Hi ha un problema evident i escandalós: la crisi de les residències per a la gent gran. Sobretot totes aquelles que depenen d’algun tipus de conveni o consorci amb les administracions públiques i, especialment, amb la Generalitat. Les que són de gestió directa de la Generalitat, sense haver resolt els inconvenients d’un model que es revela poc humà en relació amb les persones, presenten relacions d’assistència per resident de tota mena (mèdic, assistencial, social) raonables. Però, és clar, aquests són centres numèricament minoritaris i que gaudeixen, com l’escola pública, del finançament directe de la Generalitat.
Diferències entre gestió pública i privada
La situació és molt diferent en aquelles residències que tenen una gestió privada o social, cada vegada més assolides per empreses i que són finançades per mitjà d’un conveni amb la Generalitat. Aquí, com també passa a l’escola concertada, el que es paga per plaça res té a veure amb el cost real d’una residència pública gestionada per la Generalitat perquè és molt inferior i, per tant, hi ha un dèficit.
A l’escola concertada això es resol malament, però es resol amb la quota i amb salaris i horaris per part dels mestres i professors pitjors que els funcionaris de l’educació de l’escola pública. Però, aquesta reducció en els centres assistits té conseqüències molt negatives perquè dona lloc a prescindir d’atencions bàsiques i a una tendència creixent a supermedicalitzar els ancians per tenir-los tranquils la major part del temps.
El paper de les congregacions religioses
Fins ara, una part d’aquest sector no públic gaudia de la sort que hi havia congregacions religioses femenines, la vocació de les quals estava en l’assistència a la gent gran, i això permetia, amb molt pocs diners, donar un gran servei. És el cas ben conegut de les Germanetes dels Pobres, malgrat que hi ha moltes més congregacions que es dediquen a aquesta tasca.
La manca de vocacions i l’envelliment de les monges fa que progressivament aquestes hagin d’abandonar la tasca, com ha passat, per exemple, a la residència Nostra Senyora de Montserrat, de Palafrugell. Fundada per la congregació les Germanetes dels Ancians Desemparats. Fa més de cent anys, les religioses es van fer càrrec de la residència fins a finals d’octubre de 2023, any en què, per raó de la seva avançada edat, van haver de marxar de Palafrugell i van transmetre la gestió de la residència a Dama Gestión Empresarial, S.L. Al seu torn, aquesta empresa ha subcontractat el servei a PALGESA SOCIO ASISTENCIAL, S.L. El resultat de tot aquest escalat és una pèrdua radical de la qualitat del servei, acomiadant persones i reduint plantilla.
Problemes i causes de la crisi
Tots aquests problemes immediats necessiten una resposta urgent que el Departament de Drets Socials no dona, per molt que parli. El seu origen és llunyà i no ha estat rectificat. La causa original és la llei de la dependència que es va aprovar en l’època Zapatero, presentada com el quart pilar de l’estat del benestar, però tal com es podia preveure, el seu resultat ha estat molt deficient. Es podia preveure per dues raons.
La primera, es podia veure en la memòria econòmica que acompanyava la llei en el moment de la seva aprovació. Per començar, es demostrava que no se sabia exactament quantes persones dependents hi podia haver a Espanya perquè, en funció de la pàgina de la memòria, la xifra resultant era una o altra. Després, perquè les previsions sobre el cost dels serveis estaven absolutament subvalorades, especialment en relació amb comunitats de major nivell de renda, com Catalunya.
A més, auspiciava un model dirigit per la ideologia que ara ja s’ha rectificat de paraula, en el qual la tesi era que la persona dependent, molt majoritàriament la gent gran, havia de ser atesa a residències a fi d’alliberar a les persones del seu entorn d’aquesta tasca. Eren efluvis de la dissortada “moda sueca”.
Necessitats i models actuals per a les residències
Amb el pas del temps s’han vist dues coses: era impossible generar la quantitat de places que es necessitarien i, a més, la cura a casa era sempre millor per a la persona.
És evident també que una persona gran que va a una residència no equival automàticament a una persona dependent, però també és palès que la majoria presenten un nivell de dependència significatiu i en alguns casos total. Per tant, les residències fan aquesta funció: atendre persones que no es poden valdre per si mateixes per l’edat.
I aquí hi hauria un primer punt de tall: no s’ha de barrejar persones grans amb necessitats perquè tenen les seves capacitats més o menys disminuïdes, físiques o cognitives, amb altres que es troben perfectament bé per a la seva edat i el que necessiten és no haver-se d’ocupar de les tasques diàries de la llar. De fet, hi ha un consens generalitzat que l’actual model de residència no serveix i se n’han definit de nous, molt més atractius.
Regulació i prioritats per a un futur millor
Però el que no hi ha de cap manera és, primer, la necessitat de resoldre el finançament de les residències en la seva fase actual i vetllar per una millora del servei. No és necessari qüestionar que la feina la faci una empresa, però sí que la Generalitat ha de garantir uns estàndards de servei i un control de la seva prestació, evitant que es practiqui una mena d’emmagatzematge de la gent gran.
D’altra banda, és evident que el marc legislatiu que regula totes aquestes qüestions està àmpliament superat i que és necessària una nova regulació que integri tots els aspectes. Ha de donar prioritat a les famílies per poder atendre la seva gent gran a casa si els és possible, regular l’atenció a aquestes famílies, assenyalar un finançament realista des del principi i deixar assentats els nous models residencials. Tot això és imperatiu. El problema és que la feina que cal fer no es veu per cap banda.
Loading ...
