Wolfgang Ischinger

El president de la Conferència de Seguretat de Munic, l’Ambaixador alemany Wolfgang Ischinger, preveu un món postpandèmic caòtic, imprevisible i perillós

La Conferència de Seguretat de Munic (Munich Security Conference, MSC) és la reunió d’aquest tipus més gran del món.  El seu eslògan és Peace through Dialog  (pau a través del diàleg). Va començar les seves reunions l’any 1963. Al llarg de les darreres dècades, s’ha convertit en el fòrum independent més important del món dedicat a  l’intercanvi de  punts de vista entre responsables  de  presa de decisions en matèria de seguretat a escala global.

La Conferència reuneix cada any  a unes 350 persones, figures d’alt nivell de més de setanta països, per a participar en intensos debats sobre els principals desafiaments de seguretat actuals i futurs.

La llista d’assistents inclou caps d’estat, de govern i d’organitzacions internacionals, ministres, parlamentaris, militars d’alta graduació, representants d’organismes internacionals  i de la societat civil, així com empreses i mitjans de comunicació.  La seva intenció fundacional és la prevenció de conflictes militars en el futur, a través de  reunir i convidar a reflexionar a líders  i experts en matèria  de seguretat de tot el món i, sobretot, fer-los dialogar. La Conferència s’organitza de forma privada. No és un esdeveniment  oficial del govern alemany. S’utilitza exclusivament per a la discussió, i això vol dir que no existeix cap mena d’autorització per a decisions intergovernamentals vinculants. Se la coneix també com “el Davos de la seguretat global“ o “el Davos de la defensa“. La reunió de Davos tracta de problemes globals econòmics, socials i polítics,  i té lloc cada any a la localitat alpina suïssa de Davos, organitzada des de 1971 pel World Economic Forum, amb l’assistència de “les elits globals“ polítiques, empresarials, filantròpiques i acadèmiques. Tots dos esdeveniments se celebren habitualment els mesos de febrer o març de cada any.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

A l’edició de la Conferència de Munic d’enguany, celebrada el 19 de febrer de manera virtual per la pandèmia, hi ha participat per primera vegada un  president dels Estats Units,  Joe Biden, que ha vingut essencialment per declarar solemnement el retorn del seu país al multilateralisme i proclamar  que  America is back (Estats Units ha tornat), després de quatre anys de Donald Trump a la presidència, que tant de mal ha fet a les relacions transatlàntiques. També hi han intervingut el secretari general de l’ONU, Antonio Gutierres,  el president de la República Francesa, Emmanuel  Macron, el nou líder britànic Boris Johnson, la presidenta alemanya de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, el president del Consell Europeu, Charles Michel, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, el director de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Ghebreyesus, la cancellera alemanya Angela Merkel i l’empresari Bill Gates.

La Conferència de Munic ha conegut moments estel·lars, com va ser, per exemple, el cas de la reunió corresponent a  l’any 2007, quan el president de Rússia, Vladimir Putin,  va exposar obertament la seva posició antioccidental, revengista  i clarament partidària de recompondre sense miraments  l’àrea d’influència de l’antiga URSS, com ho va demostrar pocs anys després amb l’annexió de Crimea i la intervenció directa de Moscou a Ucraïna.

El discurs pronunciat per Putin el 10 de febrer de 2007 a la CSM és considerat com un  discurs històric.  Allí va condemnar els esforços dels Estats Units per construir  un món unipolar després de la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989  i va criticar l’acostament de l’OTAN a les fronteres de Rússia.  “Estats Units tracta  d’imposar les seves regles i la seva voluntat a altres  països, però el model unipolar és impossible i totalment inacceptable en el món modern. L’expansió de l’OTAN cap a l’est d’Europa té un caràcter provocador i redueix la confiança mútua“. Aquell  discurs de Putin va ser comparat amb el famós discurs que Churchill va pronunciar en el Westminster College de  Fulton (Missouri,  Estats Units) el 5 de març de 1946,  durant un viatge en el qual era  hoste del president Truman. Discurs considerat com  el punt de partida o desencadenament de la guerra freda. Allí Churchill va pronunciar aquelles famoses paraules: “des de Stettin, en el Bàltic, fins a Trieste, a l’Adriàtic, ha caigut sobre el continent europeu un teló d’acer“  (iron curtain).

