La debilitat política de Barcelona

El primer baròmetre municipal corresponent a aquest any constata clarament que Colau enregistra el rebuig majoritari de la població de la ciutat. Al mateix temps també permet constatar que manté un nucli fidel per raons ideològiques i de subvencions, que ara per ara, constitueix la seva única basa.

Si la participació municipal és feble i, sobretot, si persisteix la gran fragmentació política sense que es presenti una proposta de ciutat representativa de la gran àrea central, Colau pot quedar encara ben col·locada per repetir a l’alcaldia. La idea que Maragall anava per davant posseeix un escàs significat, atès que la mostra està esbiaixada a favor d’ERC. També de Colau i la CUP, però en menor mesura.

El que sí que sembla clar és que Collboni no és capaç d’aixecar el vol, cosa lògica si atenem a la seva submissió política a tots els plantejaments de l’alcaldessa. Que en l’últim moment intenti un gir tindrà escassa credibilitat. És clar que també pot succeir que el PSC es decideixi a jugar fort i presenti un candidat sorpresa, però això ara per ara és absolutament especulatiu.

El que no ho és de especulatiu, i expressa una realitat ben concreta, és que Barcelona juntament amb una crisi econòmica terrible, viu el període amb el menor pes polític de la seva història. Ni amb el franquisme la veu de la representació municipal de Barcelona va tenir menys significació en el Govern espanyol, i això que hauria de preocupar molt al que podríem anomenar les elits econòmiques i mediàtiques, sembla no importar-los gens ni mica, perquè fa temps que aquests grups socials viuen al dia i no tenen una altra visió que no sigui la del vol gallinaci.

Semblen incapaços d’entendre que la circumstància concreta i la dinàmica històrica demanen a crits que es configuri una forta alternativa ciutadana basada en una solució clara dels problemes, necessitats i oportunitats de Barcelona, ​​més enllà de la literatura fàcil i del que és políticament correcte, que recuperi l’exigència de la bona Govern i que converteixi l’Ajuntament de la ciutat en una institució inclusiva que expulsi del seu entorn els abundants disfrutadores de rendes públiques.

Aquesta alternativa no pot sorgir llevat que es produeixin grans canvis d’aquells nuclis d’idea que han contribuït a l’atomització de la política municipal, com ha estat l’independentisme. Tampoc pot ser un plantejament que neixi d’una variació de l’progressisme de gènere que ho envaeix tot, i que amb el seu sectarisme i bel·ligerància impossibilita una política inclusiva i racional. Si no fos perquè el concepte expressa poc avui en dia i, en tot cas, és utilitzat per la post esquerra per dotar-se d’un contingut que no té, podria parlar-se de la necessitat de configurar una alternativa municipal de centre dreta. Però crec que aquest nom avui dia significaria la temptació de mirar al passat, quan el que cal fer és ser capaç de trobar la resposta davant els reptes de present i els d’un futur incert.

La Lliga quan va néixer de la mà dels impulsors dels llavors joves, com Prat de la Riba i Cambó, és un exemple de configuració d’un partit que s’avança al seu temps, que es diferencia clarament de les altres organitzacions partidistes de la seva època. Una mica d’això va tenir també la convergència democràtica, sobretot en els seus inicis, amb Pujol, Trias Fargas, Canyelles, Roca Junyent. Van buscar, en ambdós casos, constituir una cosa nova que representés bé els components reals de la societat, sobretot quells que no es trobaven ben expressats en el sistema de partits existent.

Aquesta és una tasca que exigeix ​​prescindir de les cada vegada més poc significatives sigles partidistes, que requereix d’experiència provada en l’àmbit polític i de govern, de l’empresa i de la professió ben realitzada, i sobretot requereix de gent jove que encara no estigui contaminada pel mal de la immensa majoria de les Joventuts polítiques, el carrerisme, el pensar en el que personalment s’aconseguirà, abans de a què s’està disposat a servir.

 Loading ...