La finestra d’Overton intenta explicar per què unes idees prosperen en política i altres no. És una teoria, però està molt acreditada. La viabilitat política d’una idea no es defineix tant per les preferències individuals dels polítics com pel què la societat està disposada a acceptar en cada moment. I Overton i els seus continuadors ho van definir amb la imatge d’una finestra estreta, un eix vertical, que va de més llibertat a menys, i que té tota una gradació de qualificació sobre les idees en qüestió. Aquelles que estan fora de la finestra són les impensables, l’esglaó més allunyat, i les radicals. La finestra comença amb les acceptables, les sensates, les populars i la política, que ocupa el centre de la finestra. I a partir d’aquí es repeteixen en el sentit descendent de menor llibertat els mateixos conceptes: popular, sensat, acceptable i, ja fora de lloc, radical i impensable.
La pugna de les noves idees és per passar de fora a dins de la finestra, i aquest fet continua sent realitat avui en dia. Un corol·lari d’aquesta concepció és que els polítics no estan disposats normalment a plantejar temes que estiguin fora de la finestra amb independència del seu criteri personal i, per tant, són els moviments socials, els canvis culturals, també i cada vegada més, l’enginyeria social que es fa des del poder, el que fa que un plantejament, per exemple, passi d’impensable a ser considerat com a perfectament viable en política. Tenim recorreguts molt ràpids d’aquesta mena en qüestions tals com el matrimoni homosexual, l’autodeterminació sexual, per citar-ne dues que fa pocs anys eren radicals, fins i tot, impensables.
A Catalunya s’ha produït en pocs anys reiterades obertures de la finestra d’Overton. La primera quan la CUP va va irrompre amb 3 diputats el Parlament de Catalunya ,canviant el que semblava el límit de la representativitat parlamentària. I en un sentit més ampli, la reconversió de Convergència en un partit independentista, que es va ampliar fins a situar en el centre de la finestra aquesta opció. També ho va significar l’arribada de Colau a l’Ajuntament de Barcelona el 2015 i els resultats electorals obtinguts per Podemos a les europees del 2014 i a les generals del 2015.
Podem veure, per tant, que en aquest període hi va haver un moviment important de la finestra, conseqüència de la greu crisi econòmica iniciada el 2008 i que es va fer extraordinàriament aguda a partir del 2013. La irrupció de Vox el 2019 va demostrar un fet prou conegut: que la finestra no hi té res a veure amb el moviment esquerra-dreta i, per tant, una força com la que significa aquest partit de dreta radical es va fer present i continua així com a tercera opció electoral a Espanya.
Es pot moure la finestra d’Overton en aquestes eleccions catalanes?
Pot ser, però no és fàcil. Es donaria el cas si es fa present l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, perquè significaria la irrupció des del vessant independentista d’aquells perfils que són propis de la dreta radical europea, almenys en aquelles formacions que tenen en la immigració islàmica el seu principal adversari.
Fins ara a Catalunya els moviments polítics, i no ens referim a la finestra sinó en l’eix esquerra-dreta, s’han produït decantant-se cada vegada més cap a aquesta banda ideològica, fins a l’extrem de deixar amb una representació marginal l’opció de centre i dreta que havia estat hegemònica a Catalunya durant tots els anys del pujolisme. Aquest fet encara és més accentuat en la cultura política dels partits en què pràcticament tots, excepte la minoria de Vox i PP, se situen en el marc de la concepció pròpia de la progressia.
És possible en un futur, passades aquestes eleccions, que se situï dins de la finestra una altra vegada la cultura política pròpia de les opcions de centredreta a Europa? Fins ara tots els intents, més aviat petits i molt autoreferenciats, han fracassat. Però, si hi ha alguna cosa que deixi clara la finestra d’Overton és que mai es pot dir que cap idea quedi fora per sempre més.
Loading ...
