Jordi Pujol, idees, acció, política. El llegat (1)

El llegat de Jordi Pujol, el polític més important de Catalunya, sens dubte de la segona part del segle XX, un dels més decisius de tota la centúria per al nostre país, ha rebut un tractament injust com a persona i, sobretot, amb el seu llegat; allò que hem rebut i hauríem de preservar perquè és un bé per a tots nosaltres.

Que els seus adversaris i enemics de sempre fessin el possible per destruir-lo i condemnar-lo a l’oblit té lògica. Mai han enganyat amb la seva visió maniquea sobre l’obra de Pujol, però el que esdevé més vergonyós és que els pròxims, aquells que veien en les idees, l’acció o la política de Pujol  quelcom bo, valuós, acceptessin en silenci la demolició de tot el que ell va aportar. Pitjor encara, els que es varen passar al cantó fosc de la força, per covardia o mimetisme; pel que diran, per preservar el seu lloc en la política. Això resulta, si no imperdonable -perquè sempre hi ha lloc pel perdó-, sí que  moralment miserable.

No tothom ha obrat així, certament, i pas a pas s’obre pas la recuperació de la persona de Pujol. Això és just, si bé insuficient perquè el que cal recuperar és el seu llegat, perquè sense anhels mimètics, el que ha pensat i ha fet, continua sent vigorosament fecund per a Catalunya, per a tots nosaltres.

Vull contribuir a aquesta tasca de recuperació des del que sé, he vist i he participat en la meva llarga  i discontínua trajectòria de servei i política al cantó de Jordi Pujol. Vull fer-ho duent a terme una conceptualització de les seves idees sempre lligades a l’acció. Amb Pujol es fa realitat la idea de Blondel que l’acció és portadora de sentit, perquè com mostra a la seva obra fonamental L’Action, ella forma part i justificació del racional de l’existència. I el veritable Pujol  es justifica, precisament, en la seva acció.

La meva primera relació amb ell va ser circumstancial i per iniciativa seva. Anys seixanta, en ple franquisme, un metge molt popular al Poble Sec, el meu barri, el doctor Blanch Terrades, tenia un interès: ser regidor de Barcelona -fita que assoliria molts anys després en plena democràcia- i es va atrevir a presentar la seva candidatura a l’Ajuntament per l’anomenat terç familiar, en el que votaven; els que ho feien, que eren pocs, els caps de família. Era un outsider total en les regles de joc del règim i de l’Ajuntament, un objecte no identificat, que havia pensat que això de les eleccions era real. Sabia per la meva mare, Paquita Ardèvol, a la qual visitava, que jo estava ficat en això de la “política”, pronunciat en veu baixa i amb certes precaucions, i efectivament era així. Des dels 18 anys  militava a Unió Democràtica de Catalunya.

Breu i curt: em va demanar que l’ajudés; ho vàrem sospesar a la direcció dels Joves d’Unió i al Comitè de Govern i la conclusió va ser que valia la pena contribuir a l’intent d’aquell bon metge i treure’n ensenyaments. Va ser una campanya amb mitjans molt escassos i molt entusiasme juvenil i del candidat, i en condicions normals hauríem guanyat còmodament al candidat del Movimiento, però sense control de les urnes, la candidatura oficial var fer el que varen voler amb el resultat. El règim, no únicament tenia formes de participació molt restringides, sinó que a més les que hi havia estaven molt i molt falsejades.

El, diguem-ne, quarter general estava en un pis del carrer Margarit i allí un bon dia, sense conèixer a ningú, es va presentar Jordi Pujol, acompanyat d’un parell de persones. Volia saber directament del doctor Blanch i dels qui fèiem la seva campanya, perquè érem una rara avis. Així vaig travar la primera relació amb Pujol, que no va tenir continuïtat fins anys més tard, amb el motiu de tot el treball previ per a constituir Convergència Democràtica, el moviment, no el partit, que seria posterior.

Deixo aquí la nota personal i continuo amb el propòsit:

Aquell interès i presència directa de Pujol, reflecteix bé un dels trets principals del seu caràcter: la voluntat de voler conèixer el país i la seva gent i, sobretot, allò que ell considerava que es corresponia amb el que en deia fer país: reconstruir la nació catalana. I fer una prova electoral a títol personal  i mobilitzar a la gent formava part d’aquest coneixement, que li permetia travar relació de primera mà amb persones d’empenta i amb iniciativa pròpia. I aquesta feina capil·lar, una a una, feta durant anys, va ser el seu principal potencial polític anys més tard, el 1980, en les primeres eleccions del nou Parlament de Catalunya, quasi mig segle més tard de les que havien estrenat el nou autogovern de la Generalitat (1932).

L’estructura del llegat

La concepció política i cultural de Jordi Pujol té uns vectors de força molt definits. La seva identificació fa més fàcil entendre la seva obra i per què la  va dur a terme:

1. El valor del compromís i de la formació personal posada al seu servei.
2. La seva condició de catòlic, que es nodreix de tendències ancorades en la centralitat de l’Església, especialment dels papes Joan XXIII i encara més de Pau VI de qui es declarava soldat derrotat, llegides des de la tradició catòlica catalana, començant pel mateix Torres i Bages.
3. La nació, el nacionalisme, com a marc de referència de les seves idees, però que ni molt menys es correspon amb la visió habitual o clàssica d’aquesta ideologia, perquè Pujol li aporta una visió més comunitària que estatista, en la qual la llengua, la cultura, la tradició i el dret civil catalana, ocupen un paper central.
4. Unitat i cohesió social de Catalunya com a una conseqüència de la seva visió nacional basada en el comunitarisme.
5. Autogovern el més ampli possible; l’especificitat catalana en tots els àmbits, la voluntat de ser com a país, i de no ser confós amb una regió més d’Espanya, però en cap cas acudir al descrèdit com a idea sobre Espanya ni a la independència com a solució política.
6. Una visió positiva d’Espanya i especialment de Castella.
7. La voluntat d’influir decisivament en la política espanyola, però sense formar part del govern.
8. Una gran reserva, distanciament polític, que no cultural i lingüístic, de la idea de Països Catalans i sobre la política basca inclòs el PNB. La seva confiança en ells era perfectament descriptible
9. Un europeisme radical, diria que fins i tot patriòtic, que expressa les seves conviccions en un relat a vegades romàntic, però de pràctica molt pragmàtica.
10. Una concepció econòmica de foment, de desenvolupament, de creixement especialment industrial de l’exportació i de les infraestructures.
11. Una clara prioritat, no sempre a l’abast, donats els recursos disponibles, de traduir fer país i construir Catalunya en el vessant de les infraestructures i estructures bàsiques, incloses les culturals i educatives.
12. La projecció internacional de Catalunya; prioritàriament a Europa, en les institucions comunitàries i també en els centres de poder de l’època i en concret els Estats Units i Japó. Aquest reconeixement que cercava en el vessant polític, cultural i econòmic,  promovia l’especificitat catalana sense antagonisme amb la política internacional espanyola.

 Loading ...