La comissió per la reforma fiscal proposa apujar impostos, el govern diu que ho farà més endavant. Però aquest no és el problema

Els mitjans de comunicació han donat una àmplia informació sobre el final dels treballs de la comissió que per encàrrec del govern Sánchez ha estudiat la reforma tributària. És un text molt extens de 786 pàgines i proposa 118 reformes. Serà un motiu central de debat en els pròxims mesos i és bo que es posi fi al sistema actual fruit de continuats pedaços que ha acabat donant lloc a un conjunt poc racional.

L’informe dels experts es podria resumir en un punt. Espanya recapta menys del que li correspon en relació amb la UE. En concret està per sota 3,9 punts percentuals del PIB, que és molt. La principal diferència es dona en els impostos mediambientals i si bé en menys mesura també és important en l’impost de societats. La recaptació és menor en IVA, 6,3% contra 6,9% la UE-27, i en l’IRPF de 8,8% a 9,9%. Un dels eixos de la reforma és que cal gravar la riquesa i això vol dir abordar l’impost sobre el patrimoni, homogeneïtzant la situació a tota Espanya. Seria, per tant, una LOAPA fiscal amb la radical diferència que els independentistes estarien a favor. L’anterior LOAPA autonòmica en temps de Pujol va significar un casus belli, que va acabar amb el fracàs de la iniciativa centalitzadora, però ara ERC aplaudeix aquesta pèrdua competencial en una maniobra que haurien d’explicar.

L’impost sobre el patrimoni perseguiria deixar un mínim exempt d’un milió d’euros que pot ser molt o poc en funció del que incorpori, si bé suavitzant les escales del gravamen.

Fins aquí a grosso modo un telegrama sobre què pot venir. El problema de fons, però, és un altre i previ a la reforma. És el de l’escenari en el qual aquesta se situa. Tres elements el caracteritzen:

El primer el recordava l’OCDE l’abril del 2019 quan en el seu informe advertia sobre el declivi de la classe mitjana en el món desenvolupat. Literalment deia que “estava espremuda” i que aquest grup social s’està reduint, i el seu nivell de vida s’estanca o està en declivi. Un dels motius és l’augment del cost de vida, superior al creixement de les rendes. I l’OCDE situava un exemple: l’habitatge, representa un terç dels ingressos disponibles sobre un quart dels anys 90. També assenyalava que s’ha aturat en bona part, potser menys a Espanya, l’ascensor social. Però, qui és la classe mitjana? Doncs tècnicament l’OCDE considera que és aquella població que es troba entre el 75% i el 200% de la renda mitjana nacional. A Espanya aquest col·lectiu, que és bàsic per l’estabilitat social i el bon funcionament democràtic, és més petit que el del conjunt de països de l’OCDE. Representa el 58% enfront del 61% de la mitjana. La reforma fiscal tal com està concebuda, si no es modifica accentuarà més aquest deteriorament. Ho farà per mitjà d’alguns impostos que significaran un increment del cost de la vida, que com hem vist és una de les causes, i ho farà segurament per la banda superior, és a dir la classe mitjana-alta.

El segon factor és el que ja venia castigant i que ara es multiplica: els augments de costos. La inflació quan és elevada, com és el cas ara, es converteix en un element de depredació fiscal perquè si no es deflacten els nivells, el resultat és que el ciutadà acaba pagant molt més del que teòricament li correspondria. En aquest sentit, la reforma fiscal hauria d’incorporar una garantia de mantenir-la a nivells constants en relació amb la inflació, si no el que farà l’estat és una mena d’expropiació encoberta dels ingressos dels ciutadans. Com venim d’un període d’inflació molt baixa, aquesta qüestió no tenia importància, però ara que ens instal•larem en una fase absolutament contrària, els preus es mantindran amunt.

El tercer factor va ser apuntat pels experts fiscals de Foment. El seu argument fonamental, i és cert, és que el que la pressió fiscal espanyola en quant a allò que recapta en relació amb el PIB sigui menor que la mitjana de la UE, no significa que en realitat sigui menor. El que passa en primer terme és que hi ha menys gent que paga i, per tant, la recaptació es redueix, però la pressió fiscal normativa, aquella que tothom hauria de pagar, cal dir que és superior a la de la UE en un 13% més i que l’esforç o sacrifici fiscal és també en 8 punts percentuals superiors al de mitjana. Una reforma fiscal que no contempli aquesta altra característica només farà pagar més als que ja compleixen amb les seves obligacions fiscals i incentivar als que no paguen perquè trobaran en les noves modificacions un al•licient més per no contribuir a l’erari comú.

La tècnica, en aquest cas fiscal, és òbviament bàsica, però si no se situa en el seu context econòmic, social i polític, pot donar lloc a grans irracionalitats, perquè d’ençà que ho va pintar Goya tenim clar que el somni de la raó produeix monstres.

Per tant, i per resumir-ho:

1. La reforma fiscal s’ha de modular de manera que permeti a la classe mitjana recuperar-se.
2. Ha d’oferir la garantia que la pressió serà sempre actualitzada d’acord amb l’evolució de la inflació.
3. I finalment, la primera resposta ha de passar per un gran pla que permeti reduir a nivells europeus l’actual frau fiscal.

 Loading ...