Les dades oficials sobre l’atur del mes de març són un cop que confirma el temor a una crisi econòmica que, d’entrada, tindria un impacte superior a la de Lehman Brothers iniciada el 2008.
El nombre de desocupats a Catalunya ha augmentat en 21.883, un 5,52%, i situa el total en 417.047. Però aquella xifra només dona una idea aproximada de la magnitud del problema, perquè a més hi ha la gran magnitud de 571.400 persones subjectes a un ERTO, el que significa el 16,4% de la població activa. A més, els autònoms, que són un col·lectiu molt important en l’economia catalana, no estan comptabilitzats en aquelles xifres.
Per tant, sent dolentes, malauradament no descriuen bé la situació que ens trobarem a l’inici de l’estiu, més encara, perquè resulta difícil que les habituals contractacions per a la campanya turística es produeixin en una dimensió semblant a la dels anys precedents.
Però, d’altra banda, i és una paradoxa que no hauria de donar-se, el sector agrari veu acostar-se el període de màxima activitat faltat de treballadors temporals per a les tasques de recol·lecció, com a conseqüència del tancament de fronteres a aquest tipus població. En el cas concret de Catalunya, el sector de la fruita dolça, sobretot concentrat a Lleida, pot registrar un greu problema si la Generalitat no pren mesures per impulsar que treballadors en atur vagin a la recol·lecció agrícola, com venen fent Alemanya i Àustria. Una trucada en aquest sentit ja ha estat formulada pel ministre d’Agricultura.
Les dades de l’atur a Espanya són fins i tot pitjors que les de Catalunya, amb un augment d’una mica més del 9%, incrementant-se en 302.365 treballadors, el que situa la xifra total en 3.548.312 aturats, la més alta del registre des d’abril del 2017.
No es pot descartar que finalment l’atur s’acosti als 6 milions i dobli la xifra actual si la inactivitat es manté reduïda tant pel coronavirus com per la reducció radical del turisme.
La previsió de la caiguda del PIB, segons els experts de FUNCAS, experimentarà un fort descens, que culminarà a la fi del segon trimestre amb una caiguda propera al 10%. A partir d’aquella data es produiria una ràpida recuperació que deixaria la situació a finals d’any amb un PIB lleugerament per sota del de desembre del 2019. Per tant, es produïa una recuperació forta en forma de V dins d’aquest any. Però aquestes mateixes previsions assenyalen que al llarg del 2021 el creixement quedaria estancat, i només a finals d’aquell any aconseguiria la dimensió que tenia en acabar el 2019.
Naturalment, aquestes són estimacions molt difícils de realitzar en les actuals condicions d’incertesa. Ni tan sols sabem si la situació de gran confinament, el més rígid d’Europa, serà aixecada, o per contra es perllongarà, i si l’arribada del bon temps frenarà realment el coronavirus, o si aquesta és una hipòtesi que no té fonament.
Ara per ara, i amb les dades del baròmetre de Deloitte, sembla clar que el factor econòmic que quedarà més afectat serà precisament l’ocupació. Almenys aquesta és l’opinió del 49% de les empreses consultades. Els sectors més afectats, segons l’opinió dels propis enquestats, els empresaris, són la construcció i obra pública, el transport I, d’una manera especialment aguda, l’oci i els mitjans de comunicació. També serà molt important l’impacte negatiu en els serveis i la consultoria, que registra una elevada proporció d’autònoms, i l’hostaleria i turisme.
I la bona notícia de tot això és que la Comissió Europea ha proposat un reassegurança d’atur comunitari per valor de 100.000 milions d’euros per finançar els ERTO, la qual cosa significa una bona injecció d’aire per a l’asfixiat govern de Sánchez, que segons el parer dels empresaris expressat en aquesta enquesta de Deloitte, ha realitzat per a un 62% d’ells una gestió dolenta o molt dolenta, mentre que només un 24% la considera molt bona o bona, amb l’afegit que els que opinen que ha estat molt bona són només el 3%, mentre que els que la qualifiquen de molt dolenta sumen el 30%.
Davant d’aquesta situació d’atur massiu, el govern hauria d’adoptar mesures molt millors que la panòplia de subsidis que fins ara ha vingut generant, perquè aquests ajuts, que són necessaris, fins i tot insuficients, pal·lien però no resolen.
Una part de la despesa pública hauria de dirigir-se a produir aquells recursos, aquell material mèdic crític de què hi ha una enorme demanda insatisfeta que es tradueix en patiment i mort, i que amb les adequades transformacions o incentius es podria produir a Espanya.
En aquest terreny fins i tot Trump va més lluny que Sánchez, perquè divendres passat va invocar la llei de producció de defensa per requerir que General Motors accepti, executi i doni prioritat als contractes federals per fabricar respiradors. Una cosa semblant podríem dir aquí, amb relació a la ingent quantitat de màscares i altre material de protecció personal necessaris, a més dels respiradors. La capacitat tècnica i industrial d’Espanya és suficient per a produir-los, una altra cosa és el cost de l’adaptació i la seva competitivitat, però això és precisament el que hauria de planificar amb un programa d’incentius el govern Sánchez i que de moment no fa. En realitat ara es paga la conseqüència que Espanya fa moltíssims anys que no té una política industrial digna d’aquest nom.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Ara paguem la conseqüència que Espanya fa moltíssims anys que no té una política industrial digna d'aquest nom Share on X
