La geopolítica conquista l’economia

Jean Pisani-Ferry és un reputat economista francès, expert en polítiques públiques. És  membre de dos prestigiosos think tanks, un establert a Brussel·les (Bruegel, del que ha sigut fundador i director),  i l’altre a Washington (Peterson  Institute for International Economics). Ha assessorat  la Comissió Europea durant molts anys. És autor d’un llibre sobre la crisi de l’Euro de 2010,  lectura indispensable  per entendre tant el funcionament com  els disfuncionaments  de la moneda única  europea. Se’l considera molt proper al president Macron. Fins i tot s’ha escrit que és el seu veritable  maître à penser, particularment dels seus actuals plantejaments tan de moda avui a la UE sobre “autonomia estratègica“ en matèria de defensa, economia i tecnologia  respecte a les dues grans potències, els Estats Units i la Xina.

Acaba de publicar un treball que té un mèrit especial, per provenir d’un gran economista, on reconeix obertament que avui l’economia ha perdut la seva preeminència davant de la geopolítica, en el marc de les relacions internacionals. Defensa la tesi que això és així a conseqüència de l’emergència de la Xina en el panorama internacional, que l’està portant al lideratge mundial a una velocitat inigualable i fins fa poc impensable.

Pensa que la preeminència de la geopolítica està clara a la vista de dos esdeveniments recents. El primer  és la guerra declarada pels Estats Units al gegant  tecnològic xinès Huawei, a qui considera una amenaça  per a la seva seguretat nacional des de 2018.  L’altre és la  creació de l’AUKUS,  aliança militar  creada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia sobre compartir tecnologia relacionada amb  submarins nuclears, amb l’objectiu d’afrontar  el creixent desafiament militar de la Xina. Aquests dos esdeveniments, segons Pisani-Ferri,  demostren “la presa de control, de manera generalment hostil, de l’economia internacional per part de la geopolítica“. Es  tracta d’un procés que està començant, i “la gran qüestió   consisteix a aprendre a conviure amb ell”.

L’economia i la geopolítica no han sigut mai àmbits completament dissociats.

L’ordre econòmic liberal creat a partir del final de la Segona Guerra Mundial fou dissenyat per grans economistes, com Keynes o White, però sobre la base d’un pla mestre geopolític concebut per estrategs en matèria de política exterior. Els responsables polítics nord-americans de la postguerra sabien perfectament el que volien. Venia escrit en un informe del Consell de Seguretat Nacional de 1950: “pretenem un context mundial en el qual el sistema nord-americà sobrevisqui i floreixi”. Des del punt de vista dels Estats Units, la prosperitat del món lliure seria un mitjà per contenir i finalment derrotar el comunisme soviètic (com així va succeir), i l’ordre liberal era el conducte cap aquesta prosperitat. El màxim objectiu era geopolític, però les relacions econòmiques internacionals es varen forjar durant dècades segons les seves pròpies regles. Per exemple, els principis que governaven el comerç mundial o la política de tipus de canvi de les monedes eren estrictament econòmics.

L’any 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín i el final de la guerra freda, va col·locar temporalment als economistes al més alt pedestal. Durant les tres dècades següents, fins a la Gran Recessió de 2008, els banquers centrals pensaven que ells dirigien el món. La gestió de la globalitat s’havia encomanat a “una petita comunitat d’experts“. Però, una vegada més, hi havia un objectiu geopolític subjacent, aquesta vegada sobre la Xina emergent. De la mateixa manera que l’obertura econòmica havia contribuït al col·lapse de l’URSS, s’esperava que es produiria una convergència de la Xina cap al model occidental. Amb aquesta idea in mente el president Clinton va donar el vistiplau a l’entrada de la Xina a  l’Organització Mundial del Comerç l’any 2001. Per a la resta, la interferència entre economia i geopolítica seguia essent limitada.

Ara és quan s’observa clarament que aquell objectiu polític subjacent ha fracassat.

