És impossible entendre l’acció política de Jordi Pujol sense comprendre que un dels seus eixos vertebradors és una triple referència articulada: la construcció i assegurament de la unitat com a poble, la consecució d’un grau important de cohesió social i l’impuls d’una societat civil potent, no usurpada ni mediatitzada pels poders públics.
La unitat del poble
Pujol té una autèntica obsessió, en el millor sentit de la paraula, per la unitat del poble de Catalunya. És molt conscient de les diferències polítiques, especialment amb l’esquerra, com el PSC i el PSUC. Si bé, en aquest últim, agraeix el treball conjunt amb Comissions Obreres en favor de la unitat nacional del poble català, ja que són els qui més i millor connecten amb la població d’origen immigrant.
Per a Pujol, aquesta qüestió –la importància de la població provinent d’altres regions d’Espanya– és cabdal perquè el futur del país i de la llengua depèn en gran manera de com es resolgui la seva participació en la vida comuna. Pujol, des de molt abans, és conscient del repte i també del potencial positiu que aquestes persones representen.
Aviat, a través de la integració econòmica, es genera un notable procés d’identificació amb Catalunya. Els nouvinguts tendeixen a veure en la societat catalana un modus de vida superior al dels seus llocs d’origen, amb un ascensor social més potent per a ells i, sobretot, per als seus fills.
A més, el català, tot i ser una llengua marginada en la vida oficial del país fins a l’eclosió de la Generalitat, és percebut pels nouvinguts com un vehicle de promoció professional i social. Tot això es canalitza a través de la Generalitat en la mesura de les seves capacitats.
La Generalitat i la unitat
La unitat interna és una qüestió de supervivència per al futur del govern català de CiU, ja que en els inicis de la Generalitat el rebuig a la institució impulsat per partits a l’esquerra del PSUC i algunes associacions de veïns és molt important en els barris de Barcelona i l’àrea metropolitana amb majoria immigrant.
Aquesta situació la vaig viure de prop quan Pujol em va demanar concebre una estratègia perquè la presència de la Generalitat en aquells barris fos percebuda com una normalitat. Aquest era un problema molt important a l’inici de la dècada dels vuitanta: la Generalitat no era reconeguda com a institució de govern per una part substancial de la població catalana.
Per superar aquest obstacle, des de la Direcció General d’Afers Interdepartamentals vaig posar en marxa un nou model de servei: les Oficines de Benestar Social. Amb el pas del temps i la constitució del Departament de Benestar Social, es consolidarien. Eren petites “botigues” ateses per un parell de persones amb l’objectiu d’informar sobre els serveis que la Generalitat oferia, facilitar-ne l’accés i establir relacions amb les entitats dels barris.
Reptes i èxits
Eren gestionades per personal contractat majoritàriament procedent dels mateixos barris. Al principi, va ser una lluita constant amb panys omplerts de silicona o plom i pintades amenaçadores. Una pràctica habitual eren les “tancades” dins les oficines. Com que eren tan petites, amb una desena de persones quedaven col·lapsades.
Tanmateix, l’entusiasme i paciència dels gestors, i la seva proximitat social amb els que venien a molestar, van acabar imposant-se. Les oficines primer i la Generalitat després van passar a ser part de la normalitat. Aquesta forja de la unitat tenia una màxima: avançar menys per avançar junts. La reivindicació de l’autogovern i les seves polítiques havia de fer-se de manera que arrossegués la gran majoria i no dividís.
L’èxit d’aquestes polítiques té una constatació fàcil: les majories absolutes aconseguides després dels primers quatre anys de govern. El lema “Som un sol poble” era el corol·lari polític de tot plegat. Tot això ha quedat avui molt oblidat, i en paguem un alt preu.
Convivència i integració
Pujol, la Generalitat i CiU van saber crear un clima de convivència i un procés d’integració en què el respecte a la llengua i cultura catalanes era el denominador comú, juntament amb el reconeixement de les especificitats dels “nous catalans”. Això es reflectia en l’excel·lent relació que Pujol, des del bon principi, va procurar amb totes les cases regionals existents a Catalunya.
Es tractava, per tant, d’articular dos fets bàsics: la naturalesa pròpia del país, la seva història, cultura i ambició política d’autogovern, i l’assumpció respectuosa de les persones i els valors que aportaven i que s’han anat incorporant a Catalunya. Pujol ho va exposar en el debat de Política General el 6 d’octubre de 1987, concretant-ho en una “actitud de respecte i comprensió mútua”.
La idea d’un sol poble comporta alhora el rebuig al terme d’immigrant. Afirma que ha arribat el moment en què a Catalunya “no hi hagi immigrants, només hi hagi catalans, gent que ha recollit una tradició catalana mil·lenària i que l’ha anat enriquint al llarg dels segles amb nous patrimonis i que ara mateix ho està fent d’una manera especialment intensa”.
Consideració de la immigració
Jordi Pujol havia dut a terme una gran tasca de consideració de la immigració. Molt abans del seu pas a la política, n’era conscient de la seva importància. Tant és així que a finals dels anys cinquanta, en el període del franquisme profund, molt abans del Pla d’Estabilització que marcaria un canvi d’època, Pujol ja estava tan interessat pel fet immigratori que va viatjar per conèixer les característiques dels seus orígens recorrent Jaén, Águilas, Almadén i Níjar.
A partir d’aquesta experiència i de l’estudi de la situació a Catalunya, va desenvolupar tota una doctrina sobre la immigració. Així, quan va abordar la qüestió des de la Presidència de la Generalitat, no improvisà, sinó que va aplicar allò considerat al llarg dels anys, madurat pel temps i l’experiència.
Rebuig al multiculturalisme
Alhora, el president de la Generalitat és molt clar en el seu rebuig al multiculturalisme. Per exemple, en una època més recent, el 23 de maig de 2001, en la seva conferència sobre “Globalització i identitat”, diu: “crec que hem de valorar molt negativament el multiculturalisme pel rebuig que comporta de la cultura de referència, de la cohesió de la societat i de la voluntat integradora i de la projecció col·lectiva. I crec que hem d’apostar perquè Catalunya en lloc d’arribar a ser una societat multicultural continuï sent una comunitat integradora de gent diversa, i per això cal que hi hagi una cultura de referència” referint-se a la matriu catalana.
Afegeix: “cal entendre que les identitats es transformen per causes diverses, una de les quals importantíssima pot ser la immigració i també poden desaparèixer per aquesta causa”. Pujol no és un essencialista en el mal sentit del terme; seria contrari al seu pragmatisme, que li permet guanyar elecció rere elecció en una societat tan complexa com la catalana des d’una posició que proclama el seu nacionalisme i la seva condició d’adversari de l’esquerra en un país on la immigració és determinant i la cultura d’esquerres és molt forta.
No és essencialista, però tampoc és partidari de la multiculturalitat que entén que faria desaparèixer la realitat catalana. Avui, després d’una experiència tan divisiva com la del Procés i una immigració que presenta onades més grans i de difícil integració que les del segle passat, la consideració i pràctica pujoliana és un fonament insubstituïble per no anar a les palpentes i, sobretot, no cometre bogeries.
💬 Aquest lema de Jordi Pujol resumeix la seva visió: una Catalunya unida, on tots, tant nascuts aquí com vinguts de fora, contribueixin a enriquir la tradició catalana. Un missatge vigent més que mai! 🌟🌍 Click To Tweet
