En el debat electoral s’han barrejat arguments ben contraposats per assenyalar si Catalunya està en una fase o no de decadència. Existeixen prou dades per constatar que la resposta és afirmativa i els indicadors del progrés social així ens ho manifesten.
Concretament, l’Índex de Progrés Social de la Unió Europea (SPI per les seves sigles en anglès) ens permet conèixer els indicadors de progrés social de les regions europees i, per tant, la de Catalunya en relació amb les altres comunitats espanyoles. Diguem, per començar, que d’entre les 272 regions europees, Catalunya ocupa el lloc 165 pel seu SPI. No és una bona posició, si considerem que hi són totes les regions dels països de l’est, del sud d’Itàlia, Grècia i Portugal. Si ho comparem en relació amb el lloc que ocupa pel seu PIB, el 58, constatarem l’enorme decalatge entre la capacitat de produir de Catalunya i el benestar que és capaç de generar.
L’indicador global es compon de 12 grans apartats. En 7 d’aquests presentem un nivell pitjor que la mitjana, només en 4 som semblants, i només en 1 ocupem un lloc destacat, el de la salut i l’alimentació. Però això era abans de la coronocrisi, perquè ara s’han posat d’evidència les limitacions del nostre sistema sanitari.
Si descendim un pas més, i desglossem aquells 12 grans apartats en 50 indicadors, en 26 estem pitjor, en 20 igual, i en 3 obtenim millors resultats. Aquesta perspectiva, més cenyida i concreta, ens dóna un perfil de major definició. En què estem millor que la resta? Doncs no és exactament per tirar coets i per confiar el nostre futur. Un és l’esperança de vida que ara amb el coronavirus ha caigut en picat. L’altre és la tolerància amb els immigrants i la tercera és l’acceptació dels homosexuals.
És difícil pensar que d’acord amb aquests tres indicadors podem construir un país pròsper, més quan en 26 dels indicadors anem de mal borràs, perquè assenyalen aspectes tan fonamentals com l’educació secundària i l’abandonament escolar. En aquest àmbit ocupem el lloc 250 i només tenim 22 regions europees, molt poques, menys del 10% que estan pitjor que nosaltres. Per tant, és evident que un dels grans forats negres de Catalunya és el seu sistema educatiu que s’amplia a la situació dels nini, els joves que ni estudien ni treballen i a l’educació continuada. Xoca que aquest gran hàndicap, que junt amb la família és la clau de volta del capital humà, hagi rebut tan poca atenció en els debats de la campanya, de manera que es fa difícil pensar que sortirem del mal pas.
Un altre flanc feble és la poca confiança en les institucions. Aquesta és una clamorosa evidència, però no es tracta només del govern de la Generalitat i del Parlament, sinó dels seus equivalents espanyols. Assenyala també el mal estat del sistema judicial, cosa que sabem prou bé per la seva lentitud i ineficiència. La manca de rendiments de comptes del govern i la corrupció són altres factors que alimenten aquest bloc temàtic. I atenció, perquè assenyalen aquells factors que són més determinants per a una bona dinàmica econòmica: el capital humà, la societat de l’aprenentatge i el bon funcionament.
En un altre ordre de coses, també quedem malparats en l’habitatge, ocupa el lloc 182 entre les regions europees, i tots els relacionats amb el medi ambient, inclosa la contaminació atmosfèrica, com és lògic, i l’estat de l’aigua i la depuració. Si això no són indicis clars de decadència, podríem acabar de ramblar el clau i comparar el nostre SPI amb el de la resta de comunitats autònomes espanyoles, i si en fer-ho no ens cau la bena dels ulls, és que no tenim perdó, perquè som la 12a comunitat, junt amb València. Altres 11 estan millor, i només tenim darrere nostre Extremadura, Andalusia, Castella la Manxa, Balears i Canàries. Per cert, Madrid ocupa, malgrat tots els seus desequilibris socials, que no són petits, el primer lloc amb 70,2 punts. Catalunya el lloc 12è amb 63,7 punts.
Loading ...
