Parlar de l’obra de Joan Sales no es pot fer parlant només d’Incerta glòria. Joan Sales és un monstre de la literatura catalana malgrat se l’hagi volgut relegar a l’oblit per la seva manera de fer, per les seves idees sobre Catalunya, per haver escrit “només una novel·la” i per ser catòlic. L’obra de Joan Sales abasta la seva tasca com a poeta, escriptor, traductor, autor d’articles, pròlegs, cartes i editor. Després veurem el seu llegat.
El concepte que Joan Sales tenia de la llengua literària és visionari i enceta un debat que encara és vigent avui dia. Respecte al model de llengua, Sales va dir:
que ell escrivia el català que parlava, que és el que fan tots els escriptors de literatures sèries
En aquell moment va trobar l’oposició dels que havien agafat com a model el francès, i que no valoraven prou el català que parlava la gent:
Era una llengua viva, plena d’expressions pròpies, i amb algunes coses que el distingien de les llengües veïnes i eren una riquesa del català, una d’elles era l’article personal en els noms propis de gent coneguda i pròxima: «la Maria», per exemple, perquè «Maria» a seques és la mare de Déu.
Aquest suposat antagonisme entre “gramàtica” i “vida”, va dur Sales a adoptar alguns castellanismes, al seu parer, «inevitables»: caldo, guapo, silló, enterro, quarto, palmatòria, alabar, afició, monyeques, acera, tonto, empolvat… alguns dels quals ja fa temps que són admesos; vulgarismes com busca (per cerca o recerca), cuidar (per tenir cura), curar (per guarir), descuidar (per negligir)…; o bé a fer ús de per (en comptes de per a) en els diàlegs i davant els infinitius. De tota manera “les seves innovacions sembla que no eren tantes com el seu apassionament podria fer suposar ni gratuïtes com els seus detractors pretenen”.
La primera tasca social de l’escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, ¿per a què són?
De tornada a Catalunya Joan Sales es va presentar a unes oposicions a corrector de la Generalitat, presidides per Pompeu Fabra, i va treure el número u ex-aequo. Va ser mestre de català.
Aquesta quarteta, adreçada als puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dóna una idea de com devia ser en Joan Sales i perquè tenia tants enemics dintre el món catalanista.
Tots aquests éssers tan purs,
amb tots els seus àdhucs i homs
i tan carregats de llurs,
m’estan tocant els quelcoms.
Sales és, per damunt de tot, un gran lector primer de Stendhal i, més tard, de Dostoievski. Més endavant s’interessà per la literatura de grans escriptors i filòsofs francesos catòlics com Mauriac, Bernanos, Mounier, Gabriel Marcel o Teilhard de Chardin.
«La literatura de Joan Sales, construïda amb un estil vigorós, s’omple de ressonàncies metafísiques i proposa una visió global de l’aventura humana, de manera que el lector es troba immers en un món exaltant, ple d’energia física i intel·lectual. I així ho mostren els autors dels epígrafs que encapçalen alguns capítols de la seva novel·la Incerta glòria: Gracián, Pascal, Baudelaire, Bergson, Chesterton, Kirkegaard, S Weil, Camus, M Torres, i un destacat Dostoiveski, presentat per Sales com el millor exemple d’un model de literatura que penetra intensament en la condició humana».
Les diverses facetes de l’obra de Joan Sales posen de manifest el seu tarannà efusiu, arravatat, molt personal, amb un olfacte literari indiscutible. La seva prosa és equilibrada i elegant, posseeix una estranya força i exactitud, una claredat magnètica inimitable que com diu Màrius Torres: «El lector sent com si calvalqués un poltre potent, capritxós, impulsiu i amb un encasellament perfecte. És un estil amb cos: ossos, músculs, nervis i tendons».
Sales comença a escriure i a fer poesia. A l’exili escriu Viatge d’un moribund, recull de poemes que publicarà a Barcelona quan torni. Quan li pregunten, sobre el Sales poeta, per què va abandonar la poesia respon:
Bé, més aviat ella em va abandonar a mi. La poesia –evidentment, la lírica– és una cosa molt gran; per tant, quan notes que se’n va la inspiració (paraula que ara no s’usa gaire, però que és la millor que tenim per explicar-ho), més val no insistir. Com diu un poeta francès del segle XVI, Joachim du Bellay, «et les muses de moi comme étrangeres fuient».
