Els atacs del grup terrorista Hamàs del passat 7 d’octubre no sols suposaren un fracàs flagrant del govern i dels serveis secrets d’Israel, sinó que deixaren en evidència que l’islamisme segueix sent un problema crucial i no resolt per a Occident.
Com afirma Henrik F. Rasmussen, director executiu del centre de recerca nord-americà Institute for Science and International Security, durant els darrers anys tant Israel com els Estats Units i Europa s’han conformat amb “gestionar, en comptes de resoldre” els problemes relatius a Orient Mitjà.
En particular, la política d’Israel de contenir Hamàs a base d’intervencions esporàdiques a Gaza dels darrers anys s’ha demostrat dolorosament inviable i inclús contra-productiva, ja que no ha evitat la concentració de mitjans que ha fet possible els atacs indiscriminats de començaments d’octubre.
És doncs comprensible que Israel vulgui corregir els seus errors del passat i destruir d’una vegada per totes Hamàs en tant que organització, a pesar de l’increïble repte que suposa portar a la pràctica aquesta decisió, i que Converses ja adreçà recentment.
Tanmateix, com Rasmussen assenyala encertadament, rere Hamàs emergeix de l’ombra una veritable amenaça existencial per a Israel i un greu perill per a la seguretat d’Occident i d’Europa en particular: la República Islàmica de l’Iran.
Unes ambicions geopolítiques creixents
Enemic mortal d’Israel i dels Estats Units, el règim teocràtic xiïta iranià ha escalat des de fa 15 anys el seu paper internacional a l’Orient Mitjà.
Teheran inicià de forma ostensible el seu intervencionisme regional en el context de les primaveres àrabs, donant suport, d’una banda, al règim de Bàshar al-Asad a Síria i de l’altra als rebels hutís al Iemen, la porta del darrere d’Aràbia Saudita.
En paral·lel, i després del fracàs del conegut com a “Acord nuclear iranià” signat el 2015 amb el suport dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, l’Iran continua avançant envers la fabricació de la seva primera bomba nuclear.
S’estima que actualment l’Iran podria produir un artefacte explosiu nuclear en tan sols sis mesos. Tenint a més en compte l’experiència iraniana en la construcció de míssils de mig abast, el seu règim té ple potencial per esdevenir una amenaça existencial per a Israel i l’estabilitat de tota la regió.
Rere aquestes actuacions es troba una ambició geopolítica d’esdevenir hegemònic en la regió de l’Orient Mitjà, en detriment del règim igualment teocràtic però de credo sunnita d’Aràbia Saudita, tradicionalment proper als Estats Units.
Ofegat pels bloqueigs i sancions econòmiques occidentals durant dècades, l’Iran s’ha naturalment apropat a la Xina i Rússia, en qui ha acabat trobant socis comercials capaços de substituir en bona part Europa i els Estats Units.
No és doncs estrany que l’Iran s’hagi convertit en un proveïdor de primer ordre de l’esforç de guerra rus a Ucraïna, i en particular de solucions tecnològiques els components de les quals provenen de la Xina. Rússia ha, de fet, construït amb l’assistència de l’Iran una cadena de producció massiva de drons armats.
Per la seva posició geogràfica a la riba nord de l’estret d’Ormuz, per les seves aliances regionals al Líban (Hezbollah), l’Iraq i el Iemen i per la seva indústria militar relativament avançada, l’Iran pot a més bloquejar aquesta ruta marítima per on circula una cinquena part del petroli mundial.
Un tret diferencial: el fanatisme religiós
Més enllà d’aquestes aspiracions seculars, existeix un odi visceral del règim iranià envers Israel i Occident que beu d’un islam rigorista i busca la destrucció literal de l’estat hebreu i la reducció del cristianisme a un estat de vassallatge.
Dit d’altra manera, l’agenda de fons del règim iranià no és totalment comparable a la d’altres actors estatals perquè té un component d’irracionalitat basada en un fanatisme religiós.
L’Iran està doncs governat per un règim que manté una visió apocalíptica de la política internacional, i resulta extraordinàriament arriscat fer previsions de fins a quin punt els seus dirigents podrien arribar a fi de posar en pràctica les seves creences.
Davant aquest tipus de rivals, i tal com Rasmussen apunta, només sembla viable aplicar una estratègia basada en la coerció, que ha de ser el més global possible perquè tingui efecte: militar, diplomàtica i econòmica.
L’agenda de fons del règim iranià no és comparable a la d’altres actors estatals perquè té un component d’irracionalitat i fanatisme religiós
Loading ...