Obama ho va donar a entendre  amb l’adopció de la política pivot to Asia, Trump  va reaccionar iniciant una guerra comercial contra la Xina i Biden no ha eliminat les mesures aranzelàries de càstig adoptades  pel seu antecessor. A més, Biden  ha creat l’AUKUS,  ha reforçat el QUAD (aliança contra la Xina formada pels Estats Units, Índia, Japó i Austràlia), i ha activat el sistema Five Eyes (espionatge tecnològic sobre la Xina per part de cinc països anglosaxons, els  Estats Units, Canadà, Regne Unit, Austràlia i Nova Zelanda).

L’ascens de la Xina i la seva creixent rivalitat amb els Estats Units ha posat punt final a l’antiga relació entre economia i geopolítica. Davant de l’evidència del fracàs de la convergència de la Xina amb Occident a través d’una integració i cooperació  econòmiques, la geopolítica ha tornat a ocupar el primer pla. Els Estats Units han entrat en una nova època en la qual la política exterior ha pres el control sobre l’economia.

Per la seva banda, la Xina no és  estranya a l’exercici del  control de l’economia per part de la geopolítica, car el practica sistemàticament des de sempre. Encara que els seus líders defensin normalment el multilateralisme per quedar bé davant dels  interlocutors occidentals, tant la seva tradició històrica com la seva filosofia de governança  recomanen el control polític sobre les relacions econòmiques domèstiques i de manera especial sobre les exteriors.

La iniciativa xinesa sobre “les noves rutes de la seda“ significa contractes de préstecs xinesos per a projectes de infraestructura a països en desenvolupament que impliquen una condicionalitat política i descarten explícitament una reestructuració del deute a través de procediments multilaterals.

A Europa, on la convicció sobre la primacia de l’economia està molt arrelada, així com la primacia de les regles comunes sobre la discreció estatal,  les coses també han començat a canviar. La UE està despertant a una nova realitat. La presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, ja va declarar al començament de la seva legislatura, l’any 2019, que volia liderar una “Comissió geopolítica“.

L’interrogant és què implica realment aquest renovat focus geopolític.

La majoria dels experts en política exterior imaginen les relacions internacionals com un joc de poder. Els seus models implícits moltes vegades suposen que el guany d’un país significa la pèrdua d’un altre.  Els economistes, per la seva banda, estan més interessats en promoure els guanys que generen les transaccions transfrontereres o l’acció conjunta de totes les parts. El seu concepte base de les relacions econòmiques internacionals imagina actors independents que entren voluntàriament en acords de benefici mutu.

Seguretat i defensa cotitzen avui a l’alça. La rivalitat entre els Estats Units i la Xina  constitueix l’element geopolític central del segle XXI.   Xina First  és el nou lema de la política exterior nord-americana. La UE busca la seva pròpia “autonomia estratègica“, per més que  alguns a Brussel·les la qualifiquin   “d’oberta“. En un món més geopolític, Europa pensa que “cal treballar de manera autònoma“, en paraules d’una alta funcionària de la Comissió Europea responsable de comerç, i aquest podria convertir-se en un nou credo.  L’estabilitat internacional pesa  més que els fluxos comercials, la pandèmia i la crisi climàtica. El món està esdevenint cada dia més hobbesià. El lema central de Hobbes, figura clau de la teoria  realista de les relacions internacionals, era homo homini lupus (l’home és un llop per a l’home).

La covid ha actuat com a fenomen impulsor del canvi i ha obert un horitzó militar, nacionalista i amenaçador. Ha alterat les relacions entre Occident -en particular Europa, i els Estats Units- i la Xina. Hem entrat en una relació més antagònica de la que teníem abans. L’Alt Representant d’afers exteriors i seguretat  de la UE, Josep Borrell, acaba de tornar de Washington on ha comprovat que els Estats Units ja està en guerra comercial amb la Xina i gairebé en guerra freda. Allí ha demanat unes “estructures militars compartides”, uns “sistemes permanents de cooperació“ i uns “entrenaments conjunts“ entre la UE i l’OTAN.  La UE vol un sistema europeu de defensa complementari a l’OTAN, encara que  reconegui que “no hi ha alternativa a l’OTAN per a la defensa territorial d’Europa“. Borrell ha acabat la seva visita a Washington declarant que “la confrontació entre els Estats Units i la Xina marcarà aquest segle“.

La conclusió de tot plegat  és que a l’escenari internacional dels nostres dies  la Xina i  la geopolítica són preeminents.

 Loading ...