Jordi Pujol, idees, acció, política (12): Una visió positiva de Castella i Espanya, i la perspectiva d’avui

Del catalanisme al nacionalisme

De manera semblant a com Prat de la Riba dona dimensió de nacionalitat al catalanisme polític, Pujol el transforma en nacionalisme. Però atenció, perquè també en la diferenciació y a la manera de Prat, no pretén un Estat propi i separat d’Espanya, sinó un autogovern ampli en el marc de l’Estat espanyol. Aquesta és una característica que cal entendre de la concepció política pujolista, i que ja vaig tractar anteriorment aquí. En cap cas no és separatista, per utilitzar llenguatge d’èpoques passades i avui recuperat.

La col·laboració amb l’Estat

A aquella condició, uneix dues més, que confereixen una gran especificitat a la seva concepció política i que l’allunyen dels plantejaments de l’independentisme actual.

La primera és la seva voluntat, i això també és comú a Prat de la Riba, de col·laborar amb l’Estat, en allò que amb propietat podríem qualificar de bé comú d’Espanya. I la pràctica dels seus anys de govern i el correlat del grup català al Congrés ho avalen a través dels fets. És cert que mai no va voler participar amb ministres als governs espanyols, però la raó d’aquesta actitud és sobretot tàctica i més de règim interior que no relacionada amb la seva posició sobre la política espanyola. Sense ministres de CDC, l’interlocutor decisiu per al Govern de torn era necessàriament ell i no el ministre català. En contrapartida, no només no s’hi va oposar, sinó que va promoure la presència de catalans afins en càrrecs d’importància a les diverses instàncies de l’Estat, des del Banc d’Espanya al Tribunal Constitucional.

Aquesta voluntat positiva no es guia per una afinitat ideològica partidista, com pot ser el cas d’Esquerra Republicana i el socialisme espanyol, sinó que l’aplica tant amb els governs socialistes com amb els populars, si bé aquests darrers i després del període de Fraga i de la necessitat política d’Aznar, tendeixen sempre a una deriva anticatalanista, com una fórmula que compensi amb el vot en altres autonomies la seva debilitat a Catalunya, i això òbviament no afavoreix gens la col·laboració. Però tot i així, Pujol, ja fora del poder, critica, perquè considera que no s’arribarà a res positiu, que el segon Estatut d’Autonomia es faci sota la premissa de l’exclusió del PP.

La visió positiva d’Espanya i Castella

La segona condició, característica d’aquesta visió pujoliana, és la seva valoració positiva d’Espanya, una cosa no gaire comuna als diversos sectors del catalanisme; al contrari, el considera un gran país, posseïdor d’una història extraordinària que valora en termes molt positius, malgrat els errors i les tragèdies que hi ha. Aquesta perspectiva també ajuda a entendre el perquè de la seva alta estima per Castella, que considera com la matriu espanyola. Una concepció que el situaria al mateix lloc, en aquest aspecte concret, és clar, no pas en altres, que molts intel·lectuals espanyols defensors d’una determinada idea d’Espanya.

Aquesta doble valoració positiva d’Espanya i de Castella des de Catalunya afegeix complexitat a la seva visió política i constitueix un correlat apropiat pel que és la realitat espanyola. Hi ha sempre una predisposició a diferenciar la realització històrica dels pobles de les polítiques específiques dels seus governants en èpoques determinades. És una dada menor però significativa: reivindica sense complexos i podríem dir que explota políticament la figura de Gaspar de Portolà, Os de Balaguer, militar i Governador de les Califòrnies (1767-1770) i ​​fundador de San Diego i Monterrey.

El canvi en la visió de Pujol el 2012

Tot això és així fins a èpoques ben recents, que poden ser datades amb precisió perquè es disposa d’una mena d’acta que assenyala el canvi públic en l’actitud. Es tracta de la conferència que va pronunciar a l’auditori d’ESADE el 8 de març del 2012, que portava per títol “Reflexió al tombant d’un camí. 1714-2014”.

