Molt em temo que quan hagi transcorregut el malson de la crisi del coronavirus, la pressió fiscal s’incrementarà de manera notable. És cert, no obstant això, que, donada la magnitud de l’actual catàstrofe econòmica, previsiblement això no passarà a curt termini.
Però avui no em referiré a això perquè l’actual crisi econòmica m’ha portat el cap a reflexions que voldria compartir.
No són reflexions de tècnica tributària. Però crec, de debò, que a vegades cal fer un stop en el camí i aprofitar la nostra possible influència per a sortir de la nostra torre de cristall i avivar debats que són també necessaris.
Ja he dit diverses vegades que contribuent i Administració no són iguals davant la llei. I no ho són per les conseqüències que la presumpció de legalitat dels actes administratius té.
Però aquesta desigualtat és més manifesta, si cap, si observem amb deteniment les diferències que existeixen entre el sector públic i el privat.
La meva crítica, vagi per davant, és una crítica al sistema; no a les excel·lents persones i professionals que conformen el perímetre de l’Administració Pública espanyola.
És obvi que el sector públic gaudeix d’uns privilegis que el sector privat no té.
Per a començar, i no és poc, el sector públic viu aliè a l’estrès dels ERTO i altres avatars propis del sector privat. Tots els funcionaris tenen el seu sou, i les seves prerrogatives, garantides.
Es tracta d’una discriminació difícil d’entendre en termes d’igualtat, però de la qual ningú no en parla.
I la veritat és que tota semblança entre el règim jurídic dels funcionaris i dels empleats privats és pura coincidència. Ni els “moscosos”, ni les excedències amb reserva del lloc de treball, ni la impossibilitat d’acomiadament o d’ERTOs, ni un llarg etcètera, són iguals. Per ser diferents, ho són també els sous entre sectors d’activitat idèntics.
Per si no fos prou, la crisi s’enceba especialment, per no dir exclusivament, en el sector privat.
La crisi, per tant, afecta de manera desigual al sector públic i al privat.
Però clar, reconèixer que l’economia és la garantia del benestar, o la d’una vida digna, fa mal i molt. Però aquesta és la realitat.
Si fem un pas més, parlar d’economia és parlar d’empreses. Aquestes són les que creen i destrueixen riquesa; les que financen al sector públic; les que creen desigualtats, i eviten una pobresa més gran. Les que permeten que el sector públic es financi. Sense sector privat no hi ha sector públic possible.
I el que és privat, l’economia, les empreses, els ciutadans, les persones, requereixen avui de liquiditat. Liquiditat urgent. No crèdits. Ajudes directes; a fons perdut. No reintegrables. Ni més ni menys, el mateix que Espanya demana a Europa per a si mateixa. Una contradicció, no?
I aquí ve la segona desigualtat. Quan el sector públic s’ha de comprometre amb el privat, no ho fa.
I no ho fa perquè el que les empreses necessiten avui són essencialment tres coses que el sector públic no els dóna.
La primera, transfusió de sang, això és, liquiditat no reintegrable. Ajudes directes. Ni més, ni menys, el que Alemanya o Dinamarca estan també fent amb les seves empreses.
La segona, oxigen, això és, liquiditat reintegrable que els permeti recuperar la normalitat. Però tampoc. La burocràcia de l’Administració i l’avarícia d’algunes entitats financeres estan dificultant que aquella arribi al pacient. Les PIMEs i els autònoms estan desolats. A molts se’ls sol·licita aval; se’ls denega l’ajuda; o se’ls exigeixen condicions que crec abusives. Molts d’ells ja han mort. Molts d’altres estan ja a l’UCI. I poca broma. Representen més del 80 % del PIB. No ens equivoquem. Aquestes, i no les grans, són les empreses que més ajudes necessiten perquè són les més fràgils econòmicament i financerament. Les que manquen de recursos. Les que viuen en permanent economia de supervivència.
I la tercera, confiança de l’Administració per tal que el propi sector privat sigui qui s’autoreguli renegociant contractes, acords i/o pactes, refinançant deute, o redissenyant polítiques empresarials. Però no. L’obsessió per l’intervencionisme, o, millor, pel paternalisme, ens corrou.
