No hi ha cap dubte que la Unió Europea viu una crisi tant en la seva naturalesa supranacional com en els estats membres que han estat bàsics per a la seva configuració i solidesa. Quan això succeeix, la temptació de buscar semblances històriques és irrefrenable, malgrat l’advertència ben coneguda que la història mai no es repeteix, però sí que rima, una frase que comunament s’atribueix a l’escriptor nord-americà Mark Twain, però que probablement no és seva per raons temporals.
En qualsevol cas, la rima en aquest cas es pot trobar en la caiguda de l’Imperi Romà, amb totes les reserves per als paral·lelismes històrics i la cerca de simetries en el passat, però és del tot evident que existeix una coincidència creixent entre les causes més acreditades que van significar el final de l’Imperi Romà d’Occident i la dinàmica actual de la Unió Europea.
Si observem una interpretació articulada de les causes de la caiguda de l’Imperi Romà, que no van obeir a un únic factor, sinó a una confluència de processos interrelacionats que van actuar en cascada, es pot establir una línia narrativa que posa al centre les dinàmiques demogràfiques, econòmiques i militars, mostrant-les com a causes i efectes mútuament reforçats. I que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions en relació amb el que succeeix ara a Europa en el seu conjunt i estat per estat.
La crisi demogràfica com a nucli explicatiu
L’Imperi Romà va experimentar un col·lapse poblacional a partir del segle III, que es va agreujar al segle V. Aquest procés té dues dimensions clau:
- Reducció de la natalitat: La dependència d’una població esclava nombrosa i una economia latifundista va generar una paradoxa demogràfica. Els esclaus, que constituïen un percentatge important de la força laboral, tenien una taxa de natalitat extremadament baixa a causa de les condicions de vida i la manca d’incentius per a la reproducció. Això va disminuir la capacitat de reemplaçar la població productiva. A més, les elits romanes, que preferien invertir en formes de vida urbanes i hedonistes, van experimentar taxes de natalitat particularment baixes.
- Impacte de pandèmies: Epidèmies com la pesta antonina (probablement verola) al segle II i la pesta de Ciprià al segle III van devastar la població. Més tard, una altra pandèmia al segle V, possiblement de xarampió, va contribuir a una reducció massiva de la població. Aquestes pandèmies no només van delmar la força laboral, sinó que van desestabilitzar les xarxes econòmiques i la capacitat de l’Estat per reclutar soldats.
El resultat va ser una pèrdua progressiva de la capacitat demogràfica de l’Imperi, que va debilitar tant la producció econòmica com la capacitat militar i va facilitar la penetració pacífica d’altres pobles, els anomenats “bàrbars”, és a dir, estrangers.
La crisi demogràfica es va traduir en una crisi econòmica
- La manca de mà d’obra derivada del col·lapse poblacional va provocar un descens en la producció agrícola i un increment en els costos laborals. Això va impactar directament les ciutats, que depenien dels excedents agrícoles per sostenir el seu comerç i les seves institucions; hi va haver el que, en termes actuals, seria una crisi de productivitat.
- Alhora, les elits, ja disminuïdes en nombre, van buscar refugi en sistemes d’autoabastiment (villae rurals), fet que va contribuir a la desurbanització i al col·lapse de les ciutats com a centres econòmics i administratius. La separació entre les elits i el poble va augmentar, i la incomprensió i desconfiança mútua també.
En l’àmbit social, això va generar un cercle viciós: el declivi de les ciutats va significar una pèrdua de cohesió cultural i política, cosa que va debilitar encara més la capacitat de l’Estat per centralitzar i redistribuir recursos. La fragmentació social va contribuir a la desintegració del teixit imperial.
Militarització i vulnerabilitat de les fronteres
La crisi demogràfica i econòmica també va tenir un impacte directe en l’àmbit militar:
- El reclutament de ciutadans romans va disminuir dràsticament, cosa que va obligar l’Imperi a dependre de tropes bàrbares i mercenàries, moltes de les quals eren lleials als seus propis líders abans que a l’emperador. Això va erosionar la cohesió i efectivitat de l’exèrcit romà.
- La pèrdua d’ingressos fiscals deguda al col·lapse econòmic va debilitar la capacitat de l’Estat per pagar les tropes, augmentant la freqüència de revoltes militars i fomentant una major autonomia dels generals a les províncies.
Aquestes debilitats militars van coincidir amb un període de migracions massives i atacs de pobles bàrbars. Grups com els visigots, ostrogots i vàndals van aprofitar la debilitat romana per penetrar i establir-se al territori imperial, culminant amb esdeveniments com el saqueig de Roma (410) i la deposició del darrer emperador d’Occident (476).
Una dinàmica de retroalimentació negativa
- Crisi demogràfica causada per pandèmies, baixa natalitat i desequilibris en l’estructura social.
- Crisi econòmica com a conseqüència de la pèrdua de mà d’obra i el col·lapse de les ciutats.
- Crisi militar derivada de la incapacitat per sostenir un exèrcit cohesionat i ben finançat.
- Fragmentació social i política, que va debilitar la capacitat de l’Imperi per coordinar una resposta eficaç davant les amenaces externes.
Aquests factors no poden entendre’s de manera aïllada, ja que van interactuar per formar un sistema de retroalimentació negativa que va erosionar l’Imperi des de dins mentre amplificava la seva vulnerabilitat davant les pressions externes.
No cal buscar un paral·lelisme mimètic amb la situació europea actual, però sí constatar, sense un excessiu esforç interpretatiu, com “rimen” aquells fets amb els actuals.
