La coalició de dreta italiana formada per Germans d’Itàlia, la Lliga i Forza Italia, el disminuït partit de Berlusconi, ha guanyat amb percentatges que superen o freguen el 50% del vot a la Llombardia i al Lazio.
És cert que la participació ha estat molt baixa, com acostuma a passar a Itàlia quan les enquestes presenten unes prediccions molt desequilibrades, que dissuadeixen a concórrer, sobretot als presumptes perdedors, com així ha estat.
El fet que la coalició de dretes anés unida a les eleccions, mentre que al Lazio el Partit Democràtic concorregués per separat del Moviment 5 Estrelles, ha anticipat el desastre.
Però malgrat tot això, avui assolir la meitat dels vots o superar-los, com ha succeït a la Llombardia, és un resultat irresistible i una revàlida per a la primera ministra Meloni, quan fa una mica més de 100 dies que és al govern. És una ratificació de la política i la del Govern que presideix. Això també s’ha fet evident perquè el seu partit, Fratelli d’Itàlia, és la primera força a la regió de Milà, feu del seu altre soci, la Lliga.
La realitat pura i dura és que la dreta ha tret més de 20 punts d’avantatge al primer partit de l’esquerra, el Partit Democràtic, i ho ha fet en dues regions claus, les que tenen una tercera part de l’economia italiana, concentren avui milions de persones i reuneixen les dues grans capitals, Roma i Milà. Així, la coalició de govern controla les tres quartes parts de les regions italianes. No hi ha dubtes sobre la seva hegemonia actual.
Tot això ho ha fet Meloni sense renunciar, al llarg de la seva campanya, a allò què és el seu posicionament, diferenciat, també en les qüestions de naturalesa social, del Partit Democràtic de l’esquerra.
Ha demostrat, això sí, moderació i sentit de l’equilibri al govern, on no hi ha hagut grans estridències, ha mantingut el seu paper a la Unió Europea sense prescindir, malgrat això, dels seus aliats a Hongria i al partit governant a Polònia. Governa sense agressivitat, sense copejar-se el pit i donar grans xiscles, sense insultar i desqualificar els altres. És més aviat un puny sòlid, no sé si de ferro, però sòlid, en guant de seda.
Aquesta línia de la dreta italiana, que precisament es diferencia perquè en el passat recent era més aviat un estil histriònic, contrasta amb l’escenari espanyol, en què la dreta aspirant al poder, en el cas del Partit Popular, considera que per guanyar ha de semblar-se el més possible al Partit Socialista, mentre que VOX fuig de la mesura com el gat escaldat de l’aigua freda. Contrastos.
Aquesta línia de la dreta italiana, que precisament es diferencia perquè en el passat recent era més aviat un estil histriònic, contrasta amb l'escenari espanyol Share on X
Loading ...
