L’escàndol d’haver censurat una tradició tan arrelada a Catalunya com és el pessebre per decisió de la mesa del Parlament és una alerta més que ens diu qui mana a Catalunya i com pensen.
La seva actitud només és comprensible davant una fòbia extraordinària per tot el que sigui un símbol cristià, malgrat que aquest estigui tan integrat a la nostra vida quotidiana que sense perdre el seu sentit religiós pels qui tenen fe, posseeix una profunda dimensió tradicional i cultural.
El problema d’aquestes actituds és que revela una vocació censora duta a terme d’acord amb les seves ideologies molt important que, ni tan sols respecta allò que forma part dels costums de casa nostra, i que això ho facin precisament els que teòricament ens representen tots és un greu problema. Que a més, argumentin que ho fan en nom de la laïcitat agreuja la qüestió perquè aquest concepte a Europa només existeix en el cas francès, però no en els altres països, i en el nostre en concret, ni forma part de la Constitució ni de l’Estatut.
El que sí que impera a casa nostra des de la perspectiva de les lleis fonamentals és la neutralitat des del punt de vista confessional; és a dir, que les administracions no tenen una confessió religiosa, però alhora, tal com explicita la Constitució, les reconeixen i valoren positivament a totes elles i específicament a la religió catòlica. Per tant, des del punt de vista institucional, el Parlament ha comès un acte fraudulent fonamentant-se en un principi que no té cabuda en el nostre ordenament constitucional i autonòmic.
A les explicacions que van donar posteriorment, els responsables d’aquesta malifeta van argumentar que, a més, la qüestió s’havia solucionat per unanimitat a la mesa del Parlament. I aquesta és la qüestió. Qui compon aquesta mesa?
Doncs, la vicepresidenta primera amb funcions de presidenta, Alba Vergés d’ERC, la vicepresidenta segona, Assumpta Escarp del PSC, el secretari primer, Ferran Pedret també del PSC, la secretària segona, Aurora Madaula de JxCat i que pertany a l’ala més partidària del feminisme i de les identitats LGBTI, el secretari tercer, Carles Riera de la CUP i Rubén Wagensberg d’ERC.
Per arrodonir qui mana a Catalunya, ERC, la CUP, PSC, una cirereta de JxCat, ara ja aliena als òrgans de poder, i els Comuns, que si bé no estan presents a la mesa, són l’aliat natural del partit socialista.
El desequilibri amb el que és l’aspecte polític comú a Europa és evident, perquè totes aquestes formacions van de l’extrema esquerra a l’esquerra socialista. I és clar, aquest no és ni molt menys el panorama comú al nostre món. Per tant, Catalunya viu immersa en una anomalia política extraordinària i faríem bé, tots els ciutadans i especialment els dirigents econòmics, socials i culturals, en preguntar-nos per què es dona aquesta situació i com ha estat possible arribar-hi. I també, perquè és el més decisiu, si no necessari, adequar-nos també en aquest capítol a l’escala europea, perquè cal dir que, alhora que aquestes forces són les que tallen el bacallà a Catalunya, la dinàmica del nostre país des de tots els punts de vista està sent francament desafortunada; per ser més concrets, regressiva.
Loading ...
