Joan Hortalà: «A Junqueras li aconsellaria que, si guanya, busqui successor com més aviat millor»
Per PEP MARTÍ
Va ser el catedràtic més jove de l’estat espanyol. Advocat, economista i catedràtic de Teoria Econòmica de la UB des del 1965, doctor per la UB i la London School of Economics, va presidir la Borsa de Barcelona (1993-2020). Joan Hortalà (Olot, 1940) continua actiu i anant al despatx del grup de serveis financers GVC Gaesco. Des de la Transició, va ser un dels dirigents d’ERC.
Hortalà va ser regidor de Barcelona, diputat al Parlament, conseller d’Indústria en un dels governs de Jordi Pujol i secretari general del partit (1987-89). Va ser apartat del lideratge en el congrés que es va celebrar fa tres dècades a Lleida. Hi hem conversat per recordar alguns dels moments històrics viscuts per ERC en aquells anys i saber com viu l’actual crisi que travessa la formació que un dia va dirigir.
La política catalana ha encetat una etapa nova. Venim del debat de política general. Per primer cop no hi ha majoria sobiranista i Salvador Illa és el president de la Generalitat. Què opina del moment actual? És una persona prou serena com per encarrilar la situació si no de manera satisfactòria, no conflictiva. El problema dels sobiranistes és que estan dividits entre ells i que, dins de cada partit, també estan dividits. Estan dividits entre ells i dins d’ells.
En què creu que es va equivocar el sobiranisme? Miri, quan era a ERC, defensàvem la catalanitat, el progrés i, quan ningú en parlava, la República. Després, es va prioritzar totalment el tema nacional. A la primera i segona legislatura, al Parlament d’independència se’n parlava poc. Jo vaig parlar en contra d’un independentisme runaway, desbocat, i vaig propugnar un independentisme wait and see, que jo en deia metòdic i gradual. Que no es basava en bogeries, sinó en polítiques de progrés, en potenciar l’economia, la cultura, la llengua i la història, i treballar per ser presents al món. Aquesta via no es va acceptar i es va optar per un independentisme esvalotat. L’error crec que ha estat menystenir un independentisme metòdic i gradual.
Veu encarrilat el tema del finançament? Tot el que es faci per augmentar la capacitat financera de Catalunya em sembla bé. L’error va ser que quan es va elaborar l’Estatut de Sau no s’inclogués el concert, que es va oferir.
Es va oferir? Això va explicar el ponent d’ERC, Joaquim Arana. I sembla que només ho va aplaudir Laureano López Rodó.
Creu que serà realitat l’acord signat per ERC i el PSC? M’agradarà veure-ho. Un concert tal com hi ha al País Basc és molt difícil. No és el mateix un concert a un territori que és el 6% del PIB que a un que suposa el 20%. L’acord no és un concert. Però diria que al final, si no obtenim la matrícula d’honor, podrem arribar a un notable.
Vostè té el que podríem dir un currículum brillant. Va ser el catedràtic més jove de l’estat espanyol, el 1965. Té mèrit. Als 25 anys. Això va ser pel privilegi d’haver nascut a Olot, que això és important.
Ha, ha. La meva família em va educar en un sentit molt pràctic. Tenia la meva nòvia, i després la meva dona, la Maria Àngels Vallvé, que ha estat la sort de la meva vida. I tenia feta la feina. Es van convocar oposicions a catedràtic. Jo havia fet la carrera, la tesi doctoral amb premi extraordinari de doctorat, tenia publicacions i havia fet estades a Alemanya, a Cambridge i Londres. Vaig ser dels primers doctorands a Espanya trets a la London School. Amb això, i un cert atreviment, vaig anar les oposicions. També amb el suport del meu mestre, José Ramón Lasuén, i de lluny, del professor Estapé.
“Les oposicions a catedràtic van ser a mort. Al final vam quedar Luis Ángel Rojo i jo”
Eren unes oposicions complicades? Molt, perquè es presentaven quatre candidats per dues càtedres, una a Barcelona i una a Madrid. I dos candidats eren catedràtics en exercici a Bilbao, Echevarría i De la Puente.
Els altres érem Luis Ángel Rojo i jo. El primer exercici consistia a explicar els mèrits propis. Es deia col·loquialment “mecachis qué guapo soy“. Hi havia les “trinques”, cada candidat tenia 15 minuts per criticar els altres. Va ser una oposició que va cridar molt l’atenció perquè els dos catedràtics van perdre. Quan el tribunal va votar, ho va fer per unanimitat a 3 dels candidats i per majoria a De la Puente. I l’altre catedràtic va dir que allò era injust i va plegar. I vam quedar Rojo i jo per les dues places.
Una situació que pot generar enemistats de per vida. Oi tant. I amistats, com la que vam fer Luis Ángel Rojo i jo.
