Desballestar té més d’un sentit. D’una banda, significa destruir l’articulació entre les peces d’un mateix mecanisme i, d’una altra, en la seva forma pronominal, també vol dir perdre el seny. Les dues acceptacions són d’aplicació en el cas de Catalunya i la situació en la qual vivim, especialment en el que són els dos puntals de l’autogovern: l’ensenyament i la sanitat. I són puntals, no només per la seva importància excepcional, sinó perquè concentren la major part de la despesa pública.
L’informe PISA ha tingut la virtut de posar xifres a una realitat que ja coneixíem i que anem acceptant mesellament: el pèssim estat del nostre ensenyament, particularment el majoritari, el de l’escola pública. Un fet que coneixen de primera mà els professors universitaris, que veuen arribar cada curs un nombre creixent d’alumnes sense els més mínims fonaments. Tot això ja ho sabíem, però atenció, no ens preocupava –realment ens preocupa ara o és només un escàndol passatger?.
De les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), que si bé han vist pujar la preocupació per la sanitat, ha desaparegut tota referència a l’ensenyament. Despreocupació que segurament deu ser compartida per la consellera, Anna Simó, perquè si no, no s’explica que les seves declaracions estiguin tan mancades d’autocrítica i tan sobrades de continuisme. Ve la consellera i ens diu que ja ho sabien que anàvem malament, que no cal canviar res i fer el que ja es feia. Curiosa recepta per a un cataclisme de les proporcions del PISA que en altres horitzons i amb millors resultats, casos de França i Alemanya, està provocant terrabastalls governamentals. Però Anna Simó resol el tema dient que “els centres ja saben què han de fer per reforçar els seus alumnes“. Fi de la història. Això sí, repeteix un clàssic, el problema és la segregació i la pobresa infantil. Fastuós, i això com ho resolen en un país en el qual els ajuts a la família són un producte exòtic? Perquè no ens enganyéssim, tot comença a la família. Si no s’hi aboquen recursos, no es posarà fi ni a la segregació, ni molt menys encara a la pobresa infantil.
I cal recordar-li a la consellera que un alumne que pertany al 25% de població amb menor nivell socioeconòmic té 3,7 vegades més possibilitats de repetir curs que l’alumne que pertany al 25% de més ingressos amb igualtat de notes. Però aquesta és només una part de la història com ens recorda l’extraordinària diferència de resultats entre centres públics i concertats. Volen una solució eficaç i amb resultats a curt termini?
Doncs, és ben concreta i està a l’abast de la mà. Igualeu les condicions dels centres concentrats amb els públics i no com ara ,que disposen de molts menys recursos per plaça. Si es fa així, la quota que els concertats necessiten per subsistir i que d’una manera o altra es fan càrrec les famílies, desapareixeria i tothom qui volgués podria optar per l’escola concertada. D’aquesta manera es descarregaria a la pública de problemes i es facilitarien uns millors resultats en augmentar el nombre d’alumnes d’escoles que tenen ideari, projecte de centre, un ordre ben establert, capital social, en definitiva.
I què dir de la sanitat? Encara no hem arribat al vèrtex de la grip i ja es produeixen col·lapses als nostres hospitals. És el cas de l’Hospital del Mar on hi ha hagut persones que han estat 4 dies, quatre, per poder accedir a planta. Mentrestant, hi han vagues a la sanitat pública pel nou conveni. La situació de la sanitat a Catalunya, com en el cas de l’ensenyament, és un mal ben conegut i que ve de lluny.
Catalunya presenta uns registres molt pitjor que la mitjana espanyola. Ja el 2022 la mitjana d’espera per a una cirurgia quirúrgica no urgent va ser de 113 dies a Espanya per 151 a Catalunya i per accedir a una consulta hospitalària a Espanya eren 79 dies i a Catalunya 82. Per cert, Madrid ho resolia en 51 dies. Quasi el 25% dels pacients van trigar més d’11 dies per obtenir consulta presencial del seu metge de família, un temps que s’ha anat incrementant progressivament després de la covid-19.
En tots els àmbits Catalunya presenta pitjors nivells d’accessibilitat a la sanitat pública. I malgrat que la nota de valoració subjectiva dels usuaris continua en el nivell d’aprovat, aquesta està descendint acceleradament des del 2017. De fet, en les enquestes del CEO, la preocupació per la sanitat, principal problema de Catalunya, va ascendint esglaons i ja ocupa el setè lloc per davant de les polítiques socials i la immigració.
Però tot plegat és com la cançó de l’enfadós. És una situació que dura i dura sense que els qui ens governen siguin capaços de donar-hi solució. Això sí, recursos per a publicitat, comunicació, assessories, consultories i altres històries dirigides a menjar el coco dels electors de diners en sobren.
Loading ...
