La recent absolució del futbolista Dani Alves per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha desfermat una onada d’indignació en certs sectors del feminisme institucional. Des d’Irene Montero, exministra d’Igualtat per Podemos, qui va qualificar la resolució de “violència institucional”, fins a la vicepresidenta Yolanda Díaz i l’actual titular d’Igualtat, Ana Redondo, la reacció ha estat ràpida, virulenta i, sobretot, reveladora.
Criticar una sentència és legítim en democràcia. El que no ho és —i el que comença a ser habitual— és convertir la crítica a una sentència judicial concreta en una desqualificació global del sistema de justícia. No es qüestiona una decisió; s’acusa el poder judicial sencer de formar part d’una estructura opressora, d’actuar “per sobre de les lleis” o de ser còmplice del “patriarcat”. S’acusa els jutges, des del poder polític, de fallar no conforme al dret, sinó contra una suposada veritat ideològica.
Aquesta deriva no és només un atac institucional. És una amenaça directa als principis fonamentals de l’Estat de dret.
Del feminisme com a ideologia al feminisme com a dogma d’Estat
En les reaccions a la sentència d’Alves es percep amb claredat el que passa quan una ideologia concreta es converteix en doctrina oficial. Ja no es reclama justícia en nom de la igualtat, sinó justícia només si és compatible amb una visió ideològica prèvia, a saber: que tota dona que denuncia diu la veritat i que tot home acusat és culpable per defecte.
“La llei protegeix i avala el que una dona diu com a veritable“, va declarar la ministra Redondo, sense que hagi existit cap desmentiment. Aquesta afirmació és profundament reveladora: en ella s’empara l’exigència que la declaració de la dona sigui suficient no ja per obrir una investigació, sinó per condemnar, fins i tot si falten elements objectius de prova.
I què passa si no es condemna? Llavors, segons aquest raonament, el sistema judicial falla. No per falta de proves, sinó perquè no s’ha assumit el relat de la dona com a veritat judicial indiscutible. Així ho va expressar també Montero quan defensava que “no es pot estar permanentment qüestionant la paraula de les dones“.
Però això és precisament el que fa un tribunal de justícia: qüestionar, examinar, contrastar, verificar. La prova no és creença, és contrast. I el dret no opera amb fe, sinó amb fets.
Una sentència que defensa garanties, no un acusat
El tribunal català, lluny d’adoptar una posició negacionista o despectiva envers la denunciant, ha explicat amb claredat la seva decisió: no es tractava de valorar la credibilitat subjectiva de la dona, sinó la fiabilitat objectiva del seu relat. Aquesta distinció —entre credibilitat (impressió) i fiabilitat (corroboració)— és clau. La primera respon a una percepció emocional. La segona, a una anàlisi jurídica de fets provats. El tribunal ha assenyalat que no existien proves suficients que permetessin afirmar més enllà de tota dubte raonable que Alves va cometre el delicte i, per tant, ha aplicat la presumpció d’innocència, com mana l’article 24.2 de la Constitució espanyola.
No s’ha dit que sigui innocent, sinó que no s’ha acreditat la seva culpabilitat amb el nivell d’exigència que requereix una condemna penal. Aquesta és la base del dret penal en qualsevol sistema democràtic. Però el feminisme de gènere ho rebutja de soca-rel, perquè en la seva lògica no hi cap l’equilibri entre drets. Només un ha de prevaler: el de la dona que denuncia.
La “perspectiva de gènere” com a amenaça estructural
Aquesta forma de concebre la justícia no és nova, però sí que està cada vegada més consolidada a Espanya. Des de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, es va introduir per primera vegada en l’ordenament una asimetria penal basada en el sexe de l’agressor i la víctima. Per a un mateix acte violent, si el comet un home contra una dona en el marc d’una relació de parella, la pena pot ser significativament més gran, fins i tot si les circumstàncies objectives del fet són idèntiques.
Això trenca el principi “a igual delicte, igual pena“, consagrat en el dret penal clàssic. Les agreujants o atenuants permeten modular les penes en funció de les circumstàncies, però no de la identitat sexual dels implicats. Només els règims autoritaris han justificat històricament diferències penals per raons identitàries.
Més preocupant encara és la tendència, ja practicada en els delictes d’odi, d’invertir la càrrega de la prova. En casos d’acusació d’homofòbia o transfòbia, l’acusat ha de demostrar la seva innocència. Ara es pretén aplicar aquesta lògica als delictes sexuals: qui acusa és veritable per defecte, i qui és acusat ha de provar que no ho va fer. El resultat és la ruptura total del principi de presumpció d’innocència.
Cap a una justícia subordinada al relat ideològic
El que s’està reclamant des del poder no és una justícia més sensible ni més justa. És una justícia subordinada a una narrativa ideològica, on les regles del joc canvien segons el sexe, la identitat o l’adscripció col·lectiva dels implicats. I això no és igualtat, és supremacisme legal.
Aquesta “perspectiva de gènere” es converteix així en un instrument de poder: qui la comparteix està legitimat, qui la qüestiona és sospitós. No importa el contingut del procés judicial, importa si la sentència serveix a la causa. I si no ho fa, es desqualifica al jutge, es pressiona a les institucions i es reescriuen les lleis perquè encaixin amb la ideologia.
El greu no és només que aquesta deriva avanci. El greu és que ja s’ha instal·lat en bona part de l’ordenament jurídic espanyol, sense gairebé resistència institucional, mediàtica ni acadèmica.
Conclusió: l’Estat de dret en perill
La sentència sobre Alves és un punt d’inflexió. No perquè senti un precedent judicial preocupant —al contrari, reafirma garanties bàsiques—, sinó perquè ha deixat al descobert la reacció del poder polític davant d’una sentència que no encaixa en el seu marc ideològic.
Quan des de l’Executiu es qüestiona públicament als jutges, es pretén definir per llei quin testimoni ha de considerar-se vertader, i s’exigeix que els tribunals dictin conforme a una visió ideològica dels fets, no estem ja davant d’una discrepància. Estem davant d’una ruptura amb l’Estat de dret.
El que es pretén consolidar, sota el pretext de protegir les dones, és un nou model judicial en què la igualtat davant la llei desapareix i els drets fonamentals se subordinin a la identitat de gènere. Un model en què ser home és una condició de sospita permanent.
La història demostra que quan el poder exigeix fe ideològica en lloc de proves, i quan el dret deixa de ser escut per convertir-se en eina de reeducació social, el que s’erosiona no és només la justícia, sinó la llibertat.
La llei protegeix i avala el que una dona diu com a veritable, va declarar la ministra Redondo, sense que hagi existit cap desmentiment Share on X
Loading ...
1 comentari. Leave new
Excel·lent article. Descriu molt rebé la xarxa de poder ideològic amb què volen atrapar-nos a tots.
Només voldria remarcar que aquesta gent s’han desfermat i no tenen aturador. Hi ha símptoma que indica que ja han traspassat el llindar de la bogeria, i és que no només s’han deixatat mentalment sinó verbalment, i són capaços de dir bestieses com les de la Sra. Montero sense ni adonar-se que ho són i que, ni que fos per mera estratègia política, farien bé de callar-se-les. Han enfollit i perdut del tot el sentit de la realitat. Arribats a aquest punt, podem esperar que ells mateixos es vagin afeblint i finalment extingint. Sigui com sigui, en les nostres mans està deixar d’alimentar aquesta colla d’energúmens amb els nostres vots.