I quan es va negar, a partir d’un cert moment, a fer poesia ens diu:
M’he negat i em nego, per les raons que li deia: la versificació seria correcta, el llenguatge també, però hi faltaria aquell alè que és l’essència de la poesia lírica. Miri, tenim el cas de Carles Riba, una persona honestíssima i un català exemplar, a més d’un intel·lectual rigorós, va escriure coses molt bones de jove, com el Primer llibre d’Estances, però va cometre l’error d’insistir quan les muses el van abandonar: va fer aleshores una poesia cerebral, que no fa ni fred ni calor. Ni el seu bagatge cultural ni el seu rigor intel·lectual li ho podien compensar.
A l’exili a Coyoacán, Mèxic, crea, amb altres exiliats, els Quaderns de l’exili (1943-1947) una revista mensual que arribarà a tenir una tirada de 4000 exemplars i es publicaren 26 números. Tocava temes com textos literaris, critica de llibres, assajos, noticiari català de tota Amèrica, activitats antifranquistes… i no deixa d’escriure mai. Aquí publicarà, en el número 12 de març del 45, el seu famós article Els Òrsides, una crítica als intel·lectuals que no assumeixen els reptes crítics del país. El seu últim article serà La Batalla del Bruc, al número 26. A Quaderns de l’exili també signava com Masades de Segura, Marc Vallès i Joaquim Vallès.
Des d’allà va editar, amb estudis i anotacions, L’Atlàntida i Canigo, de mossèn Cinto; La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres.
Comença amb les traduccions en castellà: Gustave Flaubert, Madame Bovary; Fiódor Dostoievski, Los hermanos Karamazov; Pearl S. Buck, Los hijos prohibidos. I en català: Aurora Bertrana, Entre dos silencis; Nikos Kazantzaki, El Crist de nou crucificat; Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov; Loís Delluc, El garrell; François Mauriac, Thérèse Desqueyroux.
Comença a embastar la seva novel·la, Incerta glòria, però no s’hi ficarà de valent fins que torni de l’exili a Barcelona.
No deixa mai d’escriure ni de publicar i ho fa de manera extenssíssima. Quan se’l critica per la seva poca producció diu:
Crec, amb tota franquesa –i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi–, que l’autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d’un narcisista. Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part. Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen que…
(Aquí s’explaia explicant tota la feina feta: una novel·la, Incerta glòria, de 900 pàgines, que podrien ser com quatre novel·les; Cartes a Màrius Torres de 700; les traduccions d’obres que he citat abans, també molt extenses; tot el que va escriure a l’exili i a la tornada…).
Vegem-ne uns exemples:
Obra literària: assaig, correspondència, novel·la, poesia, teatre
Viatge d’un moribund, recull de poemes seus escrits a l’exili; adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna; primera edició d’Incerta glòria (315 pagines); Corona literària a la Mare de Déu de Montserrat; En Tirant lo Blanc a Grècia, libreto d’òpera bufa en vers; Cartes a Màrius Torres, (700 pàgines, amb la Notícia biogràfica de 70 pàgines; En Tirant lo Blanc o Qui mana a Can Ribot; Epistolari Joan Corominas & Joan Sales; Cartes Completes: Mercè Rodoreda/Joan Sales; darrera edició d’Incerta glòria i definitiva amb 910 pàgines.
Articles en publicacions periòdiques
Impossible reproduir-los tots. En té 62 sobre qüestions de llenguatge, jocs florals, història, universitat, cultura… la majoria a Quaderns de l’exili.
Editorials a Quaderns a l’exili: 13
Pròlegs, estudis històrics i literaris i col·laboracions en volums: 32
El pròleg a Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines té 70 pàgines;
Adaptacions, antologies i edicions.
Rondalles escollides de Guimerà, Casaponce i Alcover; Rondalles gironines i valencianes; Rondalles d’ahir i avui; Rondalles escollides de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer; col·labora en la Historia de España de Ferran Soldevila; edició de la Imitació de Jesucrist, de Kempis.
Al final d’aquest recull de feina feta Sales acaba dient:
Afegiu-hi encara la feinada de La Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia.
Perquè quedi palès que no és immodèstia transcric unes paraules de Ferran Soldevila al prefaci del volum tercer de la Història dels catalans. Referint-se a la col·laboració de Joan Sales el qualifica com a:
«deus ex machina d’aquesta obra. Com en altres casos, la intervenció de Joan Sales sembla, més que decisiva, clarament necessària per concebre, projectar, arrencar i organitzar les iniciatives que ell mateix va promoure dins de la seva activitat editorial a la tornada de l’exili».
«La cerca, tria i redacció dels epígrafs a la il·lustració de l’obra (cinc volums!) i una il·lustració abundantíssima en tots els volums revelen una faceta poc coneguda de la força creativa i del vast bagatge documental i intel·lectual de l’autor d’Incerta glòria. Sales demostra prou aquestes qualitats, tant per l’exactitud de la informació com per la redacció, d’esperit volgudament assequible».