Les trinques són elegants? N’hi ha d’elegants i n’hi ha a mort. La nostra va ser a mort. Les coses que ens vam dir!
Durant la Transició, es va convertir en un dels dirigents més destacats d’ERC. Com va acostar-se al partit? Va ser a través de diverses persones. Una d’elles va ser Josep Fornas, que fou col·laborador estret de Tarradellas.
Va conèixer en Tarradellas durant l’exili? El primer cop que el vaig veure va ser a inicis dels 60. Jo estudiava a la London School of Economics. Bé, en aquell moment, estava al departament d’Economia Aplicada de Cambridge. A Cambridge vaig conèixer Josep Maria Batista i Roca, que dirigia l’Anglo-Catalan Society, i en unes vacances de Nadal, anant cap a Olot, em va dir si el podia deixar a Tarascon, a França.
Anaven amb cotxe? Amb un 600 que tenia jo. Va venir amb mi i amb Joaquim Muns, que estudiava amb mi. I ens en vam anar a Saint-Martin-le Beau. Tenia 20 i pocs anys i mai havia sentit el nom de Josep Tarradellas. Havia estudiat el batxillerat, l’escola de comerç, el dret mercantil, però no sabia res d’ell. Vam arribar a aquell mas i vam veure Tarradellas baixant les escales. I Batista i Roca se li dirigeix dient: “A les seves ordres, senyor president”. I Muns i jo vam quedar parats. A partir d’aquell moment, vaig rebre algunes notificacions seves i, sobretot a través de Josep Fornas, hi vaig mantenir contacte. Uns anys més tard, jo tenia un cotxe esportiu, molt espectacular. Primer era un Triumph TR4 i després un Maserati.
No està malament. Capricis i una mica de fatxenderia personal. Amb aquests cotxes vaig fer alguns viatges. Amb el Triumph TR4, de matrícula anglesa, podia passar la frontera sense massa dificultats, i vaig fer alguns serveis. Irrellevants, però alguna cosa vaig fer. En tornar Tarradellas, sempre a través de Fornas, vam reprendre el contacte. També amb membres d’un grup que duien el fill de Pi Sunyer i Jesús Prujà, i que s’anomenava liberal, i on tenia un amic d’estudis, Aquil·lí Mata. Em van convocar a algunes reunions i a la tercera ja em van proposar d’anar de candidat a l’Ajuntament de Barcelona el 1979.
I va ser regidor. No teníem clar de ser elegits. Tarradellas ens va dir que sí que sortiríem. I sí, vam sortir Frederic Rahola, l’editor de Teide, i jo.
S’hi va trobar bé, a ERC. Ells em deien que Esquerra recollia les essències de Catalunya. A Olot, el meu pare més aviat era de la Lliga. Però els històrics d’ERC m’explicaven com aplegava el catalanisme, el progressisme, d’una esquerra no marxista, més aviat influïda per la socialdemocràcia o un pensament proudhonià, pròpia d’un país ni conservador ni revolucionari, amb una burgesia inquieta i progressiva. I republicà. Perquè l’últim rei català va ser Martí l’Humà. En una societat moderna els privilegis de naixement no tenen cap sentit. Els pobles han d’estar regits pels qui els mateixos ciutadans decideixin.
Va liderar Esquerra entre el 1987 i el 1989. Va conèixer tota una generació de figures històriques: Heribert Barrera, Víctor Torres, Josep Maria Poblet… Torres era un personatge entranyable. Un gran orador. Poblet era un gran personatge, una representació del catalanisme popular. Hi havia després la gent del casal de Bonavista, amb figures com Joan Casanellas, Francesc Viadiu, Martí Faced. Alguns d’ells podien ser els meus avis.
“El 1980, vaig defensar que ERC entrés al Govern Pujol, era un moment fundacional i li hagués anat bé al partit, però es va considerar que seria una cosa de dretes”
L’any 1980, va ser dels 14 diputats elegits d’ERC. Van investir Jordi Pujol. Sí. Després de moltes converses, es va decidir que Barrera presidiria el Parlament, però que no s’entraria al Govern. Jo era partidari d’entrar al Govern. Però no me’n vaig sortir. Alguns van dir que entrar al Govern era ser de dretes.
Qui s’hi va oposar? Barrera no volia. Era un moment fundacional, jo vaig defensar entrar-hi perquè estaríem en el lloc de decisió, ens faríem conèixer, podríem atreure gent. A les següents eleccions, en vam treure 5 de diputats. Barrera es va sentir dolgut i va decidir que en un temps deixaria la secretaria general.
Va ser conseller d’Indústria en un Govern Pujol en representació d’ERC. Guardo bon record de Pujol i crec que s’ha estat injust amb ell. Una altra cosa és el seu entorn. Jo havia conegut el seu pare.
