Fa quinze anys, eren els PIGS, els porcs en anglès. Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain) s’havien guanyat aquest mal nom malgastant en comptes d’invertir.
Avui en dia, però, el grup perd cohesió gràcies a l’èxit dels tres primers països i el cercle viciós en què viu immers el darrer, que amb prou feines sostenen les dades macroeconòmiques més brutes i descontextualitzades.
A les acaballes de 2025, Portugal, Itàlia i Grècia estan fent els deures.
En els casos de Lisboa i Atenes, l’experiència fou al començament traumàtica. Però gràcies en ambdós casos a governs conservadors que imposaren una estricta disciplina fiscal combinada amb un pla d’atracció d’inversions i de creixement econòmic, semblen haver retrobat el seu camí.
El govern de Portugal porta dos anys amb superàvit públic, que preveu mantenir el 2025. Grècia, per la seva banda, ha aconseguit reduir dràsticament el seu deute públic, portant-lo per primer cop des del 2011 per sota del 150% i amb l’objectiu de rebaixar-lo per sota del 120% abans del 2030.
Portugal i Grècia apostaren també fort per la digitalització i simplificació dels seus aparells burocràtics, clau per atraure inversors, però també residents amb alt poder adquisitiu, des de jubilats fins a joves professionals.
Evidentment, aquest model ha generat tensions per l’increment del cost de la vida a les grans ciutats, que els dos països intenten corregir (per exemple, Portugal ha endurit les condicions per accedir als “passaports daurats”).
Itàlia va endarrerida en diversos àmbits clau respecte a Portugal i Grècia, però l’estabilitat del govern de Giorgia Meloni està generant unes condicions excepcionalment bones per a la història contemporània del país. Meloni cerca els mateixos objectius: reducció del deute públic, foment de la inversió estrangera, millora de la competitivitat i reforma del sector públic.
Els tres països també tenen en comú l’enduriment de la seva política d’immigració: frenar les entrades d’immigrants escassament qualificats, i demanar als que entren d’adaptar-se a la cultura local no és un tabú a Lisboa, Roma ni Atenes.
Alhora, tots tres mostren públicament la seva preocupació per la davallada de la natalitat i han pres mesures per ajudar les famílies.
En tots i cadascun d’aquests àmbits, Espanya és un cas a part.
El govern actual no mostra un especial interès a reduir el deute públic, acontentant-se amb lleus millores a pesar de l’increment massiu d’impostos i d’uns ingressos excepcionals.
La burocràcia espanyola tampoc ha estat objecte de cap modernització significativa en els darrers quinze anys (una simple passejada pels llocs web respectius d’Espanya i Portugal és suficient per adonar-se de l’anquilosament espanyol).
En matèria d’immigració, Espanya manté una postura de braços oberts a la mà d’obra escassament qualificada que resulta diametralment oposada a la dels seus tres veïns d’Europa meridional.
Fet, però, que resulta menys estrany quan es té en compte que l’increment de la població que s’obté a través de la immigració massiva és la clau mestra de l’èxit macroscòpic del govern espanyol. Aquest consisteix a millorar les xifres absolutes (PIB, afiliació a la Seguretat Social) per a maquillar l’empitjorament de les relatives (reducció del salari més habitual, contracció de la contribució mitjana, etc.).
I com a corol·lari del despropòsit espanyol, mentre les preocupacions per la natalitat són manifestes a Itàlia, Portugal i Grècia, a Espanya parlar de família és sinònim de franquista.
Fa quinze anys, eren els PIGS, els porcs en anglès. Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain) s'havien guanyat aquest mal nom malgastant en comptes d'invertir Share on X
Loading ...