Aquesta és la “feinada” de La Història dels catalans a la que es referia el mateix Joan Sales.
Quan torna a Barcelona, el 1948, Sales entra com a conseller literari de l’Editorial Ariel. Així comença la seva aventura editorial que el portarà a fundar el 1955, amb en Jaume Aymà, el Club dels Novel·listes. La seva concepció de l’edició de llibres farà que també tingui cura de qüestions de tipus material i de disseny: tapa dura, amb sobrecoberta, lletra i interliniats amplis, abundosos espais en blanc… una delectació per als que sabem bé què és un llibre. Com a editor Sales es regia per uns criteris morals molt clars per a ell. Exercia públicament d’editor catòlic i tothom sabia que estava en contra de les immoralitats.
Els criteris del Club dels Novel·listes sempre han estat els mateixos: viure del públic, fer novel·les que siguin llegides de forma i manera que elles mateixes es paguin el que costa publicar-les i donin alguns diners als autors, sense haver de recórrer ni als premis –rifes literàries, en realitat– ni als mecenes –que a Catalunya no n’han faltat mai– però que falsegen la literatura quan en són massa. L’altre criteri del Club fa referència a qüestions morals; no he acceptat mai una novel·la que faci, per exemple, una apologia de l’homosexualitat…
«Però en l’obra de Llorenç Villalonga, que vostè va donar a conèixer, certs trets homosexuals hi estan presents…».
Bé, Villalonga diu i no diu, la seva prosa és elegant… I, a més, Villalonga era metge, psiquiatre, sabia que aquestes coses existeixen, això no ho podem pas negar. Una cosa és al·ludir-hi, i una altra fer-ne l’apologia.
«El Club només edita novel·les literàriament de tall clàssic?. Aquest és un altre criteri editorial?».
He rebutjat totes les novel·les que eren difícils de llegir o fetes pensant en especialistes de literatura. El públic vol novel·les que li contin una història, amb un principi i un final. Novel·les que es facin llegir. El Club es malfia d’una mania que de l’antiguitat està tipificada com a grafomania, el vici d’escriure a raig fet.
Des del principi ens vam proposar editar novel·la perquè precisament els franquistes ho volien impedir i perquè era l’única manera de fer una literatura contemporània nacional. Primer vaig anar a fer la guerra com a voluntari del govern legítim de Catalunya. Després, des de les pàgines dels Quaderns de l’Exili per l’organització d’una unitat de voluntaris de parla catalana.
La necessitat d’abastar un públic extens supeditava el model de llengua literària, que havia de defugir el purisme a ultrança i situar-se en un nivell proper al del registre oral (del català popular, ric i genuí, s’entén, no pas el d’un patuès, ni tampoc el d’un periòdic, posem per cas). Una llengua, en suma, que no pequés de literària, de poètica a la manera de la dels felibres, i que es caracteritzés per la vivesa, la naturalitat i la versemblança en els usos més diversos. El millor estil és el que no es nota.
Per acabar amb la seva aventura editorial he de fer menció a l’affaire, silenciat, que Max Cahner i Ramon Bastardes li van provocar amb la fallida de la distribuïdora IFAC. Aquesta va néixer amb la intenció de procurar les vendes de la producció editorial i discogràfica catalana. Animats per la venda de llibres Cahner i Bastardes es fan editors i creen Edicions 62. Diuen que només faran assaig pero ben aviat el deliri de grandesa els porta a adoptar narrativa i, lògicament, entre els editors de la distribuïdora IFAC. Multipliquen títols, incrementen els tiratges, proposen drets d’autor inassumibles… I tot això ho pagaven amb els fons d’IFAC i deixant de pagar als clients de la distribuïdora. Lletres retornades, impagades… i els creditors eren: Cavall Fort, Edigsa, Proa i El Club Editor de Joan Sales. El 1969 IFAC li devia a Joan Sales un milió de pessetes, una fortuna en aquella època. La majoria no es van refer. Sales va demanar un crèdit a Banca Catalana i el va tornar en un any. Mai els va voler denunciar perquè es tractava de “catalans” i “no es pot portar als tribunals a un compatriota i antifranquista”. Es va refer economicament, però moralment mai. (Cap enciclopèdia explica aquest affaire. Ni què era IFAC. Del 1980 al 84 Pujol va fer a Max Cahner Conseller de Cultura de la Generalitat).
M’estimo més un home bo sense talent que no pas un de llest i malànima. Suposo que com tothom.
He rebutjat totes les novel·les que eren difícils de llegir o fetes pensant en especialistes de literatura. El públic vol novel·les que li contin una història, amb un principi i un final Share on X
