Per què la inestabilitat política amenaça ara també Alemanya?

Ho diu tothom: els setze anys d’Angela Merkel al capdavant d’Alemanya han fet d’aquest país el pilar de l’estabilitat de la Unió Europea.

Això ha estat possible gràcies al declivi de l’altre gran soci fundador de l’Europa actual, França, així com al desinterès dels països més dinàmics del nord i la paràlisi dels del sud per la feblesa de les seves institucions.

Els resultats de les eleccions federals del diumenge plantegen seriosos dubtes sobre la capacitat d’Alemanya per seguir jugant el paper de pal de paller de la UE

Ara, els resultats de les eleccions federals del diumenge plantegen seriosos dubtes sobre la capacitat d’Alemanya per seguir jugant el paper de pal de paller de la UE. En efecte, els social-demòcrates (SPD) han arribat primers en nombre de vots, però a curta distància de la llista demòcrata-cristiana (CDU) de l’hereu de Merkel.

Les primeres anàlisis de les implicacions d’aquest resultat apunten al fet que segurament serà necessària una coalició de tres partits per a formar govern, en comptes dels dos que han caracteritzat la majoria de governs federals alemanys des dels anys 50.

A pesar que l’SPD ha arribat en primera posició, la CDU ha anunciat no renunciar a intentar formar una coalició, cosa que reforça encara més la impressió d’inestabilitat.

Els social-demòcrates necessitaran els vots a favor d’ecologistes i liberals per sumar majoria. Serà complicat pel líder dels primers, Olaf Schol, guanyar-se el suport d’aquests últims, ja que no són en absolut el seu soci natural.

Més enllà de les afinitats ideològiques, una coalició de tres partits és per natura més inestable que una de dos.

Alemanya, malgrat l’admiració que desperta, no ha aconseguit escapar al fenomen de fragmentació del vot que dificulta cada cop més la formació de governs estables

Alemanya, malgrat l’admiració que desperta, no ha aconseguit escapar al fenomen de fragmentació del vot que dificulta cada cop més la formació de governs estables. En l’espai de vint anys, ha passat d’un sistema amb quatre partits importants a un que, des de la irrupció de l’extrema dreta i l’extrema esquerra, en compta sis.

La fragmentació política és una tendència que no ha parat de créixer des de finals dels anys 60 a les societats occidentals. Les darreres eleccions al parlament europeu, celebrades al 2019, confirmaren que la divisió cada cop més important de l’electorat afecta pràcticament tots els països d’Europa.

El fenomen de la dispersió de vot és el reflex de la divisió creixent de les societats occidentals, i un símptoma més de la desvinculació. En una societat desvinculada, els lligams (els vincles) que uneixen els individus entre ells i que en fan una comunitat política (família, església, barri, etc.) es debiliten tant que la mateixa comunitat esdevé inviable a llarg termini.

Les agendes polítiques són cada cop més nombroses, i estan cada vegada més destinades a satisfer interessos de grups concrets

Tornant al cas alemany, és evident que els alemanys estan cada cop més dividits entre ells: les agendes polítiques són cada cop més nombroses, i estan cada vegada més destinades a satisfer interessos de grups concrets. I, a més, és el que els electors demanen: com titulava el mitjà germànic DW, “els alemanys donen més poder als partits petits”.

L’aparició dels partits ecologistes a partir de finals dels anys 70 (de fet els Verds alemanys foren pioners) fou un dels primers símptomes de la desvinculació de les societats europees. Des de llavors, la tendència a constituir grups diferents que compliquen el joc parlamentari s’ha accentuat. Al Parlament de Catalunya és el pa de cada dia.

L’enrocament ideològic és també cada cop més freqüent, i resta capacitat de maniobra per construir combinacions guanyadores. L’aïllament sistemàtic que experimenten Alternativa per Alemanya (AfD) o Vox a Catalunya, malgrat agrupar percentatges de vot no negligibles, així ho demostra.

El pes creixent de les ideologies, accentuada per la tendència cap una política no de la raó sinó de les emocions, és un altre símptoma de desvinculació

El pes creixent de les ideologies, accentuada per la tendència cap una política no de la raó sinó de les emocions, és un altre símptoma de desvinculació. El pensament doctrinari marginalitza els punts comuns que haurien d’unir tots els ciutadans d’un país. Destrueix els vincles més estesos i reforça aquells compartits amb un grup més reduït, sovint en oposició amb altres.

El sociòleg francès Jérôme Fourquet ha demostrat la validesa pràctica d’aquests principis en el llibre “L’arxipèlag francès”.

La desvinculació fragmenta la societat i la converteix en un “arxipèlag” d’illes que no deixen d’allunyar-se les unes de les altres

Fourquet hi deixa en evidència que els vincles comuns que han fet de França una comunitat, un subjecte polític, cultural, social i econòmic (el primer dels quals, la religió catòlica), estan sent substituïts per d’altres de més tancats que aglutinen grups d’interessos específics.

La desvinculació fragmenta la societat i la converteix en un “arxipèlag” d’illes que no deixen d’allunyar-se les unes de les altres, i al mateix temps augmenta la soledat de més i més persones.

Vist des d’aquesta òptica, que es podria dir “de llums llargues”, els resultats electorals a Alemanya no són gens sorprenents. No seria tampoc d’estranyar que Merkel, per la seva extraordinària capacitat de reflectir els darrers valors compartits per l’envellida societat alemanya, hagi estat la darrera canceller de la locomotora d’Europa.

 Loading ...