La Conferència està  presidida des de l’any 2008 per l’Ambaixador alemany  Wolfgang Ischinger, considerat per molts com “el diplomàtic  més influent d’Alemanya”. Té una llarga trajectòria en el camp de les relacions exteriors i, entre altres càrrecs, ha sigut Ambaixador d’Alemanya a Washington i a Londres. És professor de Política de Seguretat i Pràctica Diplomàtica a l’Escola Hertie de Governança de Berlín. Acaba de  publicar   un llibre amb  títol i subtítol molt significatius de com veu ell la situació de seguretat (o millor dit d’inseguretat) en el món actual: “El món  en perill.  Alemanya i Europa en una època d’incertesa“.  En una  entrevista recent,  ha declarat que  “avui titularia el llibre d’una altra manera; passaria de ser “El món en perill” a “El món en un gran perill”.  El canvi de títol el basa en el fet que  ell veu ara  “un món  bastant més lúgubre que fa uns mesos“,  i  pensa que  a Europa “estem mal preparats pel que ve”. Malgrat tot, es considera un optimista nat i reconeix  que “com a diplomàtic només pots ser exitós  si ets optimista“.

La  visió del món  de l’Ambaixador Wolgfang Ischinger es fonamenta sobre les bases següents:  

La seguretat a Europa ha empitjorat molt al llarg de les dues darreres dècades 

El mes de desembre de 2003, Javier Solana, aleshores Alt Representant de la UE per a afers exteriors i seguretat,  es felicitava i constatava en el text de la  primera Estratègia de Seguretat de la UE  que Europa estigués  rodejada per  un “anell d’amics“, que anaven des de Rússia fins al nord d’Àfrica. El document, titulat “Una Europa en un món millor“,  era el primer paper estratègic  sobre relacions internacionals en tota la història de la UE. Per Brussel·les corrien aleshores moments d’eurooptimisme,  essencialment per quatre motius: naixement de la moneda única  europea  (l’euro ) l’any 1999, ampliacions a l’est de la UE a partir de 2004, preparació d’un Tractat constitucional (que va ser finalment rebutjat en referèndum l’any 2005) i  programa “Agenda de Lisboa 2000-2010“ que prometia la creació d’una arcàdia socioeconòmica a l’horitzó 2010 (tampoc  es va acabar duent a terme).

Quasi vint  anys després,  aquell escenari sembla un pur wishful  thinking, un pur pensament de desig, una il·lusió. Quan hom mira el que rodeja a la UE l’any 2021 no veu pas un “anell d’amics”, sinó  un veritable “anell de foc “, avisa Ischinger.  La UE, a partir de 2005, ha conegut un període de “crisi existencial“ (un nou cicle d’europessimisme) que ha durat  pràcticament fins als nostres dies.

Reaccions europees bones i dolentes davant de la pandèmia

Segons Ischinger, la pandèmia ha demostrat l’existència de dos possibles camins. Fa un any, a la primavera de l’any  2020, vàrem veure com els nostres  propis governs de la UE tornaven a les solucions nacionals. Varen tancar fronteres  “matant la idea de la UE“. Però també hem vist emergir altres opcions. La UE ha aconseguit tirar endavant amb alguns problemes . “Em sembla un triomf que quasi trenta  països s’hagin posat d’acord per comprar vacunes de manera conjunta“. A l’altre costat  de l’Atlàntic  hi teníem el lema populista  America First (primer els  Estats Units) de Donald Trump.  El Regne Unit també ha anat pel seu compte, seguint el seu propi populisme amb el Brexit.  “La lliçó que el món traurà de la pandèmia és que la forma de tirar endavant no és nacional, sinó multilateral“. La cooperació a escala global és la clau.

A Ischinger li preocupa molt, igual que a altres líders d’Europa, l’actuació de la Comissió Europea a l’hora de comprar  vacunes, però això no li canvia la seva convicció fonamental de què comprar de forma conjunta ha sigut la idea correcta. “Imaginem-nos la quantitat de discussions que hauríem tingut si Alemanya hagués usat el seu poder econòmic per comprar centenars de milions de dosis, mentre que  Espanya Portugal o Estònia s’haguessin  quedat sense vacunes. Hauria sigut terrible. La decisió va ser encertada, però l’execució no ha sigut bona“. Això ha sigut així perquè la gestió sanitària no és una de les responsabilitats originals de la Comissió Europea. “És com si a un equip de  futbol li demanes que jugui al voleibol. No estaran ben entrenats, equipats ni preparats per aquesta  tasca“. Ens ha mancat ser més valents. Ara és fàcil de dir que la UE hauria haver hagut de comprar centenars de milions de vacunes a tot el món i quan sobressin regalar-les a altres  països, fer nous amics i convertir-nos  en una força de bé. Potser no hem estat prou llestos“.  En qualsevol cas,  pensa Ischinger, la Xina ho ha fet millor (ha superat la pandèmia, torna a créixer i la seva xifra de morts és insignificant comparada amb l’europea i la nord-americana) i els Estats Units sembla que també ho acabarà fent millor que nosaltres europeus (Joe BIden vol a tots ela americans vacunats abans del dia nacional que se celebra el pròxim 4 de juliol i ha aprovat nous plans econòmics de rescat massius).

