La catàstrofe ignorada del canvi climàtic

Una de les característiques de la  Societat Desvinculada en la qual vivim, rau en les seves crisis continuades, irresoltes, on la darrera desplaça la precedent en la nostra percepció, però totes segueixen vives i actuants. Ara la  inflació i la guerra d’Ucraïna centren tota l’atenció, però encara hi ha la crisi climàtica, per situar-ne una de les més importants. Forma part d’una ruptura més gran, la de la solidaritat entre generacions, que fa que anem descarregant sobre la gent jove, fills i néts, una llosa feixuga fruit de les nostres accions.

La crisi del clima té dues exigències. Una és com evitar que segueixi augmentant la temperatura, i les mesures, més aviat insuficients, constitueixen el que anomenem transició energètica, i que ara són profundament contradictòries.

Però hi ha una altra exigència: pal·liar els danys materials i humans que la crisi ambiental provoca. No es tracta només d’evitar que s’accentuï el mal en el futur, sinó de donar resposta al que ja passa en el present, i en això la inanitat per part dels poders públics és escandalosa.

El que ha passat aquest estiu serveix com a urgent recordatori i per exigir amb urgència unes polítiques públiques adequades.

Els danys viscuts i per venir

Cal començar per reconèixer que arribem molt tard. La primera vegada que vaig tenir ocasió de conèixer una  previsió sobre el canvi climàtic per a Catalunya va ser el 1987. Era un model que avui ens semblaria simple, però ja assenyalava els principals trets del que havia de venir. Han transcorregut gairebé quatre dècades, hi ha munts de paper escrit, funcionaris i contractats treballant, i no s’ha fet res. Bé, sí, Colau penja cartells a les portes dels parcs de Barcelona informant que es tracta d’un “refugi climàtic”…

És urgent adoptar mesures perquè, encara que aconseguíssim aturar sobtadament les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle, que no és el cas ni de lluny, les conseqüències del que ja ha passat són perilloses, especialment per al nostre país per la seva situació geogràfica. Necessitem amb urgència poderoses polítiques des de la ciutat a la Unió Europea, passant per la comunitat autònoma i l’estat, adreçades a pal·liar danys i protegir-nos de les conseqüències de la transformació climàtica.

Constato algunes evidències: les morts per calor al juliol i l’agost van ser a Espanya 3.833 i van triplicar la xifra del 2021. Alhora, l’Agència Estatal de Meteorologia (AEM) ens adverteix que les característiques d’aquest estiu es repetiran amb freqüència. El fenomen del cicló tropical Hermine, que va arribar a les Canàries a finals de setembre, és una cosa rara i nociva, però que es pot repetir. Constitueix tot un signe del nou escenari.

A Catalunya hem tingut una temperatura de 3,5°C sobre la mitjana. Al Baix Ebre i al Priorat, dues comarques del sud, el 12 i 13 d’agost es van assolir uns insòlits 43°C, i a l’Observatori de les Corts, un barri de Barcelona, ​​aquest estiu van estar 40 nits per sobre dels 25° C. En aquestes condicions, més la variable de la humitat, que empitjora la sensació de calor,  dormir és una tasca impossible  sense pagar per l’aire condicionat o per una instal·lació adequada de ventiladors.

Ens encaminem a estius amb temperatures properes als  50°C  per a mitjans d’aquest segle (i recordeu que es mesuren a l’ombra), i el que hem viscut aquest estiu serà normal en el futur. És el que sostenen l’AEM i d’altres experts. La temperatura augmentarà entre 2 i 2,5 °C per sobre de la mitjana habitual de l’estiu. A més, es produeix un  descens moderat de les precipitacions entre un 5 i un 10%. Però, el pitjor serà el caràcter torrencial, molta pluja en poc temps, molt més difícil d’aprofitar i fins i tot perjudicial. El canvi també significa que els períodes de sequera seran més freqüents i que ja no serà propi del clima Mediterrani la certesa de pluges importants a la primavera i la tardor. I això, òbviament,  afecta de manera greu l’agricultura. En definitiva, les onades de calor i fred, les sequeres, les inundacions i els incendis forestals molt extensos no seran cap novetat. I el més greu de tot:  augmentarà la mortalitat. Pel 2050 es poden triplicar les morts per calor.

La majoria de la població espanyola sembla compartir l’alarma: el 71% considera que els efectes del canvi climàtic a la zona on viu han estat greus o molt greus i, juntament amb Itàlia i Hongria, som un dels tres països que presenten un major convenciment. Així mateix, el 82% considera que anirà a pitjor la propera dècada, i un 46% considera probable o molt probable que hagi de canviar la seva residència a causa del canvi climàtic. Només un 29% té aquesta opinió al conjunt de la Unió Europea. Aquests són els resultats de l’enquesta d’Ipsos realitzada entre el juliol i l’agost, sota la pressió d’un clima advers.

El que s’ha de preveure

Les polítiques públiques han d’abordar aquests fets:

• Els riscos per a la salut creixen, sobretot en els nens i en la gent gran. Això succeirà en una societat molt envellida on els naixements s’han convertit en un fet extraordinari.
• Significa, així mateix, que la productivitat es veurà afectada negativament. La temperatura mitjana òptima anual des del punt de vista productiu, i em refereixo al clima a l’exterior, està situada a 13°C que correspon aproximadament a la temperatura mitjana de França. Estarem molt lluny d’aquest registre, sobretot a la Mediterrània i Espanya interior.
• Disposarem de menys aigua i en condicions pitjors. L’evapotranspiració serà molt més gran i, per tant, l’exigència hídrica dels cultius i l’agricultura de secà seran en gran mesura inviables. Això afectarà no només els cereals, sinó també l’ametller i l’olivera. Només es mantindran els cultius que puguin rebre en quantitat i temps una mica d’aigua de reg de suport. I la sequedat dels boscos, amb tot allò que això comporta, serà més gran. Abundaran els incendis forestals i la bombolla de calor de les ciutats convertirà Barcelona (amb l’agreujant de la seva humitat), Madrid i altres grans poblacions en veritables inferns. Però el pitjor seran les nits tòrrides. Les pluges seran molt més torrencials i fins i tot perilloses, entre altres raons perquè la Mediterrània, que aquest estiu, i a les aigües de Tarragona, ha arribat als 30°C,
• També s’han de considerar els efectes indirectes de l’emergència climàtica, com ara la propagació de malalties insòlites.

Per això, l’emergència climàtica és una crisi de salut pública.

Tots aquests danys es traduiran de manera desigual segons territoris i grups socials i d’edat, i accentuarà les  desigualtats socials.

Tot i això,  no hi ha cap previsió adequada al desafiament en els Pressupostos de l’Estat, ni en les altres administracions. Tot plegat abunden les declaracions en calent i el postureig, i l’absència de mesures.

La Covid-19 va avisar, però tard, i ens va anar molt malament. En el cas del dany climàtic, l’avís està llençat i l’augment de morts i de costos econòmics a la vista de tothom. Què més cal perquè els poders públics actuïn?

Article publicat a La Vanguardia

 Loading ...