El govern Sánchez no només ha aconseguit empitjorar la situació de l’habitatge després de més de sis anys guiats, primer per la ignorància i després per la incapacitat, sinó que no ha volgut canalitzar-hi recursos, malgrat ser el període en què, gràcies a la combinació dels fons europeus extraordinaris Next Generation i la inflació que ha buidat les butxaques de molts ciutadans, s’ha obtingut més diners que mai. I tot això és molt més greu quan molta gent pateix per aquesta endimoniada combinació d’inflació i preu de l’habitatge.
Sánchez s’ha negat una vegada i una altra a fer una cosa necessària: atenuar els efectes del creixent cost de la vida reduint-ne l’impacte en la fiscalitat i deixant una mica més de diners a les butxaques dels ciutadans. Tampoc no ha volgut reduir l’IVA de l’habitatge del 10% al 4%, que seria el corresponent a un bé d’extrema necessitat.
Davant aquest tipus de reivindicació, els governamentals reiteren que la pressió fiscal espanyola és baixa comparada amb la d’Europa i adduïen el guarisme de la pressió fiscal, que relaciona el que es recapta amb el PIB, com si això expressés el que realment paguen els que compleixen amb el fisc.
Mai no parlen, però, de l’esforç fiscal, que relaciona el que es paga no amb el PIB, sinó amb el PIB per càpita, i molt menys de la falca fiscal, que afegeix una altra càrrega molt important per a treballadors i empresaris: la cotització a la Seguretat Social, que a la pràctica és un impost sobre el lloc de treball.
Aquesta valoració global del que paguem a l’Estat per via directa –després caldria sumar-hi l’IVA i els altres impostos, que en conjunt fan que treballem la major part de l’any per al govern– ens situa en un lloc destacat entre els països de l’OCDE. Un estudi amb altres finalitats, sobre capital humà de la Fundació BBVA Ivie, ens permet conèixer la magnitud d’aquesta falca.
Literalment, la cita diu el següent:
“A partir del conjunt d’informació disponible sobre totes aquestes qüestions, es pot estimar el valor econòmic del capital humà d’Espanya el 2018 en 14,8 bilions d’euros a preus corrents, una xifra equivalent a 12,3 vegades el producte interior brut (PIB) d’aquell mateix any. El capital humà tindria, per tant, una magnitud molt superior a la del stock d’altres tipus de capital, ja que, segons les estimacions de la Fundació BBVA Ivie, el stock de capital físic el 2017 era de 3,4 bilions d’euros (aquell any 2017, últim comparable, el valor del capital humà seria 4,2 vegades el del capital físic).
La primera conclusió, per tant, és que el capital humà és el principal component de la riquesa d’Espanya i constitueix el seu principal factor productiu (…). Una part de la riquesa que el capital humà representa per al conjunt de la nació no constitueix, però, riquesa per als propietaris individuals d’aquest factor, els treballadors i les seves famílies, en funció de les seves dotacions particulars. El valor econòmic del capital humà net d’impostos sobre la renda i cotitzacions sobre el treball és, naturalment, inferior a la xifra esmentada, en la mesura que cal deduir de les rendes laborals brutes el pagament de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) i totes les cotitzacions a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa o del treballador”.
“Tanmateix, el paper fonamental del capital humà en la capacitat productiva d’Espanya es manté, encara que s’exclogui el component de cotitzacions socials a càrrec dels ocupadors. Aquestes suposaven un 22,2% de la remuneració dels assalariats el 2018 segons dades de la Comptabilitat Nacional d’Espanya. Aquesta modificació situaria el valor del capital humà de 2018 a Espanya en 11,5 bilions d’euros (…). Les dades de falca fiscal de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) per a Espanya situen actualment el seu valor per a un treballador representatiu en el 39,4% del cost laboral per a l’empresa (OCDE 2019b). Tenint en compte una falca fiscal d’aquesta magnitud, el valor net del capital humà per als individus que el posseeixen se situaria actualment en 9 bilions d’euros”.
Dels 14,8 milions d’euros aportats pel treball en les seves diverses manifestacions que formen part del valor del capital humà per a un any (2018), 5,8 bilions se’ls emporta el govern. Si gairebé el 40% dels nostres ingressos resulta poc –i es tracta del valor mitjà i no del que recapta entre els que perceben ingressos més elevats–, aleshores el que hi ha en el discurs és una mentalitat d’espoli fiscal.
No necessitem més pressió fiscal, sinó menys i més rendició de comptes –què és això?–, més eficiència del govern i l’administració, i menys repartir diners a cabassos per a finalitats i causes purament ideològiques. L’exigència més bàsica del nostre país és la de passar a ser ciutadans en lloc de passius pagadors d’impostos i que ens rendeixin comptes dels nostres diners.
Loading ...
