Els Informes Letta i Draghi volen i poden marcar el pas de la UE en els pròxims anys, però són insuficients

Els Informes Letta i Draghi  volen i poden  marcar el pas de la UE en els pròxims anys sobre qüestions  relacionades amb mercat interior i  competitivitat, respectivament. Es tracta de dos documents molt oportuns i d’alta qualitat tècnica. Val a dir que en part s’encavalquen, car ambdós subratllen la necessitat de completar el mercat interior europeu. L’Informe Letta  tracta aquest tema de manera monogràfica.

Letta i Draghi  coincideixen en la necessitat que la UE superi la fragmentació del seu mercat interior que “impedeix  guanyar escala empresarial per ser competitiu, una defensa comuna i la coordinació necessària en matèria de polítiques industrials, d’innovació, comercial, fiscal i defensa”.

L’informe Draghi

L’Informe Draghi tracta sobre el conjunt de l’economia de la UE. Proporciona un diagnòstic complet del “mal econòmic” europeu, centrat en la  manca de dinamisme econòmic a causa d’un baix creixement de la productivitat i a una innovació insuficient.

Europa ha quedat varada en una estructura industrial basada en tecnologies madures i està perdent el tren de la revolució digital. Això explica la bretxa de productivitat i de la renda disponible per capita entre els Estats Units i la Unió Europea.  Draghi reclama seguir l’estratègia competitiva  dels Estats Units i Xina -països unificats amb un gran mercat interior més una política industrial que fomenta les empreses nacionals i prima la seguretat i la resiliència- així com digitalitzar i descarbonitzar l’economia i augmentar la capacitat de defensa.

També avisa que cal conservar el model social europeu. Proposa una reforma de la política de la competència de la UE per afavorir l’aparició d’empreses més grans i fomentar campions europeus, així com  una millora de la governança europea, eliminant la regla de la unanimitat en decisions estratègiques.  

L’Informe Draghi es basa sobre quatre pilars: a) inversions en noves tecnologies: intel·ligència artificial, computació, comunicacions…, b) noves fonts d’energia basades en les renovables, única alternativa per a la UE, que no té combustibles fòssils, c) reforçar el mercat interior, d) finançament, el pla requereix un 4,5 % del PIB, uns 800.000  milions d’euros/any d’inversió pública i privada.

Una mirada enrere

Al llarg de la seva existència, la UE ha contemplat l’aparició de diversos informes sobre reformes considerades necessàries, així com tota mena de llibres verds (inici d’un procés de consultes  en un camp específic) o blancs  (propostes d’accions en camps específics).

L’informe Letta té un gran predecessor: l’Informe Cecchini, altrament conegut com l’“Informe sobre el cost-de-la-no Europa”.

Es va fer públic l’any 1986, amb aquest títol: “Paolo Cecchini. Europa 1992: Una aposta de futur”. Incloïa un pròleg de l’autor intel·lectual del projecte, l’aleshores president de la Comissió Europea, conegut com  “el tot poderós president de la Comissió Europea”,  Jacques Delors. Tan poderós era,  que els líders dels estats membres de la UE es varen conjurar per no permetre que en el futur la Comissió Europea tornés a ser presidida per  algú tan valuós, dominador i influent com ell, algú que pogués tornar a fer-los ombra. Delors va ser el gran impulsor de la iniciativa  “mercat interior únic, horitzó 1992″.   

Paolo Cecchini era un alt funcionari de la Comissió Europea, amb qui he col·laborat durant tot “el procés 1992” des de Brussel·les com a funcionari de la Comissió Europea, sota el Comissari britànic responsable de mercat interior i vicepresident de la Comissió Europea entre 1985 i 1989,  Lord Cockfield, i el president Jacques Delors.

El Comissari Cockfield  en especial  i el món britànic en general estaven entusiasmats amb els projectes de Delors (més tard vaig treballar amb el Comissari britànic responsable d’afers comercials i exteriors, Sir Leon Brittan, també un gran entusiasta del projecte integrador europeu). Quin gran contrast entre aquells dos grans polítics britànics i l’esperit del  Brexit que arribaria anys després!   