L’avi Florenci. Quan jo era al col·legi a Barcelona, el meu pare baixava d’Olot a la Llotja. La meva família tenia una farinera. Quan entraven els cerealistes a la Llotja, sortien els agents de canvi i borsa. Recordo que un dia li vaig preguntar qui eren aquells senyors tan elegants. Em va dir que eren agents de canvi i borsa. El pare Pujol era apoderat d’un d’ells i em va dir: “Aquests senyors treballen poc i guanyen molts diners”. Li vaig dir al pare que jo volia ser un d’ells.
Quin record té del president Pujol? Un gran record. Crec que ha estat el gran president de la Catalunya moderna. Crec que va estar molt mal assessorat fiscalment quan va parlar d’una deixa. Els anys 50 i 60, hi havia molta gent que portava diners a l’estranger per si de cas. Em va saber molt de greu dimitir com a conseller. Ho vaig fer per optar a la secretaria general d’Esquerra.
“Barrera era un home culte, demòcrata, però amb un nervi autoritari. Colom crec que amb prou feines tenia el batxillerat”
Quan Barrera ho va deixar, vostè va ser elegit secretari general, el 1987. Sí. El meu adversari va ser Francesc Vicens, una persona molt posada que tenia els seus partidaris. Provenia del PSUC i a Esquerra hi havia molta gent que amb el comunisme en general no li tenia molta simpatia.
Barrera li va donar suport? Sí. Barrera em va donar suport fins al dia que vaig deixar entrar Àngel Colom i Carod-Rovira. Però sobretot Colom. En aquell moment, em va retirar tot el suport. Aleshores hi havia entitats com la Crida a la Solidaritat i la gent que venia de Nacionalistes d’Esquerra, jo no els coneixia molt, però creia que calia rejovenir una mica el partit. A Barrera no li va semblar bé, sobretot que ho fes tan precipitadament com ho vaig fer i que els inclogués en l’executiva. I el que va considerar imperdonable va ser que, a les eleccions del 1988, jo anés primer, Carod-Rovira segon i Colom tercer. En això em vaig equivocar.
Sí? Tenia raó Barrera. No podia trencar tan radicalment amb els històrics del partit i posar gent nova. Segurament si hagués fet una fórmula mixta hauria estat millor. Sent jo secretari general, no era lògic que jo no anés de cap de llista. Volia anar-hi Barrera? Jo vaig parlar amb Barrera. Em va dir: “Fes el que vulguis, però no facis el disbarat de fer una llista amb gent que fa quatre dies que són al partit. I que, a més, tenen estructura pròpia”.
Al congrés de Lleida, tots van sumar forces contra vostè. Va ser una aliança de figures molt diferents. Barrera era un home culte, demòcrata però amb un nervi autoritari, s’enfadava si li duies la contrària. Era doctor en Física i Química. Colom crec que amb prou feines tenia el batxillerat. A banda del que hagués estudiat al seminari. Era un bon predicador. Carod-Rovira era més reconcentrat. S’ha de reconèixer que ells van col·laborar per ampliar el partit. Però jo els vaig obrir les portes i van ser diputats. Amb mi, Carod-Rovira va ser desagraït. Dit això, el partit estava molt dividit. Si hagués estat reelegit, les coses no haguessin anat bé. Vaig guanyar la primera votació, però es va fer una segona volta a les 3 de la matinada. Si haguéssim fet un altre recompte ja n’hauríem parlat. Entre els que feien el recompte hi havia Joan Puigcercós.
“Vaig perdre un congrés després de guanyar una primera volta, en una segona votació feta a les 3 de la matinada”
Què en pensa del moment que travessa ERC? S’han complicat molt les coses a Esquerra. Han pogut crear una estructura. Nosaltres no teníem recursos. Sembla que Oriol Junqueras és el favorit de cara al congrés. La resta estan massa dispersos. Junqueras és un home a qui s’ha d’entendre. Ha passat per moments fotuts, com estar a la presó.
Els donaria algun consell als actuals dirigents? A Junqueras li aconsellaria que, si guanya, prepari la successió aviat i que busqui un successor com més aviat millor. Algú que tingui la seva confiança però també el respecte de la resta del partit. Perquè, si no, no se’n sortirà. La continuïtat de Junqueras en un partit que s’ha demostrat dividit pot suposar problemes. Hi ha molts egos i ara a Esquerra li toca gestionar-los. En la meva època, l’estructura era molt planera, amb pocs quadres intermedis. Com que no hi havia una estructura relativament jeràrquica, tothom es considerava amb condicions de liderar. Sempre hi ha hagut discussions. Històricament ha estat sempre així.
