L’emergència de la dreta radical o extrema significa, segons moltes interpretacions, un perill per a la democràcia. No està gens clar per què és més perillós el Reagrupament Nacional i els seus plantejaments que els de Mélenchon i la seva França Insubmisa, però en fi, aquest és un detall entre altres més. Hi ha fets més pesants. Aquests partits no arriben al govern ara, ni en un sol país. Durant anys han governat a Polònia on han perdut el govern i, per tant, hi ha hagut alternança a mans d’una àmplia coalició dirigida per Tusk. L’evolució de Polònia durant aquests anys, des del punt de vista social i econòmic, és ben positiva com assenyalen els indicadors.
A Hongria encara fa més temps que governen. A Itàlia, molt més recent, el govern de Meloni és ja, en paràmetres italians, un model d’estabilitat. I no passa res d’especial. Governen a Txèquia, ho han fet a Àustria, acaben de formar govern en coalició amb tres partits, un d’ells el liberal, a Holanda, han governat a Finlàndia, han format part de la majoria parlamentària a Suècia, etc. Que sapiguem, res de tot això ha alterat la democràcia d’aquests països, fora que puguem pensar que el Tribunal Constitucional espanyol és molt més independent que l’italià, posem pel cas.
Sí, la democràcia està en perill, però ve de la mà de les polítiques dels que venen governant. Un article del reconegut economista Daron Acemoglu, autor del best-seller “Por qué fracasan los países”, al suplement d’economia d’El País del 30 de juny, té un títol prou definidor: “Si la democràcia no afavoreix als treballadors, morirà”. La seva tesi és que la crisi de la democràcia en el món industrialitzat és deguda al fet que no compleix amb el promès. En relació amb els EUA, l’ingrés real ajustat per la inflació assenyala que la mitjana d’ingrés s’ha mantingut gairebé igual des de 1980. No tan accentuat, però també una cosa semblant passa a la major part d’Europa. Avui, el salari mitjà se situa pràcticament en el mateix nivell que a l’inici de la crisi financera, és a dir, el 2008, i només un 5% per sobre de l’any 2000.
Una altra forma de veure-ho, referit al cas d’Espanya, és que, malgrat els rècords de contractació i altes a la Seguretat Social, resulta que cada vegada hi ha més persones pobres que treballen i han de recórrer als Bancs d’Aliments i Càritas per poder sobreviure. Se suposava que el model democràtic creava ocupació, estabilitat i béns públics de qualitat perquè això va ser el que va fer després de la II Guerra Mundial i com a mínim durant els denominats “30 gloriosos anys”, però aquesta característica s’ha anat difuminant i ha petat a partir del 2008 amb la crisi financera que ja va eliminar tot sentit de la justícia social i molts votants van arribar a la conclusió que als polítics els interessaven més els banquers que els treballadors.
Tot això ho diu Acemoglu, no pas jo. Citant un estudi recent de l’economista Acemoglu, assenyala que el suport a les institucions democràtiques es produeix quan hi ha creixement econòmic, govern sense corrupció, estabilitat social i econòmica, serveis públics i baixos nivells de desigualtat. Però, quan això no es dona, la democràcia es ressent. Acemoglu afirma: “els líders democràtics estan cada cop més desconnectats de les preocupacions més profundes de la població” i assenyala un cas concret que segurament escandalitzarà a tot un sector de l’electorat, el que dona suport als Comuns, a Sánchez, a ERC, etc. Diu: “als responsables polítics també se’ls va escapar en alguna mesura la turbulència econòmica i cultural que causa la immigració a gran escala; a Europa, una porció significativa de la població va expressar la seva preocupació per la immigració massiva durant l’última dècada, però els polítics centristes, especialment els líders del centre i l’esquerra, es van endarrerir en prendre cartes en l’afer”. També augura que els problemes es multiplicaran a causa de la IA i l’automatització. I assenyala un consell: “donar prioritat als treballadors i ciutadans comuns per sobre de les multinacionals i els bancs”, línia que, per cert, és una de les que ha vingut seguint Orbán a Hongria.
Qui no ho vulgui veure és un problema, en tot cas, d’oculista, però queda clar que hi ha cinc factors crítics que els partits de l’actual establishment polític no assumeixen bé: el deteriorament del poder adquisitiu dels sectors de més baixos ingressos i d’una part de la classe mitjana, la seguretat, la immigració, la destrucció de la identitat, de la qual només es reconeix l’LGBTIQ i el convenciment que els polítics no ens fan cas.
En aquests punts hi ha el risc per a la democràcia i no en el fet que governi Meloni, Orbán o altres dirigents de la dreta alternativa.
Loading ...
