Hi va haver un temps ja distant en què el feminisme, que pugnava per la igualtat de drets entre homes i dones, va contribuir decisivament a configurar allò que avui coneixem com a Estat de dret. Però aquest passat ja és llunyà. Actualment, allò que s’anomena feminisme, o per ser més precisos, feminisme de gènere, s’ha convertit en una ideologia amb característiques dictatorials que cerca imposar les seves tesis per tots els mitjans possibles al seu abast.
Aquesta degradació del moviment tampoc no és nova. De les lluites socials obreres per aconseguir un tracte just per part dels empresaris van sorgir projectes beneficiosos com la socialdemocràcia, el socialcristianisme i els sindicats democràtics. Tot i això, també van donar lloc durant dècades a versions extremes amb resultats terribles, com les derivades del comunisme o el sindicalisme d’inspiració anarquista, que en les seves versions més radicals van recórrer a la violència assassina per imposar-se.
El feminisme de gènere, elevat a ideologia d’Estat a Espanya, mostra moltes de les seves característiques en casos com el de Juana Rivas, que ocupa tots els titulars mediàtics.
Malauradament, abunden les crisis matrimonials que acaben en ruptures alimentades per retrets i acusacions mútues, traduïdes en intensos drames personals, especialment a les vides dels més innocents: els seus fills. No és infreqüent que un o tots dos progenitors, en lloc de procurar les millors condicions per mitigar el trauma de la ruptura, utilitzin els fills com a elements a les seves pugnes, mostrant manifestacions d’odi cerrils.
Normalment, aquestes situacions romanen a l’àmbit privat i judicial. La singularitat espanyola és que el Govern de Sánchez ha convertit un d’aquests casos, especialment cridaner per les característiques psicològiques de la dona implicada, en una qüestió política i governamental. Encara que els diaris ofereixen abundant informació, detalls i anècdotes, aquesta profusió sovint impedeix veure l’essencial de l’assumpte. Per això, és obligat considerar un fet aparatosament singular: la continuada intromissió governamental.
Juana Rivas va ser condemnada per la justícia espanyola, que ja de per si té una legislació particularment favorable a la dona en aquests litigis, a cinc anys de presó, cosa que no és poca cosa, per retenir il·legalment i reiteradament els fills i no lliurar-los al pare, com exigia la sentència. Tot això va passar enmig d’un escàndol feminista protagonitzat per una dona que es presentava com a advocada, Francisca Granados, malgrat no tenir titulació oficial en lleis, però que continua sent figura mediàtica com a “assessora” de Juana Rivas.
El feminisme va determinar llavors que Francesco Arcuri, pare dels nens, era el dolent de la pel·lícula, negant així el seu dret que es complís la sentència judicial. Per a aquesta ideologia, la justícia només té validesa si obeeix els seus postulats; el contrari és ignorat, manipulat i denunciat com a injust.
Francisca Granados, coneguda mediàticament també com a “Paqui”, ha arribat fins i tot a desqualificar la decisió del Tribunal Constitucional de no intervenir en el cas, argumentant que el lliurament del menor al seu pare constituïa una qüestió d’ordre públic, arribant a al·legar que el menor estava amenaçat de mort. Aquest és un exemple clar de com es criminalitza sistemàticament l’home.
Aquella sentència de cinc anys finalment va quedar en res, en ser indultada Juana Rivas per decisió governamental. Ministres com l’inefable Bolaños, que posseeix tan escasses credencials per ser ministre de Justícia com pugui tenir jo per practicar ballet, van intervenir en el procés judicial sobre la custòdia del menor, en lloc d’evitar tota intromissió política. És insòlit, i demostra l’evidència: el feminisme és al nostre país ideologia d’estat.
Observar com tot un govern intervé en un assumpte judicialitzat i privat, com és la custòdia d’un fill, contribuint al terrible espectacle mediàtic i emocional en el lliurament del menor al jutjat, així com contemplar com la inestabilitat psicològica, dit això amb respecte, de Juana Rivas es converteix voluntàriament en aliment del circ mediàtic, ignorant que allò essencial és la protecció del menor i el respecte a la justicia, diu molt sobre la perillosa deriva del feminisme de gènere. Aquesta ideologia cancel·la, penalitza i persegueix tota dissidència.
La reflexió final és clara: aquesta situació no pot continuar així. Aquest feminisme no defensa les dones, de la mateixa manera que el comunisme no defensava els treballadors, sinó que constitueix una manera agressiva, si no rancorosa i venjativa, d’entendre les relacions interpersonals com a relacions de classe, sent les noves classes homes i dones. Pel camí d’aquest conflicte, moltes dones, aquelles que no comparteixen aquestes normes ideològiques, també són menyspreades com a enemigues de la seva pròpia causa.
O expulsem el feminisme de gènere del poder o aquest acabarà destruint les institucions fonamentals de la nostra societat i continuarà alimentant conflictes, enfrontaments i infelicitats.
Quan la política envaeix els tribunals, casos com el de #JuanaRivas perjudiquen greument els més innocents: els nens. #Justícia Share on X
Loading ...
