La candidata a la presidència dels EUA pels demòcrates, Kamala Harris, presenta d’entrada una gran singularitat. És la candidata que, després de més de 40 dies d’haver entrat en campanya, no ha dut a terme cap roda de premsa amb preguntes i tan sols ha acceptat una entrevista, i encara acompanyada del vicepresident Walz. Aquest fet li atorga un protagonisme insòlit en la cursa presidencial nord-americana, on els vicepresidents solen ocupar un lloc molt secundari.
Poden haver-hi moltes explicacions per aquesta manca de presència pública, que va lligada al control mil·limètric per part del seu equip de campanya de les imatges que es difonen, refusant tot allò que no transmet sensació d’alegria, proximitat i escalf. Es tracta d’un disseny molt acurat d’un personatge que, al llarg dels seus 3,5 anys de vicepresidència, era coneguda a Washington pel seu mal humor i rampells contra el personal, fins al punt de ser un dels vicepresidents que més canvis va fer en el seu equip.
També s’explica perquè Harris no és massa brillant en el diàleg. Tanmateix, encara hi ha una tercera raó, i són els canvis substancials de posició que ha mantingut des de la seva fase com a candidata a la vicepresidència fins a l’exercici del seu càrrec. Ara, aquests canvis són tan substancials que tenen un paral·lelisme estret amb el president espanyol Sánchez. Així mateix, existeix aquesta similitud en les raons que dona per justificar les modificacions substancials en el que eren les seves posicions polítiques, limitant-se a afirmar que “els meus valors no han canviat”.
Els mitjans de comunicació que li fan la pilota, també al nostre país —entre els quals destaquen El País i La Vanguardia—, prefereixen mostrar els canvis de camisa com un “posicionament pragmàtic al centre”. Per exemple, en relació amb la immigració, que és un tema central a la campanya, el 2020 prometia que s’havia de tancar el centre de detenció d’immigrants. Ara, no només no ho defensa, sinó que a més és partidària del mur i de les deportacions: “Tenim unes lleis que han de ser aplicades, que es dirigeixen als que travessen la nostra frontera il·legalment”.
Ha intentat escapolir-se del conflicte de Gaza, però al final no ha tingut més remei que reafirmar-se en la doctrina del dret d’Israel a defensar-se, que va lligat a negar-se a l’embargament d’armes, l’única manera que faria possible aturar la massacre de Gaza. En medi ambient, ha passat de defensar polítiques per revertir el canvi climàtic a proclamar que està d’acord amb el fracking, que és tot el contrari del que defensava el 2019, atès que aquesta pràctica, que ha permès situar els EUA com a primer exportador de gas i petroli, és molt contaminant. Però és clar, es juga els vots dels estats afectats.
Va fer bandera en el passat de la seva condició racial, però ara intenta que no sigui una característica central de la seva campanya, seguint la tònica d’Obama, segurament perquè el que és molt evident no cal insistir-hi. L’única entrevista que ha concedit, quan li van preguntar per aquest tema, va contestar d’una manera tan poc amistosa com amb un “pregunta següent”.
El seu programa econòmic és pràcticament desconegut, malgrat que és l’únic tema que ha tractat amb la premsa. L’enfocament que ha presentat és molt limitat, centrant-se en la proclamació del control federal dels preus “excessius” en alimentació i combustible. Com que aquest plantejament va ser molt criticat per professionals de l’economia, Harris va respondre amb un clàssic “m’han interpretat malament”.
Si guanya les eleccions, tindrem, seguint la tradició dels presidents demòcrates, continuïtat amb les guerres exteriors, com a Ucraïna i Israel. Maduro tindrà la seva cadira més assegurada i, a diferència d’altres períodes demòcrates, els EUA aplicaran uns aranzels més durs. Aquí, poca diferència hi ha amb Trump, ja que des de les rengles dels dos grans partits consideren que no és possible continuar sent consumidors i no productors, endeutant-se per consumir i deslocalitzar llocs de treball.
La parella escollida per acompanyar-la en la seva competició per la Casa Blanca, Walz, governador de Minnesota, és estranya perquè ni era un candidat ni el seu currículum personal i polític feia pensar que podia reforçar l’opció de l’actual vicepresidenta. Els mitjans de comunicació, que aplaudeixen sistemàticament tota la campanya demòcrata, es van precipitar a donar l’explicació —sense por de fer el ridícul— que la causa de l’elecció era perquè, en un moment determinat, Walz havia dit que Trump era estrany. És evident que la política s’ha frivolitzat molt, però no fins a aquest extrem.
En realitat, Walz ha estat escollit contra tot pronòstic perquè tenia el perfil que semblava que podia contrapesar millor el gran potencial del candidat republicà JD Vance, sobretot en els estats que poden decantar l’elecció. Vance és un home amb un gran potencial de present i de futur, i d’alguna manera havien de trobar la defensa més eficaç. Per això, a Walz volen intentar presentar-lo com l’equivalent demòcrata de l’home que, partint de circumstàncies molt adverses, s’ha fet a si mateix. Tot i això, hi ha notables diferències, no només en edat, sinó també en trajectòria personal i professional. Valdrà la pena comparar els dos vicepresidents, especialment perquè el candidat republicà pot ser, dins la incertesa que la política sempre comporta, un futur presidenciable.
Loading ...