 El món avui és caòtic, imprevisible  i molt perillós

“Estic extremadament preocupat. Si deixem de banda sobre com hem d’organitzar-nos a la UE, quan miro el món d’avui a fora veig moltes coses preocupants. I quan miro el que  rodeja a la UE no veig  aquell “anell d’amics”  del que parlava Javier  Solana l’any 2003, sinó que veig un veritable “anell de foc“. Dit amb  altres paraules, tenim  problemes.  Tenim un problema a Ucraïna, a Síria, a altres països del Mediterrani, a Mali i altres parts del continent africà.  És probable que hàgim d’enfrontar-nos amb un problema d’immigració massiu perquè una de les  conseqüències de la pandèmia és que probablement augmenta el nombre d’estats fallits a Àfrica i a altres parts.  Hi haurà més fam i més malalties. La UE haurà d’enfrontar-se  a un cúmul de crisis i no està ben preparada per a un món tan problemàtic ni per aquest nou “anell de foc“.  Tampoc per a un món de xoc entre superpotències“.

 Un món de xoc entre superpotències

“Si mirem el que va passar l’altre dia a Alaska entre la Xina i els Estats Units, és per preocupar-se. Allí es varen reunir els màxims dirigents nord-americans i xinesos en matèria de política exterior i de seguretat -el primer encontre d’alt nivell en aquestes matèries després de l’elecció de Joe Biden-  i es varen llençar acusacions mútues tota l’estona. El to de la conversa no va ser  molt tranquil·litzador. Quan hom escolta  a Vladimir Putin tampoc és  molt alentidor. Un element positiu que veig, ara com ara, és la renovació de l’Aliança Transatlàntica, després de la derrota de Donald Trump“.

“La política exterior xinesa la decideixen els seus líders. Crec que la Xina va ser molt intel·ligent les darreres dècades. Ja era un país poderós, però  es comportava d’una manera humil.  No ensenyava els seus músculs. Eren els temps de Deng Xiao Ping.  Però la Xina d’avui ja no és la de Deng Xiao Ping, sinó la de Jin Xiping, un líder molt més assertiu. Ara per ara la Xina s’arrisca a crear ansietat no solament entre els països europeus, sinó també entre els seus veïns de la regió Àsia Pacífic.

Pot ser que s’acabi formant una aliança antixinesa per evitar la influència de Pequín“. Una aliança antixinesa en defensa de la democràcia.

Segons Ischinger, la relació de la UE amb la Xina no pot ser la mateixa que la de Washington amb Pequín. Els Estats Units té aliances militars, compromisos i responsabilitats a l’Extrem Orient. La UE no. “El nostre lloc en  el món ha de ser a Occident“.  Inclòs després de quatre anys de Trump, Estats Units  segueix essent un país líder. “Compartim valors fonamentals, la dignitat de l’individu, l’Estat de dret i la democràcia. Hem de coordinar-nos millor amb els nostres socis americans. I això no serà fàcil perquè tenim interessos diferents“.

“La indústria automobilística alemanya depèn molt de les importacions xineses. Això vol dir que no és fàcil discutir a Alemanya sobre possibles sancions a la Xina. Però al mateix temps  hem de coordinar-nos amb els Estats Units en temes com drets humans, Hong Kong , la situació dels uigurs a la regió xinesa de  Xinjiang i el nivell de reciprocitat. Hem sigut incapaços d’establir el principi de reciprocitat amb la Xina. Crec que com trobar l’enfocament correcte  per tractar amb la Xina serà el repte de política exterior més gran que hauran d’afrontar la UE i els Estats Units”.

