Del grup dels que al començament de la guerra es trobaven fora del país i que van tornar durant la mateixa o al final, destaquen principalment Zubiri, Gerardo Diego i, en certa manera, Madariaga.
Xavier Zubiri ( Sant Sebastià,1898-Madrid,1983 ), ordenat sacerdot el 1921 i catedràtic d’Història de la Filosofia a la Universitat de Madrid des del 1926. Nou anys més tard viatja a Roma i París. Se secularitza i contreu matrimoni amb la filla d’Américo Castro, vivint durant la guerra a aquesta ciutat. Tornaria el 1942 per ocupar, primer, una càtedra a la Universitat de Barcelona i, després, instal·lar-se a Madrid, on presidiria des del 1947 l’acabada de crear Societat d’Estudis i Publicacions de caràcter privat.
Gerardo Diego (Santander,1896-Madrid,1987) es trobava a França quan va esclatar la guerra i va tornar l’agost de 1937. Va entrar per Santander, en poder del bàndol revoltat, acomodant-se al nou clima. Després s’instal·la a Madrid on continuarà amb la tasca poètica, ara amb intencionalitat política en defensa dels revoltats i dels voluntaris falangistes de la División Azul. Se li atorga el Premi Nacional José Antonio Primo de Rivera (1956) i el Cervantes (1979).
També, encara que va morir a l’estranger, es pot incloure en aquest grup el diplomàtic Salvador de Madariaga (la Corunya,1886-Locarno, Suïssa,1978). En esclatar la guerra es trobava fora del país. Tornaria ocasionalment el 1976 per formalitzar el seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola de la qual havia estat elegit el 1936. Guanyaria gran notorietat: va ser el primer president de la Internacional Liberal; va participar en el “Contuberni de Múnic” (1962); va fundar amb Popper, Robbins, Mises i Milton Friedman, la Societat Mont Pelerin, i seria nominat per al Premi Nobel de Literatura (1952) i en dues ocasions per al Nobel de la Pau.
A la producció cultural duta a terme al llarg d’aquest període pels intel·lectuals fins ara esmentats (afectes i acomodats), cal afegir la d’aquells considerats independents que, en general, caracteritzen l’anomenat exili interior. Es tracta d’un grup que, una part d’aquest, no va abandonar el país, exposant-se als perills i les penalitats pròpies de la guerra. L’altra part, per raó d’edat, començaria el seu camí intel·lectual precisament al llarg d’aquella dècada dels quaranta.
Les aportacions literàries, artístiques i científiques d’aquest grup, juntament amb la dels afectes i acomodats (al marge d’accepcions ideològiques i exercicis polítics) determinen, òbviament, el nivell de l’època. Una època que, tot i desenvolupar-se en una Espanya destrossada, famolenca, aïllada i subjecta a una terrible repressió, va reportar uns resultats que no es poden assimilar a “un páramo cultural ”, com una determinada historiografia argumentava, sinó que hi va haver “collita”. Una collita posada de manifest per Julián Marías en el seu treball que precisament té per títol “La vegetación del páramo”.
El començament, de tota manera, va ser desolador, ja que la vida cultural de la postguerra es va veure tràgicament enfosquida per la mort violenta de destacades personalitats identificades amb un bàndol i l’altre: Federico García Lorca, Ramiro de Maeztu, Pedro Muñoz Seca. També per la mort per causes naturals de Valle Inclán (gener de 1936) i Unamuno (desembre de 1936), a més d’Antonio Machado poc després de travessar la frontera francesa el 1939 i, en tant que intel·lectual, el de Manuel Azaña un any més tard. En aquest truculent ambient, el 1942 moriria a la presó el poeta Miguel Hernández, el retrat del qual, realitzat pel seu company de captiveri, Antonio Buero Vallejo, va representar una imatge ben identificativa de l’època.
La vida cultural de la postguerra es va veure tràgicament enfosquida per la mort violenta de destacades personalitats identificades amb un bàndol i l'altre: Federico García Lorca, Ramiro de Maeztu, Pedro Muñoz Seca Share on X