La preparació de l’Informe Cecchini va exigir anys d’estudis previs sobre “el cost- de -la -no – Europa“ (el cost de no  comptar amb un verdader mercat interior únic). Es tractava de fer un pas endavant i  d’anar més enllà de la unió duanera i del mercat comú (establerts a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) ( 1957), columna vertebral de l’Europa Comunitària, un gran èxit)  i d’afegir-hi l’eliminació de barreres  físiques (“fora fronteres”), tècniques i fiscals.

La iniciativa Introduïa  un nou mètode operatiu consistent en l’harmonització i el mutu reconeixement de normes tècniques entre estats europeus (la  nouvelle approche).  També  tractava de superar l’ona d’europessimisme que va començar el 1973 amb la  crisi del petroli, i que va durar fins a mitjans de la dècada dels vuitanta, per remuntar posteriorment gràcies a la força  del mític  “horitzó 1992”, consistent en  la promesa  de la creació d’un  “mercat interior únic“ en el si de la Comunitat Europea, que  completaria l’exitós “mercat comú“.

Això va requerir la primera reforma institucional dels tractats fundacionals de la Comunitat Europea, a través de l’anomenada Acta Única Europea (AUE) (1986). Tot plegat va suposar un altre gran èxit i el  retorn de l’eurooptimisme a la Comunitat Europea, que s’havia convertit en “europessimisme“ després dels primers “trenta anys gloriosos“ d’integració.

El que proposa  Letta –no és casual que avui sigui ell precisament el president de l’Institut Delors- és que cal continuar la feina iniciada per l’Informe Cecchini de 1986, inspirat per Delors,  i avançar la integració cap  a sectors on el mercat únic encara no és un fet, com el mercat de capitals,  mercats financers en general i  telecomunicacions.

La proposta precursora  de l’Informe Draghi, en canvi, va resultar un gran fracàs. Es tracta de la denominada  “Agenda Europea 2000-2010: Per una Unió més forta i més àmplia”.

Tenia un triple  objectiu, molt ambiciós i grandiloqüent: “crear l’economia més competitiva del món, la més socialment justa i la més mediambientalment sostenible”. Imperava aleshores (1995-2005) un  gran euroentusiasme en el si de la UE  fonamentat en quatre bases: l’aparició de l’euro, l’ampliació cap a l’est, el projecte de tractat constitucional i l’Agenda Europea 2000-2010.

S’escrivien llibres com el de l’acreditat analista britànic Mark Leonard, amb aquest títol: “Perquè la UE liderarà el segle XXI“ (2003) o el de Stitgliz sobre “El triomf del somni europeu i el fracàs del somni americà“ (2004).

El fracàs  del tractat constitucional de 2005, mort en referèndum a França i als Països Baixos, va ser molt dolorós. També ho va ser comprovar a continuació que al llarg de deu anys  no s’havien complert  els objectius mínims  contemplats per  l’Agenda Europea 2000-2010,  per manca de voluntat i discrepàncies entre els  estats membres i l’absència de calendaris  i controls adequats. L’Informe Draghi, de plantejament també molt ambiciós, podria córrer un  perill semblant.  

Una mirada al present i al futur

L’Informe Letta té bones  probabilitats de tirar endavant. L’Informe Draghi  en té menys, car ha de confrontar obstacles formidables. En primer lloc, defectes de governança: tothom sap que la unitat d’acció de la UE necessita més integració política i que els estats membres estan dividits en moltes qüestions. Per altra banda, no és evident que la UE pugui competir amb les mateixes estratègies de política industrial que els Estats Units i Xina. A més, el pla requereix l’extraordinària xifra de 800.000 milions d’euros l’any. Els elements que cal finançar en el pla no estan encara disponibles i les eines per invertir amb eficiència tampoc. Per això Draghi juga fort en declarar que la UE confronta “un repte existencial”,  que l’alternativa al seu pla  és “la decadència” i que si no reacciona ens espera una “lenta agonia”.

Una qüestió de ser o no ser per a la UE

L’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units, per segona vegada, marca la fi d’una època i converteix els Informes Letta i Draghi en més necessaris que mai. Draghi no exagera al parlar d’una “amenaça existencial”. Ha arribat el moment de la veritat a la UE  després de tres quarts de segle de procés integrador. O arriba a la seva majoria d’edat política amb l’assoliment de la unió política federal o va directament a la irrellevància.