I clar, el problema, ja ho veuran, serà la falta de solidaritat europea. No la insolvència econòmica de la qual Espanya s’ha fet creditora amb escreix. No; la falta de solidaritat. Però el que manca, a més a més de solidaritat, és humilitat en reconèixer els errors que no permeten a Espanya ajudar a les empreses com els països més “prudents” econòmicament estan fent.
Sigui com sigui, no hi ha correspondència entre l’esforç que l’Administració exigeix permanentment a les empreses i als ciutadans i el que s’espera que, en moments com els actuals, l’Administració faci per ells.
No existeix, per dir-ho clar, un repartiment equitatiu de l’esforç ni de les conseqüències de la crisi. Una vegada més, la igualtat brilla per la seva absència.
Això sí. Es parla de bonus “social”, renda “mínima”, i d’un llarg etcètera, oblidant, insisteixo, que la nostra malaltia és de liquiditat; malaltia, recordem-ho, provocada pel propi Estat en aprovar l’Estat d’Alarma; malaltia l’única causa de la qual és el fre en sec que això ha produït en l’economia; en la circulació dels diners; en el flux monetari. S’ha perdut molta sang. I sense ella, primer, l’anèmia, i després, la mort.
Vol això dir que ens hem d’oblidar d’altres mesures com la renda mínima? Doncs no. Ni molt menys. Tan sols vol dir que no s’ha d’oblidar que el que és urgent és injectar liquiditat a les empreses malaltes pel coronavirus; liquiditat que s’ha de destinar al compliment de les seves obligacions.
Si la liquiditat flueix, s’evita el contagi i la corba de vulnerabilitat disminueix; vulnerabilitat que és l’efecte secundari de la falta de “sang”.
És per tant imprescindible prioritzar bé. Sense populismes; amb realisme. Sense la mirada posada en els rèdits electorals. L’única cosa que ara importa és la supervivència; el bé comú.
És doncs el moment de posar en marxa l’anomenat “helicòpter monetari”.
Es dirà, i és cert, que qui ha de fer-ho és el Banc Central Europeu. Però això no impedeix, primer, que Espanya així ho reivindiqui; i segon, que fins que això no passi, el Govern aprovi ajudes directes. Però no. Ni una cosa ni l’altra. Això sí, per a major descaradura, el Govern ha aprovat un fons no reemborsable per a les CCAA. Per a mi, un veritable escàndol i un exemple més d’incompetència.
La veritat és que tinc la sensació que la COVID-19 està sent l’excusa per a implantar mesures que en un altre context seria molt difícil de fer. El supòsit de la renda mínima n’és tan sols un exemple.
S’oblida, això sí, la possibilitat que tenim d’aprofitar les seves enormes oportunitats: adaptar les nostres cadenes de subministrament i valor, professionalitzar les nostres PIMEs i autònoms, fomentar la R+D+IT, apostar per una indústria nacional i competitiva internacionalment, pel desenvolupament tecnològic, etc.
Però hi ha més. Mentre l’Estat supera el límit d’endeutament que la Constitució i la Llei d’Estabilitat Pressupostària estableixen sense que ningú respongui per això, en el sector privat aquest comportament té conseqüències legals importants en termes concursals i de responsabilitat.
D’això s’indueix que mentre la gestió política irresponsable està impune, la gestió privada està subjecta a unes normes que, d’incomplir-se, tenen greus conseqüències per als seus gestors.
En un altre ordre de coses, és obvi que la crisi de la COVID-19 tindrà un cost de dimensions pressupostàries importants i inèdites.
És evident que aquest no es podrà finançar amb impostos, almenys, a curt i mitjà termini. Entre d’altres raons, perquè la delmada economia espanyola no suportaria aquesta extracció de sang la qual agreujaria la nostra anèmia i impediria la recuperació econòmica.
Tampoc no es pot finançar amb un deute més gran. O sí. Però a canvi d’un nivell d’endeutament insostenible engrandit pels efectes de la caiguda del PIB, la major despesa pública, i la caiguda inevitable dels ingressos, juntament amb un previsible increment de la prima de risc i de la desconfiança dels compradors de deute, únics beneficiaris de la crisi; situació, sens dubte, que ens augura un futur gens falaguer en el que a pressió fiscal es refereix.
En aquest context, és previsible que la por, la incertesa i la inseguretat s’apoderin de nosaltres.
