La Diada i els 7 independentismes

La Diada d’enguany ha posat en relleu que l’independentisme continua tenint una forta capacitat de mobilització. Siguin els 150.000 assistents que xifrava la Guàrdia Urbana, siguin una xifra superior, que segur que es va aplegar en les múltiples manifestacions i concentracions arreu de Catalunya, l’independentisme és, sense cap mena de dubtes, la força mobilitzadora més gran que existeix a Catalunya i té una dimensió de primer ordre fins i tot en l’espai espanyol i europeu.

Però aquest fet, que a més té el valor de la persistència malgrat els fracassos, renúncies, contradiccions i ridiculeses, no li garanteix res més que com a molt als mateixos de sempre que pregonen la independència, però no la persegueixen, continuïn gaudint del poder i el que això significa en termes materials.

Suposem que es van mobilitzar a tota Catalunya, un quart de milió de persones, la qual cosa significaria un entorn favorable de potser un milió, els electors superen de llarg els 5 milions i això vol dir que en unes eleccions de participació normal, d’entre 3 i 3,5 milions de persones acudeixen a les urnes. Amb aquestes magnituds, l’independentisme no té res a pelar, amb dos problemes afegits.

Un, els anys que fa que ha aixecat la bandera i que en lloc de donar-se un progressiu creixement, cas d’Escòcia, el que es produeix és una regressió. Les xifres de les enquestes de llarg abast, com l’últim reportatge dedicat a La Vanguardia, ho assenyalen: passats els màxims, entorn l’any 2017, el percentatge de votants independentistes sobre el cens electoral és pràcticament el mateix del vot nacionalista de l’inici de tot, en la dècada dels 80, entorn d’una tercera part. Naturalment, amb participacions electorals molt baixes i en unes eleccions es pot aconseguir el govern. De fet, malgrat la progressiva davallada, és el que ha anat passant i JxCat i ERC governen a la Generalitat. Però, més tard que d’hora, és possible que es produeixi un punt de fractura i ERC canviï de bàndol. De fet, la pressió ara és molt gran. Ja s’ha vist amb les cridòries contra aquest partit en els diversos actes col·lectius en els quals s’han fet presents.

Però és que a més la Diada d’enguany assenyala un nou escenari que exigeix el compliment dels acords de govern i el fet de dur a terme accions públiques significatives que permetin avançar en vers la independència o bé l’exigència de convocar eleccions. En el mentrestant i per si de cas, Aragonès ja ha començat a negociar els pressupostos amb els Comuns i té la porta oberta del PSC per completar el gruix que li permetria aprovar-los. No és definitiu, però és un signe.

L’altre gran problema és la gran divisió. De fet, l’independentisme poc o molt a Catalunya sempre ha estat molt fragmentat i ara, passat un curt període d’unitat, torna pel camí de sempre. Són molts més, però cadascú amb la seva bandera. El problema de fons és com volen aconseguir un estat independent si són incapaços de posar-se d’acord entre ells mateixos? Ara la fragmentació ha crescut i podem mal comptar fins a 7 independentismes diferents:

  1.  La CUP. Un company de viatge especialitzat a posar la traveta en nom de la puresa, i si no que li preguntin a Artur Mas.
  2.  ERC, que amb un gir espectacular de 180 graus ha passat de ser la força que va empènyer a la ruptura i a la declaració d’independència vista i no vista a ser la crossa indispensable del govern espanyol. De fet, Sánchez ja compta amb els seus vots per intentar romandre en el govern passades unes pròximes eleccions generals. ERC és el soci necessari de la governabilitat espanyola. Amb això ja està tot dit.
  3. JxCat, on conviuen les dues visions, la de la Convergència de tota la vida, que és la que té el poder territorial, i el radicalisme de paraula ,que té en Laura Borràs el seu millor exponent. A hores d’ara ni aconsegueixen ser els primers, ni inspiren suficient confiança.
  4. L’ANC, disposada a servir a les essències per les quals va ser constituïda i a empènyer al camí per a la independència, però d’ençà que els partits li han retirat el seu suport, en particular ERC, el seu potencial tot i ser gran contínua minvant.
  5. I per si no fos prou ha vingut Òmnium a trastocar el panorama, a conseqüència del nou president, Xavier Antich, que té clares aspiracions de marcar una posició diferent de la de l’ANC, d’assolir un protagonisme propi que difícilment serà compatible amb la unitat. De moment la seva intervenció a l’acte d’aquesta organització a l’Arc del Triomf el dia 11 al matí, l’única a la qual va assistir el president de la Generalitat, ja va assenyalar la necessitat d’oblidar les glòries, si es pot dir així, del passat recent i obrir-se a noves perspectives. Hi havia en les seves paraules una clara crítica a la trajectòria de reiterar la mística de l’1-O, però el més gros del cas és que en la seva intervenció en la manifestació de la tarda, la de l’ANC, el seu discurs va estar als Antípodes del que havia dit al matí i va reivindicar el que s’ha fet en el passat com a estímul per completar-ho.
  6. PDeCAT. Un partit doblement frustrat. Ho és pel que fa al seu origen, perquè havia de ser l’hereu directe de Convergència i ja es veu com ha acabat. I també és un element de frustració el fracàs dels corrents que volien aplegar una nova opció més amplia entorn de la fórmula de Centrem, liderada per la dimissionària, la que va ser consellera de Treball i candidata del PDeCAT, Àngels Chacón. Cap enquesta li dona representació ni al Parlament ni a l’Ajuntament de Barcelona i la seva màxima ambició és salvar els mobles de les alcaldies hereves del període convergent.
  7. Tota la galàxia de petits grups independentistes que no tenen representació perquè la seva captació electoral és mínima. D’entre tots ells un, però, destaca perquè és l’únic que marca la diferència en l’univers cultural i polític existent, marcat molt per la visió pròpia de la progressia del nostre país. En el cas de FNC, el seu plantejament està clarament diferenciat alhora que planteja un independentisme molt nítid. Però, a hores d’ara, aquesta singularitat, que no està absenta del mal del fraccionament, no aconsegueix assolir una mínima presencia electoral.
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.