Ser realista, avui, significa abandonar la confortable ombra de l’autoengany. Ni pessimisme ni optimisme: només la sobrietat moral de qui reconeix que la realitat ha entrat en una fase catastròfica. L’evidència no es discuteix; s’assumeix.
Espanya, i Catalunya amb una tonalitat encara més aguda, es mouen dins una immensa crisi incubada durant dècades. França la viu. El Regne Unit la pateix. I a bona part d’Europa, malauradament, hi és present.
La Unió Europea, aquella arquitectura que havia de ser la síntesi de les sobiranies, és avui una estructura fracturada. No podia ser d’altra manera: la cultura de la desvinculació —personal, familiar, econòmica, institucional— és l’hegemonia moral del continent. L’Europa sense lligams produeix, inevitablement, un futur sense cohesió.
Però la crisi no és abstracta. Té cos, xifres i ferides.
El sisme de l’habitatge i la inflació acumulada
La inflació —aquesta rosada constant que cada any devora una mica més el poder adquisitiu— és un fenomen acumulatiu: el 3% d’avui és un 3% sobre el 5% d’ahir, que alhora era un 6% del mes anterior. L’habitatge, que sempre actua com la caixa negra del país, ha crescut a Espanya el 2024 un 8,5%, més del doble que la mitjana europea.
Això revela dues veritats:
- Que Europa també s’encareix notablement.
- Que Espanya ho fa més sobre un subsol ja esquerdat.
Avui una hipoteca representa més del 70% del salari real d’un jove entre 16 i 24 anys. La quota mitjana és de 800,5 euros; el salari brut, de 1.372,8. Són xifres que no descriuen una dificultat, sinó una condemna estructural: la impossibilitat material de construir una vida.
Un estat gegantí, endeutat i car
L’Estat espanyol necessita cada any més diners. Els recapta. Els incrementa amb inflació. Però alhora s’endeuta. I l’interès del deute públic és avui un dels apartats més grans dels pressupostos. Aquesta maquinària té un cost afegit: els anomenats costos de transacció, és a dir, allò que costa gestionar allò que l’Estat diu que fa.
L’augment salarial pactat pels funcionaris —11,5% en quatre anys—, en un país on el salari públic ja és molt superior al privat, consolida una inèrcia històrica: l’Estat com a primera empresa del país, i el ciutadà com a contribuent esgotat.
El Salari Mitjà Mensual Brut (2023/2024) del sector Públic 3.000 € – 3.232 € al mes. 42.000 € – 45.248 a l’any. Al sector Privat 2.182 € al mes. 30.548 € a l’any. La diferència: Més de 800 € – 1.000 € al mes. Més d’11.000 € a l’any. Amb un avantatge afegit pels que són funcionaris: no poden ser acomiadats.
Tot això, a més, passa en una societat envellida. L’OCDE ho ha expressat amb una franquesa que aquí es considera gairebé ofensiva: el sistema de pensions és insostenible. I la factura sanitària, sobretot la farmacèutica i la relativa als malalts crònics, creix com una onada que no retrocedeix.
La pressió de la immigració massiva
Espanya i Catalunya han incorporat, en poquíssims anys, milions de persones de baixa productivitat. Aquesta massa demogràfica incideix en tot:
—encareix l’habitatge,
—pressiona els salaris a la baixa,
—satura la sanitat,
—desajusta l’educació,
—i genera tensions polítiques cada cop més visibles.
En el cas català, passar de 6 a 8 milions d’habitants sense augmentar en proporció la despesa en serveis és un error tan monumental que només la voluntat d’ignorar la realitat pot explicar-ne la persistència.
A Catalunya, l’AP-7 exemplifica avui el mal govern: un corredor vital convertit en un túnel de tràfic lent, perillós, improductiu. Rodalies són l’expressió quotidiana de la impotència: retards, avaries, promeses buides. Tot això té un cost en productivitat que no es reflecteix en cap titular, però que erosiona silenciosament un país al qual li han saltat les costures.
Europa i la deriva bèl·lica
Més enllà de les nostres fronteres, Europa s’afanya cap a una lògica bèl·lica que recorda, inquietantment, els grans errors del segle XX. Es demana un esforç militar per preparar-nos per una guerra amb Rússia, una potència que, econòmicament, és inferior a Itàlia. És una retòrica sense brúixola.
L’únic que ha dit una veritat adulta és António Costa:
“Hem de donar espai a Trump perquè pugui tenir èxit a Ucraïna.”
És una frase que diu molt més del que sembla: Europa necessita estratègia, no litúrgia.
L’Estat espanyol sense govern ni governabilitat
A Espanya vivim amb una crisi institucional que ha esdevingut crisi d’Estat: els tres poders s’enfronten entre si com si fossin faccions rivals. El govern Sánchez, atrapat en una successió interminable de casos de corrupció, ja no governa: s’hi manté. Governa per continuar governant.
No hi ha pressupostos. No hi ha majoria. Hi ha un pressupost prorrogat d’una legislatura anterior. Hi ha un Estat que incompleix terminis amb la Unió Europea. I hi ha un president que dedica la seva energia, no a resoldre la crisi, sinó a contenir els focs que ell mateix ha encès.
La democràcia reduïda a un ritual
Els partits, tots, han oblidat que la democràcia no és un dogma, sinó un mètode. El seu valor prové de l’eficàcia. I aquesta eficàcia ha desaparegut. La democràcia espanyola és avui una màquina sense direcció que només genera soroll, propaganda i frustració.
La realitat és dura, però més dur és negar-la: Som dins una catàstrofe que es dissimula amb anuncis color pastel i promeses que no poden complir-se.
L’Estat creix, s’endeuta i encareix la vida de tothom: és una màquina que es menja el país Share on X
Loading ...