S’albira, de fet, una profunda crisi social fruit de l’augment dels supòsits de vulnerabilitat i pobresa. No s’ha d’oblidar que més del 50 % de les famílies declara tenir dificultats per a arribar a finals de mes. El risc de pobresa està doncs aquí. És per tant imprescindible fer l’impossible per a evitar aquest risc latent d’eclosió social.
I l’única solució és l’ajuda d’Europa; ajuda que no es pot limitar a crèdits que incrementin el nostre ja molt elevat endeutament i disminueixin encara més la capacitat de recuperació.
Espanya, i molts països d’Europa, estan ja al límit de les seves possibilitats. D’aquí, precisament, la petició del nostre país d’ajudes directes i/o de deute perpetu.
És cert que la crisi sanitària afecta per igual a tots els europeus, però no és menys cert que la solvència econòmica dels diferents països ara treu el cap per la finestra posant en evidència els uns i els altres. Solidaritat?
Sigui com sigui, “l’helicòpter monetari” és sens dubte l’instrument adequat per a evitar la segura caiguda de la demanda i injectar liquiditat directa a les empreses i als ciutadans; per a evitar la mortalitat empresarial i la destrucció del teixit productiu; perquè la sang flueixi; mesura que no permet majors demores i l’actor principal de les quals és el Banc Central Europeu.
Per a convèncer-nos n’hi ha prou amb mirar a la Xina i observar la important caiguda del consum en un país en el qual aquest té un menor pes sobre el PIB que no pas a Europa. Però sense anar més lluny, n’hi ha prou amb veure les previsions econòmiques del Banc d’Espanya.
La COVID-19 mata a persones i a empreses. No ho oblidem. És una crisi sanitària i econòmica. L’equilibri és el que és prudent.
Sigui com sigui, la COVID-19 ha posat en evidència la situació límit d’alguns països, com ara Espanya, que, a més a més, no ha fet els deures que l’última crisi ens va deixar pendents: dèficit en R+D, PIMEs no professionalitzades, reforma de l’Administració Pública, fracàs escolar, precarietat laboral, revolució tecnològica, i un llarg etcètera.
Però, a més, i això és important, la COVID-19 ha evidenciat la ràpida adaptabilitat del sector privat en cobrir les necessitats del sector públic. La seva més gran eficiència; la seva més gran capacitat de resposta; la seva agilitat. La seva capacitat de reinventar-se; la seva enorme dosi de solidaritat i compromís. La seva creativitat.
Exemples, n’hi ha molts. Des de la SEAT, passant per INDITEX, BON PREU, GRIFOLS, BANC DE SANTANDER, EUROPCAR, CENOR ELECTRODOMÈSTICS, CAAMAÑO i una llarguíssima i inacabable llista d’empreses conegudes i no conegudes que han cobert les fallades i dèficits de l’Administració i que estan ja redissenyant les seves estratègies.
Però el “company de viatge” no està a l’alçada de les circumstàncies.
I no ho està perquè s’obstina en extralimitar-se de les seves funcions, intervenint en excés; perquè desconeix la infinita casuística de la realitat privada, i perquè es nega a la inevitable col·laboració social anul·lant, fins i tot, la llibertat responsable de les persones.
L’Estat, de fet, ens ha substituït en les nostres llibertats i drets fonamentals. Suècia, la tan “cacarejada” Suècia, tot el contrari.
La veritat és que la crisi ha evidenciat una Administració obsoleta, lenta, burocratitzada, excessivament polititzada, escassament digitalitzada, i d’elevat cost.
Malgrat això, molt em temo que el debat que en poc temps se’ns posarà damunt de la taula és el de la necessitat d’un sector públic més fort i amb molt més gran pes. La solució als nostres problemes, se’ns dirà, és l’Estat.
No obstant això, res més lluny de la realitat.
Primer, perquè el sector públic és, per definició, menys eficient i productiu que no pas el sector privat; amb una lenta capacitat de resposta i altament burocratitzat i polititzat. I segon, perquè una cosa és defensar “el que és públic” i una altra, molt diferent, l’exclusivitat o el monopoli del sector públic. De l’Estat.
Defensar el que és públic és defensar la universalitat de la sanitat i el seu finançament públic. Defensar el monopoli públic és defensar que aquesta exigeix una única i exclusiva xarxa pública que cobreixi les seves necessitats. És obvi, doncs, que parlem de coses diferents. En efecte, una cosa és qui proveeix els béns i serveis d’interès “públic”, i una altra, molt diferent, qui els finança.