 El paper d’Europa

“Què hem de fer a la UE? No hem de gastar les nostres energies en discussions sobre el concepte d’ “autonomia estratègica“. El que importa és la resposta a aquesta  pregunta:  podem defensar els nostres interessos? Hem  de ser capaços de defensar les nostres fronteres, els nostres ciutadans, la nostra manera de vida. Sobretot, hem de donar respostes als nostres ciutadans. Hem de defensar-los del xantatge i del bullying.  Imaginem una amenaça nuclear a la UE per part d’una superpotència. Alemanya no té armes nuclears. Primerament hauríem de millorar les nostres capacitats militars, que ara mateix són ridícules en el món que vivim. No ens hem aprofitat suficientment del que suposa compartir la UE. Podríem compartir els nostres recursos militars. Hem de combinar esforços, això ens estalviaria molts diners.  Un exèrcit europeu i una estratègia autònoma  són visions a llarg termini meravelloses.  Potser d’aquí vint  o trenta anys haurem sigut capaços de tenir-ho, però aquest no és el cas de moment. Hem de treballar pas a pas“.

“En matèria de comerç, el nostre sistema funciona molt bé perquè la majoria és qualificada.  La  Comissió Europea fa una proposta i una majoria decideix si és que sí o si és que no. En política exterior tots els països tenen dret de veto, encara que el tema no sigui de vital importància per a la UE.  Això no és possible. No generem respecte com a actor internacional. Hem de canviar i reformar el nostre sistema de decisió. Si el sistema de majories funciona en comerç, agricultura i en altres camps, per què no també en  política exterior?

 El paper d’Alemanya

“El que més em preocupa és que els alemanys, des de la reunificació fa trenta  anys, valoren sobre tot el manteniment de l’statu quo. Han viscut grans canvis en els darrers cent anys. Han perdut dues guerres mundials, han vist com el país es dividia, com desapareixia la seva pròpia moneda, tan apreciada, el marc alemany. De sobte tenen l’euro i hi ha moltes  crisis. Els alemanys pensen que les coses ja estan bé tal com estan. Perquè hem de canviar?  El problema és que el món d’aquí a fora està canviant tan ràpidament que, si no ens adaptem, ens quedarem enrere.

Alemanya s’està quedant endarrerida en termes digitals. Per a les eleccions de la tardor, serà molt important que el líder que surti sigui capaç d’explicar als ciutadans que veure el món des del sofà ja no val. Hem d’abraçar el canvi i digitalitzar la nostra administració pública. Necessitem una petita revolució. Seguir gaudint de l’statu quo ja no és  una opció.

 Sobre els líders  polítics

“Si busques una resposta a la pregunta de què hi ha darrere de les grans decisions en política exterior o què causa la pau en lloc de la guerra, sempre acabes en el mateix punt: la confiança“. Si no hi ha confiança, la probabilitat que la gent mal interpreti i vagi a la gerra és més gran.  Em segueixen sorprenent els líders a Europa i a tot el món que segueixen sense entendre l’important que és la  confiança. Es comporten com si no hi hagués un demà.  La moneda de la diplomàcia és la confiança. Si tens confiança, pots arribar a qualsevol lloc. Bush pare, Helmut Kohl i Gorbachov es fiaven els uns dels altres. Si no ho haguessin fet, la reunificació alemanya hauria sigut impossible.

Cada vegada hi ha menys confiança. Per diverses raons. Una d’elles és l’explosió de les xarxes socials. El segon element és que em sembla que ens falta aire. No pensem de forma estratègica sobre el llarg termini.  A Alemanya tothom està pensant en les eleccions de la tardor.  Però algú està pensant com han de ser les nostres relacions amb els russos a llarg termini?  O la nostra font energètica? Ens hem acomiadat de l’energia nuclear, però com ens acomiadarem del carbó?  Com a ciutadans tenim el dret d’exigir que els líders pensin a llarg termini.

El llibre de l’Ambaixador Wolfgang Ischinger està tenint un fort impacte  en el món diplomàtic occidental. Els analistes consideren que els nous responsables de la política exterior dels Estats Units, sota la presidència de Joe Binden, el valoren de manera especial.
La lliçó que el món traurà de la pandèmia és que la forma de tirar endavant no és nacional, sinó multilateral. La cooperació a escala global és la clau Click To Tweet

El 26 de maig s'acaba el termini per formar govern. Creus que tornaran ha convocar-se eleccions a Catalunya?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

 

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú