Les aportacions de Jordi Pujol en els diferents àmbits públics en els quals es van produir, admeten una periodització ben concreta. Seria, primer, el temps de civisme actiu, el dedicat al que ell mateix qualifica de “fer país“. Li seguiria el temps polític com a dirigent d’un partit, Convergència Democràtica de Catalunya. Després, les dècades com a president de la Generalitat i, no ho oblidem, la fase posterior marcada, primer per l’escàndol i la marginació, seguida per una recuperació pública, que el 2024 és ja evident i durant la qual Pujol, si bé en grau més baix, també ha continuat parlant en públic i escrivint.
El primer període s’iniciaria el 1946 amb la seva participació en el grup Torres i Bages i s’estendria fins al 1963, quan finalitzat el període de presó i desterrament, torna a Barcelona i comença el temps que qualifica de “fer país”. Són 10 anys, fins a arribar a 1974 amb l’inici de la seva acció com a dirigent d’un moviment polític, CDC, fins a arribar al 1980, quan després de la victòria en les primeres eleccions a la Generalitat recuperada, comença el període d’acció de govern. Una victòria inesperada, però que es repetiria amplificada amb majories absolutes el 1984, 1988 i 1992. I també amb resultats menys aclaparadors el 1995 i 1999.
En definitiva, Pujol és l’home que construeix la Generalitat, el govern autònom de Catalunya tal com el coneixem.
La seva estudiada successió a càrrec d’un d’Artur Mas no esdevé del tot tranquil·la, però sobretot, el que trenca la seva imatge i el potencial del seu llegat, és la seva declaració pública el juliol de 2014 que havia mantingut diners a Andorra sense regularitzar, fruit d’una deixa del seu pare. Aquest fet, amplificat per la intervenció de la justícia sobre ell i els seus fills, i la timorata reacció dels seus, el partit que va crear i va portar al poder durant tants anys, fa que sigui injuriat, retirats tots els reconeixements amb un maltractament considerable.
Comença una mena d’exili interior.
La nostra societat de la cancel·lació aplica, no la presumpció d’innocència, sinó la de culpabilitat més absoluta sense necessitat de judici i amb vocació de crueltat. Durant aquest temps d’exili interior, Pujol, malgrat que com és lògic amb molta menor mesura i irradiació, continua escrivint i adreçant-se a la gent.
El seu pes en la nostra història, i no només la més recent, creix amb el pas del temps. I malgrat tot, si bé matisa coses de la seva trajectòria inicial la concordança és gran, fins i tot amb la seva fidelitat a les restes del que fou un gran partit, Convergència.
La nació
Les seves contribucions, segons cadascuna d’aquestes etapes, tenen un fil conductor al qual es manté fidel al llarg de total la vida, si bé cadascuna marca la seva circumstància. Per exemple, quan les exigències de l’acció de govern ho monopolitzen gairebé tot.
Un d’aquests fils, segurament el de més gran gruix, és la nació. Catalunya com a nació i el seu significat i conseqüències segons el seu punt de vista. Més ben dit, segons la seva teorització, perquè Pujol és a finals del segle XX un gran teòric del nacionalisme, que ha tingut l’oportunitat de portar algunes de les seves concepcions a la pràctica. Però no d’un nacionalisme estàndard; vull dir el que habitualment s’entén per nacionalisme, sinó la seva personal concepció que forma part del llegat a fer renéixer.
Què diu sobre la qüestió nacional motor de la seva vida personal i pública? Em centraré, com en tots els altres grans ítems, en els seus perfils estilitzats, tot advertint de bon principi sobre dues qüestions molt evident en la seva obra.
La primera, la que malgrat que acudeix a clàssics del nacionalisme, Herder i Renan, als qui més, però fins i tot a Stalin, per raonar els seus punts de vista, el nacionalisme que es descriu és diferent i específic, tant que el defineix amb un nom: nacionalisme personalista.
La segona és que al llarg de tota la seva vida, excepte en aquests anys finals en el que ha donat suport al Procés, per ser més exactes al dret a decidir, no es pot trobar ni textual ni en la praxi res que signifiqui independència, separació de Catalunya d’Espanya, i sí que, a vegades, més aviat el contrari.
I en això és on rau una diferència substancial. En les concepcions nacionalistes, que són ben diverses, fins i tot si no considerem per raons òbvies les de naturalesa postcolonial o les de la dependència, pròpies del sud global, o l’etnicitat tan allunyada de la concepció social i cultural de Pujol. En totes elles hi ha el comú denominador del nacionalisme: la finalitat d’assolir un estat propi, sobirà independent, i aquest objectiu no apareix mai en Pujol. I quan sorgeix alguna cosa semblant en els darrers anys, neix més aviat d’una interpretació defensiva i fins a cert punt desencoratjada. Allò de “per molt que ens esforcem no hi ha res a fer…“.
Pujol té en aquest àmbit una especial estima per una sèrie d’autors, sobretot per Herder i Renan. No l’un o l’altre, com es contraposen habitualment, sinó per l’articulació de tots dos. Perquè en realitat Pujol el que fa amb la majoria de les seves fonts és apropiar-se’n, amb el millor sentit del terme, per transformar-les en els conceptes diferents que ell vol sostenir. No és un fet menor que una altra font important de la seva visió sigui l’historiador Vicens Vives -el més destacat a Espanya- d’una escola històrica molt allunyada dels historiadors romàntics. En la seva concepció nacional, Pujol, tot i que gaudeix amb ancorar el seu discurs sobre Catalunya d’un temps tan llunyà com el de la Marca carolíngia, la seva concepció històrica és molt més de Vicens Vives que de Ferran Soldevila.
Pujol va fer una cosa molt important en el llenguatge polític de Catalunya, i de fet, d’Espanya: va donar carta de naturalesa a la seva concepció nacionalista, perquè els partits polítics catalans que vivien en la clandestinitat forçada, es declaraven sempre partits nacionals i no pas nacionalistes, amb l’única excepció del Front Nacional de Catalunya, l’únic partidari de la independència. Però, Pujol, tot i respectar-ho, no era això.
Aquells partits refusaven el nacionalisme per diverses raons, però una de comuna era perquè es tractava d’organitzacions polítiques que buscaven l’homologació europea, o que ja la tenien en el cas d’Unió Democràtica en la democràcia cristiana, on la idea del nacionalisme, després de l’experiència feixista i nazi estava terriblement mal vista. Però Pujol no va tenir la menor recança a passar per sobre d’aquest potencial descrèdit del nom i utilitzar-lo sempre. En la seva conferència de 13 de desembre de 1975 a L’Aliança del Poble Nou, defineix ben clarament que, quan es refereix al catalanisme, entén nacionalisme català, perquè el terme catalanista, que etimològicament vol dir afecció per les coses catalanes, el considera massa imprecís i amb el risc d’una interpretació folklòrica.
Però, aleshores, en què consisteix el nacionalisme de Pujol i la seva especificitat?
Loading ...
