Ahir a Converses oferíem la informació de la greu crisi que planava sobre els Mossos d’Esquadra per la presumpta destitució del recentment nomenat cap de la formació policial, Josep Maria Estela. Avui és un fet, ja ha estat destituït. D’aquesta manera és el setè cap dels Mossos en 5 anys, fet que dona una idea de la inestabilitat i també de la continuada ingerència política sobre el vèrtex de la policia.
A l’inici d’aquest problema hi ha la desavinença amb el seu segon, que ara el substituirà en el càrrec, Eduard Sallent, previsiblement només fins a desembre per donar temps a anomenar un comissari Major definitiu. També des del bon començament, Estela ha tingut serioses dificultats per exercir com a responsable màxim a causa de precisament les ingerències polítiques, fins a l’extrem de no poder escollir la cúpula de comissaris que havien d’acompanyar-lo en la direcció dels Mossos.
Però, el fet que ha provocat l’esclat final té a veure amb les dones, per ser més exactes amb la feminització accelerada que Elena vol imprimir al cos. Ara s’havien d’elegir nous comissaris, un total de 6. Estela va presentar la proposta sorgida de la mateixa policia i que, per tant, tenia darrere seu el consens dels comandaments policials, formada per 4 comissaris i 2 comissàries. Cal recordar, com ja informàvem ahir, que s’havien presentat 29 homes i 5 dones i, per tant, la proporció de nomenaments de 4 i 2 era molt generosa, perquè representava el 40% de les dones presentades per un 15% dels homes.
Però això a Elena li va semblar poc i va forçar perquè s’invertissin els números, tan sols 2 comissaris sobre els 29 i 4 dones sobre les 5. Sembla evident que hi ha hagut una clara discriminació contrària als homes pel fet de ser-ho i la voluntat política de promocionar les dones, fins a l’extrem que es considera que una d’aquestes quatre elevades ara a rang de comissària d’aquí a pocs mesos, abans d’acabar l’any, serà al seu torn ascendida a comissari general.
Per tant, els Mossos en aquest moment, entre els molts problemes que pateixen, n’experimenten dos que alteren tota l’estructura interna. Un és la manipulació política que ve d’abans i que en el cas d’ERC s’ha accentuat. L’altre és la penetració del feminisme com a ideologia de direcció en l’actual gestió dels Mossos. Tot plegat representa una extraordinària càrrega de politització i ideologia sobre un cos que hauria d’estar el més apartat possible d’aquestes qüestions.
La reacció dels sindicats en cotra del conseller Elena per aquestes decisions i cessament ha estat immediata i total. I no només per part dels sindicats dels Mossos, sinó també per l’organització que agrupa tots els comandaments, que han emès un comunicat d’una extraordinària duresa que apunta a possibles i majors complicacions en el futur.
I mentre això passa, en poc més de 24 hores hi ha hagut una clara manifestació de com creix la violència extrema a Catalunya. A Barcelona, és el centre neuràlgic del problema, un home ha estat tirotejat a Nou Barris i un altre ha estat agredit amb navalla a la Ronda Sant Antoni a plena llum del dia. Fora de la capital, a Cambrils, es va produir un altre tiroteig que va donar lloc a un ferit per arma de foc. És preocupant veure com augmenten no només les agressions, sinó les provocades per arma de foc. També al mateix temps cal constatar com està arrelat i s’expandeix el tràfic de droga al Raval creant una veritable alarma ciutadana en els seus carrers.
I tot això ho fa Elena amb el suport d’un govern que només té 33 diputats a favor. Però no passa res. No canviaran res de les decisions perquè no els hi importa en absolut l’opinió dels altres, només impera la seva, exercida amb un gran cinisme.
És el cas del nomenament de la nova presidenta del consell d’estat en la persona de Magdalena Valerio, la ministra de Sánchez, que va ser defenestrada quan era necessari deixar lloc a causa del pacte que es va fer amb UP. Magdalena Valerio continuava com a diputada del PSOE i ara passa directament a exercir la més alta autoritat en una instància que teòricament es considera neutral. No és ni molt menys un fet nou.
Fernández de la Vega havia estat presidenta amb Zapatero, però el canvi d’estadi no va ser tan directe i hi va haver un període sabàtic. I el mateix es pot dir de l’anterior president Romay Beccaria que va ser ministre amb el PP. La singularitat de Magdalena Valero és doble. Una que passa automàticament de representar el partit en el Congrés a presidenta del consell d’estat. L’altra és el de la seva preparació. La llei orgànica de 1980 sobre el consell d’estat assenyala que el president serà nomenant per reial decret del consell de ministres, però afegeix: elegit entre “juristes de reconegut prestigi i experiència en assumptes d’estat”. Valerio és llicenciada en Dret, però mai ha exercit en aquest àmbit, perquè primer ha estat funcionària del cos de gestió de la Seguretat Social i després ha fet tota la seva vida professional com a persona del partit al Congrés i al govern. La seva preparació en l’àmbit del Dret, i sobretot del dret públic, és més que menor i això també marca una clara diferència amb la seva predecessora M. Teresa Fernández de la Vega.
A aquest nomenament tan arbitrari se li poden afegir els canvis del mateix signe realitzats a la RTVE, al CIS o fins i tot les pressions sobre l’INE.
Tot plegat és un altre cas ben recent de cinisme polític en el qual el que puguin opinar els altres (partits, àmbits professionals, ciutadans) no importa, perquè es considera que en una societat tan feble com la nostra les opinions són flor d’un dia. Només compta colonitzar des de l’executiu totes aquelles instàncies, teòricament independents, la fiscalia general de l’estat n’és un altre exemple, per exercir cada vegada un poder i un control més gran sobre totes les institucions.
El resultat final perverteix la democràcia.
Loading ...
