L’Administració de la Generalitat és la primera prestatària de serveis del benestar, i per tant, és qui configura el seu abast i qualitat.
Recentment, una associació a favor de la sanitat pública espanyola va fer públic un estudi sobre la situació d’aquesta important matèria en l’àmbit de les comunitats autònomes. El resultat és ben crític per a Catalunya. En relació al temps d’espera per a les llistes quirúrgiques, Catalunya ocupava l’antepenúltim lloc i tenia només per darrera Castella la Manxa i Canàries. Pel que fa al temps d’espera per a la visita als especialistes, el seu lloc era el penúltim i només quedava més a la cua Canàries. Pel que fa a la despesa per càpita en Sanitat, Catalunya ocupava el lloc dissetè, l’últim en aquesta classificació, i el catorzè en relació a la classificació global de l’estudi.
Malgrat que des del Departament de Sanitat es protestés perquè consideraven que l’estudi no era científic, la veritat és que el posicionament de Catalunya no pot sorprendre perquè fa temps que surt malparada en altres índex de benestar global.
Una pregunta és evident: per què Catalunya és l’última comunitat en despesa sanitària per persona? Es pot atribuir al finançament? Certament, però aleshores altres autonomies haurien de situar-se encara en pitjor lloc perquè estan més mal finançades, cas de València i Balears. El problema és un altre, i s’arrossega des de fa molt de temps. La Generalitat sempre ha volgut dur a terme més realitzacions de les que eren les estrictament competencials. Aquesta vocació, en principi positiva si va acompanyada d’una alta eficiència, s’ha accentuat amb un desgavell d’iniciatives supèrflues al llarg del procés, que s’han afegit a les que ja existien. Per exemple, un dels drenatges més grans dels recursos de la Generalitat és TV3 que no té un finançament competencial i que en tot cas hauria de funcionar a base dels ingressos propis, cosa que fa en escassa mesura.
Per fer front a aquestes despeses “extres”, històricament la Generalitat sempre ha ficat mà als dos grans fluxos de diners, el de la Sanitat, el més gran amb diferència, i el de l’Ensenyament. El que era fa dècades un inconvenient moderat, s’ha acabat convertint en un vici desaforat perquè s’han anat afegint més i més activitats que no tenen en el marc autonòmic recursos per finançar-se.
Aquest fet també explica el perquè la Generalitat té una pressió fiscal addicional més elevada que les altres autonomies.
Plantejades les coses en aquests termes, el que caldria demanar com a mínim és reduir aquesta despesa extraordinària a allò que és realment necessari, i millorar l’eficiència de tota l’Administració.
