Segons sant Bernardo de Claraval, autor de Sobre la Consideració, dedicat al papa Eugeni III per ajudar-lo en el seu discerniment:
Considerar constitueix una reflexió aguda de l’entesa o una aplicació intensa de l’esperit per descobrir la veritat.
En termes més generals, fa referència a l’acció de reflexionar amb atenció i deteniment sobre alguna cosa, ponderar o tenir en compte amb atenció i cura els aspectes d’una qüestió, situació o persona.
Sense cap garantia d’assolir-la, val la pena intentar aplicar-la als esdeveniments de l’agenda pública.
Espanya s’està convertint en el paradís involuntari d’un model social que premia la conservació abans que l’evolució. I és una joventut castigada qui n’assumeix les conseqüències. No tan sols es manté al capdavant de la pobresa infantil a Europa —superant Romania—, sinó que allò que era crònic s’ha tornat catastròfic: mentre els pensionistes han vist créixer la seva pensió mitjana un 28,6 % fins als 21.070 € anuals, els menors de 29 anys han de sobreviure amb un 75 % d’aquesta quantitat (15.906 €). I això no és tot: els majors ja disposen d’un habitatge i d’estalvis, mentre que els joves afronten lloguers prohibitius i un accés a l’habitatge senzillament inabastable.
Entre 2020 i 2025, el govern de Pedro Sánchez ha prioritzat les pensions per davant del suport a la natalitat i la inserció juvenil. No només ha deixat l’habitatge juvenil a mercè del mercat —entrebancat, a més, per procediments administratius kafkians—, sinó que també ha encarit anòmalament el cost del lloc de treball per obra i gràcia de José Luis Escrivá, exministre de Seguretat Social i actual governador del Banc d’Espanya. Avui, un 24 % del salari cost empresa desapareix de la butxaca del treballador per alimentar la caixa de la Seguretat Social.
La joventut pateix en silenci: habitatge inassolible, treball precari —amb sous baixos i jornades parcials no desitjades— i una dependència creixent de subvencions que sovint no arriben. No és només una crisi social; és una injustícia institucional.
Que l’habitatge juvenil sigui una quimera no és anecdòtic. El Ministeri d’Habitatge té la pitjor execució pressupostària de tot el govern, i la construcció d’habitatge nou ni tan sols apunta una millora.
Hi ha una contradicció que és brutal: es gasten 9.915 milions d’euros mensuals en pensions, però no es desenvolupa cap política real per facilitar la vida dels joves. Les guarderies són escasses i cares, i els incentius per a la criança i la família són pràcticament inexistents. El resultat? Uns joves sense horitzó de futur. Una fractura generacional que, voluntàriament o no, sembla formar part d’una estratègia governamental.
Una crisi generacional amb base política
El fenomen no és nou, però agafa cos. Espanya és ja un dels països més envellits d’Europa, i de cara al 2050 pot esdevenir un dels més envellits del món. Quan l’elector majoritari és el de més de 65 anys (ja 1 de cada 4, i serà 1 de cada 3 pròximament), les polítiques públiques es concentren en aquest grup: pensions, sanitat, subsidis. Però… què passa amb la inversió en recerca, habitatge juvenil, educació, o la lluita contra la pobresa infantil? Simplement, els joves han desaparegut de l’agenda política.
Com assenyala La juventud atracada, de José Ignacio Conde-Ruiz i Carlotta Conde:
“Satisfacer las demandas políticas de los mayores lleva a orientar los programas de gasto a la edad… Por el contrario, los jóvenes tienen unas preferencias políticas mucho más diversas… Las políticas que más los benefician son aquellas que más benefician a la economía en su conjunto…”
Els joves no demanen un xec: demanen oportunitats. Però quan aquestes oportunitats (formació, habitatge, feina digna) coincideixen amb allò que fa una societat més competitiva i cohesionada, queden relegades. I aquí rau el cor del problema: no es tracta d’un conflicte generacional, sinó d’una fallida estructural.
Si no es corregeix aquesta deriva, el futur que ens espera és:
- Un país d’ocupació estructuralment precària, amb joves atrapats en feines a temps parcial no desitjat i sous baixos.
- Ocultació del problema juvenil, perquè no generarà alarma mediàtica, però sí invisibilitat política.
- Fractura generacional creixent, amb tensions socials difícils de gestionar.
- Fuga de cervells, ja en marxa: una hemorràgia de capital humà de qualitat que ha costat molt de formar.
- Un model erroni, en què importem massivament capital humà de baixa productivitat i exportem el més qualificat.
És urgent un redisseny estructural. I això comença per reconèixer el drama: no estem davant un problema temporal, sinó davant una conseqüència directa de decisions polítiques preses conscientment. El futur dels joves —i del país— està en joc.
Quan el vot majoritari és el dels majors de 65 anys, la joventut desapareix de l’agenda. Això no és democràcia generacional. #JovesInvisibles #CrisiGeneracional Share on X
Loading ...
