La Generalitat de Catalunya s’ha convertit, paradoxalment, en un dels principals problemes del país, en lloc de ser-ne la solució. Aquesta afirmació dura, però fonamentada, no respon a una percepció subjectiva ni a una consigna política, sinó a una realitat que pot ser mesurada, comparada i contrastada.
Com és possible que el Parlament i, sobretot, el Govern de la Generalitat hagin passat de ser instruments d’alliberament col·lectiu a convertir-se en lloses que ofeguen la societat catalana? La resposta és tan incòmoda com precisa: ineficiència i ineficàcia institucionals a gran escala, fins a cotes que fa dècades haurien semblat inimaginables.
Durant anys, el catalanisme polític va confiar que l’autogovern —de Prat de la Riba a Jordi Pujol— seria una eina per marcar diferències positives respecte de la resta d’Espanya: millor govern, millor administració, millors serveis públics, preservació i promoció de la llengua i la cultura. Avui, però, l’escenari és radicalment diferent. Amb un pressupost que supera els 45.000 milions d’euros, la Generalitat desenvolupa tan malament les seves funcions que genera més problemes dels que resol.
El col·lapse de Rodalies és només el cas més visible i recent. Però el diagnòstic s’estén als mals resultats educatius, a la deficient prestació de serveis públics, a la crisi estructural de l’habitatge i a una manera de governar basada més en la propaganda quotidiana i l’anunci incessant de “plans i programes” que no pas en resultats tangibles.
Una demostració objectiva: l’índex europeu de qualitat institucional
Aquesta situació no és només una percepció interna. Té una verificació empírica clara en l’European Quality of Government Index (EQI), elaborat per l’Institute for Quality of Government de la Universitat de Göteborg. Pots veure el text en aquest enllaç: https://www.gu.se/en/quality-government/qog-data/data-downloads/european-quality-of-government-index
Es tracta de l’únic indicador harmonitzat de qualitat institucional a escala regional (NUTS 1–NUTS 2) disponible a la Unió Europea, i permet comparar directament Catalunya amb la resta de comunitats autònomes i regions europees.
L’índex defineix la qualitat institucional com un concepte multidimensional, basat en:
- la imparcialitat en la provisió de serveis públics,
- la qualitat efectiva d’aquests serveis,
- i els nivells de corrupció percebuda i experimentada.
El resultat és un índex sintètic que oscil·la entre +3 (millors resultats) i −3 (pitjors), situant el llindar acceptable al voltant del zero.
La puntuació de Catalunya és de −0,232. El resultat és, sense matisos, penós en l’escala europea i clarament deficient dins del conjunt espanyol.
Comparacions que fan mal
La majoria de comunitats autònomes obtenen resultats millors que Catalunya: Comunitat Valenciana, Múrcia, Castella-la Manxa, Canàries, Madrid (0,339), Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries i Galícia. Només presenten registres pitjors Balears, Andalusia, Extremadura i Castella i Lleó.
I això dins d’un estat, l’espanyol, que no destaca precisament per l’excel·lència institucional. Si ampliem la comparació a Europa, el panorama és encara més desolador: totes les regions portugueses, amb nivells d’autogovern molt més modestos, funcionen millor que Catalunya. La regió autònoma de les Açores se situa a una distància considerable, amb un índex de 0,24. Les regions franceses, inclòs el Llenguadoc-Rosselló (0,202), també.
Només en relació amb Grècia, Itàlia i els països de l’Est apareixen resultats clarament pitjors. La vella idea pujoliana dels “quatre motors d’Europa” ha passat a la història.
Institucions, educació i economia: un mateix patró
Sense pretendre establir una causalitat mecànica, resulta revelador que la pobra posició institucional de Catalunya sigui molt semblant als resultats obtinguts a les darreres proves PISA. El patró és coherent: quan les institucions fallen, fallen també els resultats sistèmics.
La baixa qualitat institucional no només empitjora els serveis públics; afecta el conjunt de la vida quotidiana i té un impacte directe i molt negatiu sobre l’economia. Aquest no és un judici ideològic, sinó una de les conclusions més sòlides de l’economia contemporània.
Daron Acemoglu ha demostrat que el creixement sostingut només és possible amb institucions inclusives, imparcials i previsibles. Quan es degraden, l’economia deriva cap al clientelisme, la captura de rendes i la pèrdua d’innovació. Aquesta tesi va ser reconeguda amb el Premi Nobel d’Economia, concedit conjuntament a Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson.
Aquesta visió s’inscriu en la Nova Economia Institucional, desenvolupada per Douglass North i Oliver Williamson: els mercats no funcionen sols, necessiten institucions que redueixin costos de transacció, garanteixin contractes i limitin l’arbitrarietat política.
Des d’una perspectiva històrica, Niall Ferguson ha mostrat com el declivi d’Occident no és fruit de la manca de recursos, sinó del deteriorament institucional.
Un informe recent de CaixaBank Research ho evidencia també per al cas català: la baixa qualitat institucional incideix directament en el problema crònic de productivitat, convertint Catalunya en una regió econòmica de tercer ordre, malgrat disposar d’espurnes de talent i innovació que revelen més potencial que realitat efectiva. Paga la pena tractar-ho més endavant amb detall.
El govern català i un Parlament incapaç de produir bona legislació són, avui, una peça clau del declivi.
Catalunya ja no falla per manca de recursos, sinó per fracàs institucional. Les dades europees ho confirmen. #QualitatInstitucional Share on X
Loading ...
