Podia ser més estrany? Un nacionalista empedreït com Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, impulsant la celebració del Segon Centenari de la mort de Carles III (1788-1988). No s’havia celebrat mai a Catalunya un acte a un rei Borbó, per raons òbvies, ja que va ser el primer rei d’aquesta dinastia regnant a Espanya, el que va liquidar les Constitucions Catalanes i va establir el Decret de Nova Planta.
Però Pujol ho va fer, i no de manera tèbia, sinó que el va inaugurar amb una conferència el 14 de desembre de 1988 a la Llotja de Mar de Barcelona, un impressionant edifici gòtic que recorda la importància històrica del potencial comercial i econòmic de Catalunya. Per si no n’hi hagués prou, el comissari dels actes del bicentenari era ni més ni menys que Max Cahner, un nom clau de la cultura nacional catalana, primer conseller en aquest àmbit al govern inicial de Pujol, i l’home de qui es deia que tenia al cap tota la infraestructura cultural que Catalunya necessitava.
Cosa que, en bona mesura, havia de ser certa perquè les obres que va iniciar o va deixar previstes marquen un abans i un després al nostre país; són els casos del Teatre Nacional, de l’Auditori, del Gran Arxiu Nacional, entre moltes altres realitzacions. Max Cahner pensava que la cultura catalana, per ser homologable amb les d’altres països amb una bona trajectòria en aquest àmbit, s’havia de recolzar en una infraestructura sòlida que Catalunya no tenia.
La figura de Carles III: Estratègia i pragmatisme
Per què Pujol va exalçar la figura de Carles III? Es pot fer una interpretació molt tàctica: per establir unes relacions sòlides des del govern català amb el rei Joan Carles, amb qui ja tenia una bona comprensió, sobretot després de l’actuació de tots dos durant el cop de Tejero. Alguna cosa podia haver-hi, ja que Pujol no donava puntada sense fil, però no era aquesta la qüestió. Carles III era reconegut i elogiat per l’impuls econòmic que va caracteritzar el seu mandat i que va beneficiar Catalunya econòmicament.
Perquè al terreny polític, Pujol avui no dissimula la seva crítica. El qualifica com un dels reis més despòtics que ha tingut Espanya, que va accentuar el procés de descatalanització iniciat per Felip V, ordenant que l’ensenyament primari i secundari es fessin en castellà. Però, alhora, Pujol veu bé aquesta etapa perquè va permetre recuperar el cicle econòmic favorable que s’havia iniciat gradualment al segle XVI, sobretot a l’àmbit agrari i manufacturer, i que al XVII estava ben consolidat.
Pujol recorda «el tomb que hauria de ser definitiu, però que la Guerra de Successió retardarà dècades» (el canvi que hauria de ser definitiu, però que la Guerra de Successió va endarrerir dècades). Doncs bé, aquesta recuperació ajornada sí que es produeix al regnat de Carles III; és molt fort i va durar fins a finals del segle XVIII.
Cito aquest fet poc conegut perquè assenyala clarament com la visió nacional de Pujol, que alguns interessadament han volgut desqualificar com a romàntica o regressiva, integra fins i tot factors políticament adversos al plantejament nacional en la seva consideració econòmica.
Visió econòmica: Modernització i obertura
Va ser un decidit partidari del foment econòmic, del desenvolupament, de la indústria, de l’exportació i de les infraestructures que ho fan possible. La seva visió en aquest àmbit no tenia res d’enyorança del passat; no practicava el romanticisme, sinó que analitzava amb rigor i fredor el present, i tenia una visió contundent del futur. Per exemple, va saber veure molt abans que ningú a Espanya la importància econòmica del Japó, on va dirigir no només un dels seus viatges econòmics més importants, sinó que va articular una continuïtat, establint una base a Barcelona on els empresaris japonesos poguessin trobar interlocutors en la seva llengua i en la pròpia cultura.
Catalunya no ha tingut, ni ara ni de bon tros durant la República —llavors l’ocasió era poc favorable—, cap dirigent amb una visió econòmica més acabada i completa que Pujol, i amb una capacitat notable per passar del concepte a la pràctica. La comparació amb Prat de la Riba no és possible, perquè la diferència de mitjans era notable, però sobretot perquè Prat veia les coses necessàries per fer, com les cooperatives, però no tenia l’economia com un dels grans eixos de la seva política, i Pujol sí.
És clar que tot això es movia en el marc d’una limitació molt important, sobretot al llarg dels primers governs, sens dubte els més creatius, que no era altra que l’escassetat de recursos econòmics. Cal recordar que el primer mecanisme de finançament de la Generalitat no era cap altre que el cost dels serveis traspassats. És a dir, si havia d’exercir determinades competències en agricultura, rebia els diners que, de fet, ja estava pràcticament gastats majoritàriament en funció del que abans de l’autonomia es gastava per part del Ministeri d’Agricultura a Catalunya. Per això, segurament, la capacitat d’imaginació, que va fer possibles moltes coses, a la qual va contribuir decisivament una eficàcia en la gestió, deguda més a l’entusiasme dels primers responsables polítics i funcionaris que a una gran organització tècnica.
Ideologia de progrés: Una visió moderna de l’economia
Pujol va definir la seva visió econòmica moltes vegades, però com que aquesta no és una tesi doctoral, em limitaré a citar una de les primeres com a president de la Generalitat. Es tracta de la inauguració del curs 1984-85 de la Secció Econòmica de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics Econòmics i Socials, el 9 d’octubre de 1984. Pujol hi afirma de manera rotunda que la primera cosa que necessita un país per sortir endavant és una ideologia de progrés, que comporta desterrar el pessimisme i generar un impuls renovador.
En aquest discurs, no només tracta de la necessitat de parar esment a les dimensions noves de l’economia, sinó que defensa també els sectors tradicionals i nega que no tinguin futur, argumentant-ho a través de l’exportació que feien moltes de les seves empreses.
Pujol situava un accent decisiu en la internacionalització de l’economia. I juntament amb aquesta crida als sectors tradicionals, feia una apel·lació permanent a la modernització, que constitueix una constant en els discursos de Pujol. Modernització i obertura, un enfocament econòmic que té poc a veure amb la caricatura d’un nacionalisme abstret.
Reflexió final: L’absència d’un lideratge econòmic
Ara, en temps incerts, necessitaríem al capdavant del país lideratges ordenadors que tinguessin una visió econòmica global i equilibrada com la que al seu moment va tenir Pujol. I atenció, això no vol dir que la seva visió fos perfecta; ningú no té tal virtut, però comparant, sumant i restant, és evident que hi ha hagut pocs governants, no ja a Catalunya sinó a Espanya, que tinguessin aquella condició que Pujol va exhibir al llarg de la major part del seu mandat.
Malauradament, avui aquest tipus de lideratge és absent i aquesta omissió forma part dels nostres problemes greus.
Jordi Pujol, idees, acció, política. El Llegat (10): Pujol el gran teixidor
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.