I això ens porta a una altra necessària reflexió. La col·laboració públic-privada. Aquesta és imprescindible; necessària. És l’única opció possible. Ara, més que mai. Sense ella és impossible sortir d’aquest llarg i fosc túnel en el qual ens trobem.
És la responsabilitat personal, l’esforç, i la iniciativa privada de les persones i de les empreses la que ens permetrà sortir d’aquest terrible malson. L’Administració Pública no ens salvarà del desastre. És moment de mantenir el que ja tenim. De mantenir l’ocupació i el nivell de riquesa. D’aprofitar les oportunitats. De ser eficients; creatius. D’assumir riscos. D’innovar. I aquesta no és la funció de l’Administració. Aquesta, això sí, ho ha de possibilitar; fomentar. Però no intervenir. És el moment de cedir el lideratge al sector privat. A qui crea la riquesa a redistribuir. A qui crea ocupació. A qui promou el creixement i el desenvolupament.
És per tant imprescindible fomentar un ordre social i econòmic que permeti que la iniciativa i la creativitat privada flueixin amb espontaneïtat. Amb reconeixement; amb compromís. Sense por. Amb seguretat jurídica.
En aquest sentit, és urgent que es deixi de “substituir-nos” en la nostra responsabilitat; en la nostra llibertat. De practicar un fals paternalisme. És el moment de promoure la responsabilitat individual; la col·laboració; l’emprenedoria. De deixar que flueixi l’enorme capacitat innata del sector privat.
És el moment de substituir intervenció per col·laboració. Col·laboració en defensa del que és públic; del bé comú; de l’interès general. Aquest, i no un altre, és el camí i l’ensenyament que la COVID-19 ens deixa.
Des d’aquesta perspectiva, és també inevitable una fiscalitat col·laborativa que consolidi les seves arrels en promoure la responsabilitat individual i social d’empreses i ciutadans, i que permeti un ajust eficient de l’Administració sense detriment de l’Estat de Benestar.
És l’hora de restablir l’equilibri entre el sector privat i el sector públic; de la igualtat d’esforç i compromís de tots dos. De dissenyar un model productiu per a Espanya i el seu finançament. És el moment de col·laborar; d’aprendre dels errors. Del respecte; de la humilitat. Del diàleg. Dels pactes; pactes entre els agents socials i econòmics. Pactes amb la societat civil.
Però si d’alguna cosa no és el moment, és el de recaptar com a solució al problema. D’augmentar la pressió fiscal. D’incrementar els nivells d’insolvència estatal.
És el moment d’optar per pobresa, o bé benestar. De preservar la pau social o d’enfrontar-nos a una greu crisi social. D’optar entre llibertat i seguretat. Entre seguretat i llibertat responsable. De reconduir la nostra societat, o de deixar que exploti. De salvar el que ja tenim, o de destruir-ho. És el moment del canvi.
És el moment que un sector privat compromès lideri la recuperació amb la confiança i el suport de l’Administració Pública.
Per això, i només per això, sóc absolutament escèptic que la Comissió parlamentària per la recuperació econòmica sigui la solució, perquè aquesta no vindrà de la mà dels polítics, sinó de la societat; del sector privat; de les empreses i dels ciutadans. De la societat civil.
Tinc la sensació que el demà serà igual que l’ahir, però amb totes les nostres contradiccions, fragilitats i paradoxes agreujades; al límit. Amb una crisi política important i preocupant.
Confio, doncs, que la COVID-19 no ens impedeixi veure que després d’ella s’amaga el fracàs dels nostres polítics que, per acció o omissió, han permès una situació pràctica de fallida que no ens permet més errors. S’amaga el fracàs d’una política de confrontació. D’una política populista plagada de mantres. D’una política clientelista i electoralista.
Com ja els he anticipat, aquestes reflexions poc tenen a veure amb qüestions tributàries. No obstant això, és obvi que tot acaba tenint conseqüències tributàries. La gestió de la COVID-19 no és una excepció.
I no ens confonguem. El 4 de maig és potser l’inici d’una nova normalitat. Però la crisi econòmica ens continuarà castigant durant molt de temps.
Apocalíptic? No. Segons la meva opinió, una veritable oportunitat. L’última.
Més informació ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
