Al país més poderós del món, hi ha una malaltia que s’emporta més vides cada any que els accidents de circulació. Es tracta del fenòmen que els autors nord-americans Anne Case i Angus Deaton han anomenat «l’epidèmia de la desesperança».
En què consisteix però aquest estrany fenomen? Des dels anys 90, els Estats Units estan experimentant un increment espectacular de les morts causades per sobredosis de drogues, malalties del fetge vinculades al abús de l’alcohol i suïcidis. El fenomen ha pres una amplitud tan gran que fa recular l’esperança de vida dels nord-americans cada any des del 2015. Quelcom que no es produïa des de l’epidèmia mundial de grip al final de la Primera Guerra Mundial.
Case i Deaton es fixen particularment en l’augment d’aquestes tres causes de mort pel grup d’edat situat entre els 25 i els 64 anys als Estats Units. Les sobredosis constitueixen la major part de morts per desesperança, cobrant-se més de 70.000 víctimes l’any 2017. Però des del 1999, els suïcidis han també augmentat notablement, més d’un terç. En total, al 2017 es produïren un total de 158.000 morts per desesperança al país.
Case i Deaton observen que l’epidèmia de la desesperança afecta amb més intensitat les noves generacions que arriben a la franja d’edat compresa entre els 25 i els 64 anys. I augmenten més ràpidament a mesura que les noves generacions envelleixen. Es tracta doncs d’un fenomen que lluny de ser puntual, és previsible que segueixi augmentant en els propers anys.
Quan els autors de l’estudi observen el context sòcio-econòmics de les víctimes de la desesperança, noten que provenen quasi exclusivament de nord-americans sense títol universitari. La proporció de graduats ha canviat molt poc en les darreres dècades als Estats Units, cosa que apunta altre cop a que l’epidèmia de la desesperança ha arribat per quedar-se.
En termes «racials» (els Estats Units recullen aquestes estadístiques), els més afectats per l’epidèmia són els blancs no hispànics, als qual se’ls han afegit en menor mesura els afroamericans des del 2013. El problema és pràcticament inexistent entre els americans d’origen asiàtic (que conformen el grup racial més ric del país en termes agregats) i els blancs hispànics (que en general són més joves i han arribat fa poc als Estats Units).
Case i Deaton adverteixen que si bé l’epidèmia de la desesperança és sobretot nord-americana, sembla començar a contagiar-se a altres països occidentals, com Canada, el Regne Unit o Irlanda.
Les quatre causes de l’epidèmia
En el seu diagnostic, els investigadors apunten a tres principals raons. La primera és l’estancament dels sous dels treballadors no o poc qualificats des de començaments dels anys 70. L’escassetat de feines ben remunerades i gratificats estaria causant un impacte desastrós en la vida privada d’aquest grup, afeblint institucions bàsiques de la classe treballadora americana, com el matrimoni, l’assistència a l’església el diumenge i les altres expressions de comunitat.
La segona explicació, vinculada a la primera, és la insuficiència del sistema de salut nord-americà. Si bé els Estats Units gasten el 18% del seu PIB en despesa sanitària (el percentatge més important de tots els països de l’OCDE i a una distància astronòmica de la resta), la major part dels diners es perden en el complicat sistema privat d’assegurances mèdiques.
La llei obliga les empreses a oferir una assegurança als seus treballadors, però com el seu preu s’han disparat (l’assegurança mitja per a una família de 4 persones costava al 2018 20.000 dòlars), les empreses dubten molt abans d’oferir contractes fixos.
La tercera explicació és el lobbying de les empreses del sector de la sanitat, que ha aconseguit que els preus dels nous medicaments no estiguin regulats. Tampoc hi ha hagut mesures per evitar que diverses empreses aprofitessin l’onada de desesperació de la classe treballadora blanca per introduir al mercat un seguit de calmants i analgèsics extremadament potents: els opioides. A partir del 2018, des de que els metges ja no els prescriuen, els pacients tendeixen a recórrer al mercat il·legal de la droga.
Però rere aquests tres factors interconnectats, n’hi ha un quart d’encara més important que ha actuat indiscutiblement com a catalitzador i que Case i Deaton només mencionen indirectament al notar el descens en determinats indicadors sòcio-culturals com el matrimoni o l’ofici religiós dominical: el profund canvi de valors que afecta la societat nord-americana (com també les europees) des dels anys 60.
El canvi es materialitza en una ruptura amb els valors tradicionals que fonamenten la vida de les persones (respecte a Déu, pertinença a la nació, responsabilitat envers la família, deure del treball…) i les agreguen i cohesionen. Aquests valors s’han substituït per un marasme d’emocions de l’home esdevingut auto-referencial i individualista. Abandonats tots els elements que l’uneixen a les altres persones del seu entorn, es torna molt més vulnerable davant les vicissituds de la vida i s’enfonsa més fàcilment, alhora que tornar-se a aixecar esdevé quelcom de titànic.