En la seva intervenció reafirma uns punts clau als quals ja m’he referit:

1. “L’afirmació i el reconeixement de Catalunya com un país amb personalitat pròpia per llengua, cultura, història, consciència col·lectiva, voluntat de ser i propòsit d’elaborar i realitzar un projecte propi de país”.
2. “La consciència que tot això requereix una capacitat d’autogovern àmplia. Un autogovern al qual Catalunya té dret precisament per tenir una personalitat pròpia ben definida i pel fet de ser-ne conscient”.
3. “En les manifestacions majoritàries, el catalanisme no s’ha plantejat en termes d’independència, és a dir, de ruptura amb Espanya, sinó reclamant una reforma de l’Estat que fes possible el reconeixement i l’autogovern de Catalunya”.
4. Això ha comportat un compromís del catalanisme per contribuir al progrés general de l’Estat espanyol, un compromís que el conjunt de Catalunya ha complert. I ha complert bé, ha fet una aportació molt important al canvi positiu que ha realitzat Espanya durant el segle XX i molt especialment des del 1960”.

Pujol reconeix que en aquest trajecte històric la salvaguarda del ser de Catalunya i també de l’estar a Espanya ha anat bé, sobretot, diu, del 1970 fins al 2000. Però afegeix: “Això va començar a canviar amb l’entrada del nou segle, amb l’entrada de la dècada de les decepcions… I de les crisis, o simplement de canvis molt radicals a tots els camps”. Assenyala les noves tecnologies, una globalització molt potent, el fre a la construcció política de la Unió Europea, la crisi econòmica als Estats Units i Europa (està parlant el 2012, a la plenitud de la “Gran Contracció” que es va iniciar el 2008 amb les subprime als Estats Units) i “l’esgotament de l’impuls positiu econòmic, social, i polític fins i tot institucional de l’Estat espanyol iniciat a la Transició…”.

La ruptura de l’encaix català amb Espanya

Tot això, diu, ha repercutit a Catalunya, on a més a més “hi ha hagut un impacte demogràfic de gran magnitud, amb la immigració, en 10 anys, més diversa i en termes relatius la més forta de tot Europa”. I és en aquest moment, precisament, quan segons Pujol, allò que semblava inspirar la relació entre Catalunya i Espanya, es trenca, “s’observa i es fa present l’objectiu d’anar reduint la nostra personalitat col·lectiva”. El clima de la Transició en relació amb Catalunya ha canviat, les actituds, sosté Pujol, han canviat radicalment i hi ha una actitud general d’hostilitat.

Crítiques de Pujol a l’independentisme exprés

La visió de Pujol en aquest moment canvia. Crec que, en això, però no és una afirmació demostrable, pesa de manera notable la crisi de l’entorn, i concretament tres fets. La manca d’un propòsit comú espanyol prou atractiu, combinat amb l’aplanament de l’horitzó europeu, les conseqüències de la crisi del 2008, i la traducció a la governació de la Generalitat, que a causa de les retallades pressupostàries l’aboquen a una situació difícil i conflictiva, i finalment la primera gran onada d´immigració, que lògicament han de preocupar una llengua i una cultura demogràficament tan petita com el català.

Però aquesta reflexió de Pujol, que adverteix d’una ruptura de l’encaix català amb Espanya, una visió anticipada del que realment després va passar, no condueix al camí que Artur Mas i Convergència seguirien amb el Procés i la pretesa independència exprés. Al contrari, alerta sobre ella i considera que no té viabilitat. Només, diu, seria possible amb una clara majoria social, que no nega que es pugui aconseguir, però que exigeix ​​temps i molta mobilització. No és el que veu en aquell moment. I llavors recepta una cosa que gairebé sempre és present en la visió de Pujol: evitar la temptació del desànim i de la frustració, i per això apel·la a la pròpia història del país amb les seves caigudes, remuntades i renaixements.

La situació política actual

Després d’aquell discurs va venir el silenci forçat per l’escàndol i la injusta lapidació pública, en què van participar fins i tot els seus (o és que Pujol, com qualsevol persona, no té dret a la presumpció d’innocència, i que la gent pugui creure en les paraules?). A poc a poc, lentament, aquella injustícia pública es va reparant i la veu se sent més.

El pronunciament de Pujol, crític amb l’evolució espanyola, també ho és amb l’estat actual de les forces catalanes. Té raó perquè està preocupat per això: mai com ara les institucions més importants de Catalunya, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, ​​han estat en mans del mateix partit que a Madrid governa amb mà de ferro Sánchez, i que té amb Illa un simple subaltern perquè aquesta ha estat la seva tasca al llarg d’aquests anys, almenys fins que com a president demostri el contrari.