Fa unes setmanes recollíem la conversa entre Xi Jinping i Vladímir Putin a propòsit que ja en aquest segle hi haurà persones que viuran fins als 150 anys.
Una de les tecnologies en què els experts i divulgadors tenen més esperances dipositades per aconseguir-ho és la intel·ligència artificial (IA) aplicada al camp de la medicina.
L’any passat el Premi Nobel de Química caigué a les mans de dos investigadors de Google DeepMind, Sir Demis Hassabis i John Jumper, pel seu treball pioner en la predicció de l’estructura de proteïnes basat en el programa d’IA AlphaFold. Aquest promet accelerar intensament el desenvolupament de fàrmacs, i s’està ja emprant per a combatre càncers i altres malalties.
D’altres gegants de la IA, entre els quals el líder del sector OpenAI, s’han llançat igualment a la cursa de la medicina. Davant els èxits inicials, l’optimisme d’alguns és tan gran que ja es parla de guanys de longevitat notables gràcies a la intel·ligència artificial.
Tanmateix, el periodista especialitzat en anàlisi de dades del Financial Times John Burn-Murdoch es fa una pregunta inquietant: estem subestimant els riscos que la IA no generi tan sols una pressió cap a l’alça de l’esperança de vida, sinó també cap a la baixa?
Els temors de Burn-Murdoch venen fonamentats per la seva recerca entorn de l’increment de la mortalitat de persones joves i de mitjana edat en les darreres dècades, especialment important en països anglosaxons com els Estats Units, Canadà i Regne Unit. Aquest fenomen és de fet suficient en alguns llocs per contrarestar l’increment de l’esperança de vida entre les persones d’edat més avançada.
Generalment, s’ha caracteritzat la mortalitat elevada de persones joves i de mitjana edat com “morts de desesperació“: la pèrdua prematura de la vida causada directament per suïcidi, consum de drogues o abús de l’alcohol, i que afecta persones (sobretot, homes) en situacions d’angoixa profunda i persistent.
La qüestió és que les persones que entren en aquestes situacions no hi arriben simplement per la disponibilitat de drogues com el fentanil, sinó perquè han travessat llargs períodes d’atur i d’aïllament social.
El còctel explosiu, segons Burn-Murdoch, resulta de la combinació de dificultats econòmiques i pèrdua de vincles socials i afectius. I és en aquest punt que torna a aparèixer la intel·ligència artificial.
Si, com se’ns diu i insisteix, l’auge de la IA en el món laboral provocarà la pèrdua a gran escala de llocs treball, es farà un mal terrible a la primera generació que en resulti afectada.
Com el periodista afirma, és l’atur involuntari (molt més que no pas les dificultats financeres en si) el causant principal del mal. I una nota molt important: inclús una renda bàsica universal substancial no sembla suficient per a substituir el sentit de deure, la companyonia i el contacte social que la feina pot proporcionar. Sobretot als homes.
Passar més temps interactuant amb models de llenguatge d’IA, i menys amb altres éssers humans, és una forma segura d’empitjorar el fenomen de l’aïllament.
Com també recollíem recentment, les xarxes socials s’estan desfent del seu propòsit inicial (establir, reforçar o mantenir vincles amb altres persones), substituint-lo per un passatemps etern basat no ja sols en recomanacions retroalimentades, sinó en continguts que ells mateixos generen per motors d’IA.
L’inquietant resultat de tot plegat seria un impacte de la IA en la salut diametralment oposat segons el grau d’inserció social: d’una banda, una medicina extraordinàriament millorada per aquells que aconsegueixen arribar a la tercera edat, i de l’altra una vulnerabilitat igualment extrema pels joves i persones de mitjana edat en situacions de precarietat laboral.
Estem subestimant els riscos que la IA no generi tan sols una pressió cap a l'alça de l'esperança de vida, sinó també cap a la baixa? Share on X
Loading ...
