Ara està emergint a l’opinió publicada la difícil situació dels joves. És una consciència que arriba amb molt retard. Només cal pensar en els anys i anys que fa que l’abandonament escolar i els joves que ni estudien ni treballen superen sumats i amb escreix el 25% de la població jove menor de 29 anys. D’entrada representa que una quarta part es veuran exclosos de les possibilitats de tenir una feina raonablement remunerada, de continuïtat en el treball i, per tant, d’assolir una pensió mínimament suficient. I això fa dècades que dura. Potser ara se li veuen les orelles al llop perquè també estan afectats un percentatge no petit d’universitaris fills de la classe mitjana, en un sentit ampli, i per tant amb pares que formen part dels creadors d’opinió pública perquè treballen als mitjans de comunicació. Sigui com sigui hi ha un problema. Més ben dit, n’hi ha diversos: un problema de desequilibri generacional per ruptura de la solidaritat, però també per la naturalesa i perspectives del creixement econòmic futur. Constatem-ho:
Entre els últims 30 o 40 anys la renda per càpita ha crescut un 68%. El PIB per capità un 65%. El salari mínim s’ha multiplicat per 2,84, i la riquesa mitjana per 2,25. Hi ha hagut, per tant, una gran millora de les condicions de vida en el conjunt de la població. No és un fet menor que d’aquests indicadors el que hagi crescut més és precisament el salari mínim. La despesa pública en percentatge de PIB s’ha multiplicat per 3, almenys fins al 2011, igual que la despesa sanitària entre el 1995 i el 2014. Per tant, han crescut bastant més que l’increment del PIB. Hi ha hagut un creixement important dels dos capítols. L’ensenyament, però, ha sigut l’excepció. Entre el 1980 i el 2016 la despesa en termes de PIB només ha augmentat un 48%, clarament per sota el 65% que ho ha fet el PIB.
Amb aquestes quatre xifres podem constatar alguns fets de present i de futur:
De present, pel que fa a la despesa continuada feta amb ensenyament, que no s’ha situat al mateix nivell del que ha crescut el país i molt per sota del conjunt de la despesa pública. Els governs des del 1980, i per tant de clara majoria socialista pel nombre d’anys que han governat, no han tingut l’ensenyament en primer terme. Ha estat els qui han marejat amb fins a 8 (o 7) lleis educatives diferents en tot aquest període, un record europeu.
La segona qüestió, que és de futur, és reflexionar sobre si és possible assolir en els pròxims 30 anys increments de renda de l’ordre del 68%. No és un fet aliè que el super pla espanyol “Plan de recuperación, transformación y resilencia” no s’atreveix en les seves 348 pàgines a fer cap previsió sobre el creixement de la renda d’aquest país en la pròxima dècada. És a dir, es tracta d’un gran pla sense objectius quantitatius. I el mateix es pot dir de l’altra variable fonamental que és la població. Amb uns costos de transició que ja ensenyen la poteta per sota la porta, com és el cas de la factura elèctrica, i forts corrents ideològics que defensen el decreixement, es pot concebre increments de renda importants per aquest país?
En definitiva, quan es qüestiona la situació actual de la joventut cal recordar que aquesta no és independent de tres fets. Un, del fracàs sistèmic de l’ensenyament. Dos, del sistema de valors i virtuts que inculquen la societat i l’escola als joves, perquè per poder viure com els pares, que és el gran repte que molts diuen que no assoliran, cal haver també viscut el tipus de vida que ells van viure, i sobretot la que van viure els seus avis, que són en gran manera els que han fet la revolució econòmica d’aquest país. El tercer fet és que és indestriable del seu futur la dinàmica social i econòmica, i que si no es conjuguen bé els contradictoris elements en joc (majors exigències de productivitat, digitalització i robotització de l’economia i transició ecològica), sembla difícil que hi hagi un futur favorable per a una bona part de la joventut.
Loading ...
