Si observem la fotografia actual de la situació econòmica de Catalunya, podem quedar raonablement satisfets. És cert que Madrid ja ens sobrepassa en el pes del PIB i que fa anys ens va superar en renda per càpita, però, així i tot, representem el 19% del valor de la producció total espanyola i el 16,2% de la població, el que ens converteix en el segon territori en termes demogràfics després d’Andalusia.
El nostre PIB per càpita és clarament superior a la mitjana, 27.812 euros, un 17,4% més que la renda bruta espanyola i això ens situa en quarta posició.
El nostre teixit productiu presenta una notable diversificació amb un pes de la indústria clarament superior al conjunt espanyol, amb un 16,2% en relació amb el 12,1%. Però ja podríem fer una primera observació, el declivi industrial és un fet perquè la xifra actual s’ha reduït notablement i ja, comparats amb Europa, no formem part del privilegiat grup de regions econòmiques industrials.
Una característica molt rellevant és la capacitat exportadora perquè el 31,2% dels béns produïts tenen aquest destí, quasi 8 punts més que la mitjana d’Espanya. Aquesta força es fonamenta en l’automoció (12%), productes farmacèutics (8,2%) i els plàstics i les seves manufactures en la mateixa proporció. En relació amb el conjunt espanyol exportem el 40% del sector carni a expenses de les granges de porcs, i una xifra semblant en productes químics. I aquí té un gran paper la petroquímica de Tarragona. També destaquem en tèxtils i maquinària industrial, un 30% del total espanyol.
Junt amb l’exportació hi ha una altra activitat en la qual també ocupem el primer lloc, es tracta del turisme internacional que va aportar 21.319 milions d’euros el 2019, el 23,2% del total.
Són clares les fortaleses de Catalunya i estan les dues relacionades amb els mercats internacionals: exportació i turisme.
Però aquest escenari fruit de la fotografia del moment present no ens diu res sobre la tendència que es va observant des de fa anys i que no és altra que una lleu, però contínua davallada que assenyala un retrocés de Catalunya en relació amb el context espanyol.
Aquesta dinàmica negativa la podem veure relacionant el pes de l’activitat econòmica en termes de PIB per càpita amb el pes de la població catalana sobre el total espanyol. Si considerem un període prou llarg, el que va de 1990 al 2020, podem veure com el PIB per càpita relacionat amb l’espanyol ha anat decreixent. Si l’any inicial, el1990, significava el 120,9% d’Espanya (Espanya=100), el 2020 s’havia reduït a 107,4%. Al mateix temps la població havia crescut significativament. Ara representem el 16,2% de la població de l’estat i el 1990 érem el 15,6%.
Amb aquestes dades podem considerar que pas a pas Catalunya es va aproximant a la mitjana espanyola, cosa que no succeeix amb el cas de Madrid.
D’altra banda, la nostra població creix més que l’espanyola, però això no significa un augment de la producció en la mateixa proporció i aquest fet assenyala una altra característica: una lleugera i continuada pèrdua de productivitat, que segurament és conseqüència del gran pes del turisme i de la lenta pèrdua del sector industrial, que encara no registra amb prou intensitat la desaparició de Nissan i el problema que plana sobre Seat, que en definitiva són els que d’una manera determinant fan que el sector automobilístic sigui el primer dels àmbits exportadors de Catalunya.
Aquest fet de perspectiva llarga, perquè hem observat 30 anys, es pot veure en alguna mesura reflectit en dues característiques.
Les corbes d’activitat econòmica són pràcticament calcades de la mitjana espanyola no hi ha diferències substancials observem el que observem, les vendes al detall, les exportacions de mercaderies. Podem anar lleugerament per sobre en un tipus de registre, per sota en un altre. Però el comportament és calcat.
D’altra banda, com passa al conjunt espanyol, els nostres importants creixements de PIB el 2021 (5,6%) i el 2022 (4,7%), tots lleugerament per sobre d’Espanya, són en realitat un efecte rebot de la gran caiguda provocada per la crisi de la covid el 2020, en la qual Catalunya va reduir el seu PIB en relació amb el del 2019 en 12 punts. La conseqüència és que aquests importants nivells de recuperació no han permès encara situar el PIB català al mateix nivell que teníem el 2019. Ara estem encara al 99% i no serà fins entrat el 2024 que ens recuperarem clarament de la davallada covid.
Aquest fet, alhora, cal relacionar-lo amb el bon dinamisme del mercat laboral que ja presenta xifres per sobre les que existien abans de la covid. Què significa això, a més que sigui una bona notícia que hi hagi més feina per tothom? Doncs ens confirma que la nostra productivitat decau donat que hi ha més persones treballant que el 2019, però la productivitat és menor que la d’aquell any. És clar que per treure una conclusió clara hauríem d’observar, no els ocupats, sinó, les hores realment treballades i aleshores veuríem que l’ocupació incorpora un cert punt de ficció perquè hi ha més gent treballant però amb menys dedicació laboral.
El consum i la producció industrial tampoc s’han recuperat encara plenament de la davallada postcovid i es troben en un nivell inferior, respectivament, del 6,4% i del 2,1%.
En tot cas una dada ben positiva és que l’atur a Catalunya se situa ja clarament per sota el 10% de la mitjana espanyola. El tercer trimestre del 2022 era 9,3%, mentre que l’espanyol era de 12,7%. És clar que si mirem el context la nostra bona posició es relativitza, perquè anem darrere de les Balears (5,8%), La Rioja (8%), el País Basc (8,3%), Cantàbria (8,6%), Castella i Lleó (8,9%), Navarra (9%) i Aragó (9,1%). Per tant, bé però no per tirar coets.
Per si serveix, apuntem que la potent capitalitat espanyola està dos punts per darrere de Catalunya en matèria d’ocupació, amb un 11,3%.
Per si serveix, apuntem que la potent capitalitat espanyola està dos punts per darrere de Catalunya en matèria d'ocupació, amb un 11,3% Share on X
Loading ...
