L’arma de destrucció massiva de Puigdemont

Per primera vegada, i ho diem des de Converses, en la investidura de Sánchez, Puigdemont sí que té una opció real de fer-li front a l’estat i aconseguir desbaratar-lo. És el principal resultat d’aquestes eleccions.

En té prou amb votar contra la investidura de Sánchez, fins i tot tal com vagi l’afegit dels vots de l’exterior, potser assoleix un efecte demolidor amb l’abstenció, per exemple, si el PP recupera un escó a Madrid en el recompte del vot procedent de l’estranger. En tot cas la seva força política és en aquest moment extraordinària. Per utilitzar-la només li cal fer el mateix que ja va dur a terme en el passat en l’anterior votació d’investidura: dir no.

D’aquesta manera abocaria a la repetició d’eleccions que anirien acompanyades de la formació d’un gran col·lapse polític a Espanya que tindrà repercussió sobre Europa. JxCat podria ser un dels principals beneficiaris, per no dir únic, de la repetició electoral perquè amb el seu pols amb l’estat mobilitzaria l’independentisme que s’ha quedat a casa, capitalitzaria el seu vot i atrauria una part de l’electorat, el més partidari de la independència, d’ERC.

D’aquesta manera desarticularia aquest partit ja molt tocat i que segueix l’estela de Bildu de pactar sigui com sigui amb Sánchez.

Aquesta operació excitaria el nacionalisme basc que es veuria en la necessitat d’accentuar molt més les seves reivindicacions i aquest fet encara agreujaria més el potencial col·lapse de la política espanyola.

Es podria situar JxCat com a primera força política a Catalunya, que és en definitiva l’únic que els hi interessa i recuperar la presidència de la Generalitat d’unes eleccions que si no són avançades toquen al 2025 i que, segons com vagin les coses amb Aragonès, poden avançar-se a l’any que ve, malgrat que Salvador Illa està compromès a donar-li estabilitat des de fora a canvi que ERC doni suport la investidura de Sánchez.

Tot està a les mans de Puigdemont. La qüestió és si s’atrevirà a prémer el botó d’aquesta arma de destrucció massiva.

És evident que, per les seves repercussions extraordinàries, serà sotmès a greus pressions i fins i tot amenaces, perquè el que està en joc és moltíssim. També en el vessant econòmic. I aquest aspecte és el que pot fer cedir a l’expresident perquè dins les seves pròpies rengles té veus que reciten contínuament el mantra de “ves no prenguem mal”.

Els seus antecedents no són massa favorables a portar fins al final els seus desafiaments.

A l’hora de la veritat fins ara sempre li han tremolat les cames. Però és que, a més, el govern de Sánchez li pot oferir algun tracte personal favorable malgrat que necessàriament hauria d’ingressar a presó i passar per un judici, però amb el clar compromís que la sang no arribaria al riu.

Sigui com sigui, mai, ni tan sols quan es va fer la declaració no declarada d’independència, l’independentisme ha tingut tanta força a les mans i s’ha concentrat en una sola decisió. Mai ha tingut tantes possibilitats per revifar una gran mobilització independentista que podria tornar a exhibir muscle el pròxim 11 de setembre.

Amb l’estat de depauperació actual d’aquestes forces segurament aquest és l’últim tren que passa per la seva estació. Si no l’agafa, kaput! S’ha acabat. Si hi puja, haurem de parlar d’un abans i un després perquè la qüestió ja no serà el conflicte català sinó que s’haurà transmutat en el problema espanyol.

 Loading ...