Avui divendres 8 de novembre, a menys de 48 hores de les eleccions, les portades digitals dels principals mitjans de comunicació dels veïns d’Espanya, Portugal (Público, Observador, Diario de Noticias) i França (Le Monde, Le Figaro), vénen sense cap referència als comicis generals.
La premsa anglesa, entregada a una altra campanya electoral, tampoc parla de l’espanyola. Per a Politico EU, el mitjà de referència a Brussel·les, les eleccions britàniques ocupen tot l’espai mediàtic.
La cobertura dels fets transcorreguts a Madrid i Catalunya el passat mes d’octubre tampoc ha aconseguit retenir l’atenció dels mitjans internacionals més enllà de dos moments puntuals: l’anunci de les penes als líders independentistes i les protestes violentes a Barcelona. Aquestes últimes, principalment pel morbo de veure cremar una destinació turística tan familiar pels francesos i britànics.
En resum, la situació d’Espanya i Catalunya avorreix a tothom. No és d’estranyar, perquè en els dos casos sona a déjà vu. Quatre eleccions generals en quatre anys en el primer cas, i dos anys després del 1 d’Octubre en el segon.
La manca de interès va més enllà de la premsa. A Brussel·les, ningú espera res del govern espanyol més enllà de que s’asseguri que la situació a Catalunya no es descontroli i que els pressupostos quadrin.
La nova Comissió de Ursula Von der Leyen, que finalment prendrà possessió entre desembre i gener degut a les dificultats per validar els comissaris proposats, tindrà una llarga llista de prioritats que passaran abans que Espanya i Catalunya: Brexit, fiscalitat, immigració, relacions transatlàntiques, innovació, canvi climàtic, etc.
En un context de divisió creixent entre els socis europeus, de països com Espanya s’espera tan sols que no posin més traves de les que ja hi col·loquen els principals Estats Membre com Alemanya i França, més distants que mai.
Marginalització
L’actual situació tant davant d’Europa com al món es pot qualificar de marginalització.
Es tracta d’un procés que, a nivell espanyol, inicià el president socialista José Luis Rodríguez Zapatero amb una política exterior erràtica que deixà nombrosos projectes utòpics inacabats (l’Aliança de les Civilitzacions, la Unió per la Mediterrània, el Pla Àfrica, etc.).
A una sensació que manca de rumb se li sumà la desconnexió entre les pretensions expressades per Zapatero i els mitjans materials posats sobre la taula. El resultat fou una política exterior incoherent i ineficient, que Rajoy va brutalment retallar a més de la meitat (!) al 2012.
Havent de fer front als gravíssims problemes estructurals d’Espanya, Rajoy limità la seva política estrictament dins de les fronteres espanyoles. Fet que suposà l’estocada definitiva a la política europea i exterior del país.,
Avui, el Ministeri d’Exteriors es limita a seguir, amb dificultats, la línia imperant a Brussel·les. Sánchez no ha aconseguit moure Espanya de la seva inactivitat diplomàtica ni un mil·límetre.
El model econòmic espanyol, que ha demostrat repetidament els seus límits i que no s’ha aconseguit reformar des de la crisi del 2008, és l’altra gran raó que explica la manca de influència espanyola a l’estranger.
Lluny queda la dècada dels 90 on semblava que Espanya podria esdevenir una potència regional a Amèrica Llatina i un actor dinàmic i positiu a Brussel·les.
Pel que fa a Catalunya, si bé cal situar la seva acció a l’estranger en una categoria diferent a la política exterior espanyola, la caiguda és igualment dolorosa. Lluny queden també els grandiosos viatges empresarials de l’era Pujol al Japó o a Amèrica Llatina. El fracàs català al voler passar de missions comercials a visites polítiques ha estat total i hauria de fer reflexionar.