La UE ha demostrat històricament que és capaç de superar grans crisis. Un dels “Pares d’Europa”, Jean Monnet, ja va preveure des d’un principi que la Unió Europea es feria  “a cops de crisi” i que seria “la suma de les solucions donades a cada crisi”. Es tracta d’un bon exemple del mecanisme “estímul-resposta” del que parla Toynbee a la seva gran obra sobre història de la humanitat.

La UE ha sigut capaç de superar moltes crisis al llarg de la seva història. Ho ha demostrat recentment, per exemple, amb la pandèmia, a través d’un programa comú de vacunació i la creació del Fons Next Generation amb  una inversió similar a la que demana Draghi en el seu Informe per millorar la competitivitat europea. També ho demostra fer front a la guerra d’Ucraïna.

Amb el gran repte que suposa el  retorn de Trump a la Casa Blanca, ha arribat l’hora que Europa  “agafi el futur amb les seves pròpies mans”, tal com ja va recomanar Merkel amb motiu de la primera arribada de Trump,  l’any 2016. El seu pensament ampliat va ser aquest, segons acaba d’escriure a les seves Memòries recentment  publicades: “Els temps en què podíem dependre enterament d’altres  són fins a cert punt cosa del passat i l’únic que puc dir és que els europeus hem d’agafar el destí en les nostres pròpies mans”.

La UE i la segona arribada de Trump a la Casa Blanca

La UE ha de transformar la segona arribada de Trump a la Casa Blanca de perill en oportunitat.

La UE és un projecte exemplar d’integració regional, el que ha arribat més lluny de tots. Ha garantit pau, prosperitat i estabilitat durant dècades. També ha estat un èxit el seu model d’estat del benestar i d’economia-social de mercat, fruit d’una entesa duradora entre els dos grans grups polítics europeus: el Popular i el Socialdemòcrata. El seu èxit principal ha estat consagrar la pau i la reconciliació entre els seus estats membres, vells enemics entre si. Avui gaudeix d’un gran mercat interior cada vegada més comú i d’una moneda única, però el seu objectiu fundacional d’unió política federal encara no s’ha complert.

Cal un darrer rellançament institucional en sentit federalitzant i l’assoliment d’un mínim de polítiques comunes. Com a mínim cal una convergència política efectiva entre aquestes sis polítiques: defensa, exteriors, energia, economia, recerca i immigració. El previsible proteccionisme de Trump amb aranzels a les importacions afectarà greument l’economia europea, que és una economia oberta al món.  

Si els estats membres no es posen d’acord, podria ser el moment de passar a una Europa de diferents velocitats, amb participació d’un grup d’estats pioners, encapçalat o no per França i Alemanya, els dos líders tradicionals, avui ambdós en hores baixes i travessant crisis polítiques i econòmiques d’importància.

El repte cabdal actual de la UE és transformar-se en un veritable actor global en un món de gegants, dominat pels Estats Units i la Xina. És urgent disposar d’una veritable política comuna en matèria d’exterior i defensa per tal d’evitar els ridículs que estem presenciant, per exemple, a la crisi d’Orient Mitjà.  Cal implicar el Regne Unit, malgrat el Brexit. El PIB de la UE és deu vegades més gran que el de Rússia, encara que no disposi d’una capacitat de producció armamentista adequada al seu poder econòmic i comercial. Cal desenvolupar noves capacitats armamentístiques, sense deixa l’OTAN de banda. Un triomf de Putin i la capitulació d’Ucraïna canviarien per complet el panorama geopolític del continent.

La UE ha d’arribar a ser un veritable actor global i actuar d’intermediari i poder equilibrador entre els Estats Units i Xina. Cal evitar el que alguns ja han descrit com “decadència dolça” o “lenta agonia”. És una qüestió de ser o no ser. Una frase històrica de Letta: “si la UE no aconsegueix aviat la seva unió política, en el futur la UE només podrà prendre una sola decisió: ser una colònia dels Estats Units o de la Xina”.

La UE ha d’arribar a ser un veritable actor global i actuar d’intermediari i poder equilibrador entre els Estats Units i Xina Share on X

 Loading ...