El passat 20 de març, els líders europeus donaren llum verda a un acord de 2.000 milions d’euros per subministrar municions d’artilleria de 155 mm OTAN per a Ucraïna, la més efectiva de què disposen les forces armades del país gràcies a les donacions dels Estats Units principalment.
La meitat d’aquesta suma ha de servir per adquirir municions actualment en les reserves dels països membre de la UE que signaren el document, mentre que l’altra es destinarà a la compra de nous lots que encara s’han de fabricar.
Ucraïna, immersa en un conflicte que s’ha convertit en una guerra de desgast contra el seu agressor, Rússia, està consumint immenses quantitats d’armes, municions i altres equipaments militars, a un ritme que segons el consens dels experts militars, pot posar en risc les capacitats defensives dels aliats europeus de Kíev. La Unió Europea està tot just començant a ser-ne conscient.
Una novetat difícil d’estendre
L’actual situació de guerra ha despertat l’esperança dels que demanen des de fa anys una indústria de defensa sobirana europea, capaç de garantir l’autonomia estratègica de la Unió Europea.
Segons aquesta perspectiva, una veritable capacitat industrial militar seria una base important per a convertir el que continua sent principalment un bloc econòmic en un actor geopolític de pes en l’escena internacional (una posició que, d’altra banda, reforçaria també el pes de la UE en l’àmbit del comerç).
Així doncs, la iniciativa europea per constituir un fons de municions sembla un primer pas en aquesta direcció.
De fet, l’Agència Europea de Defensa (AED), una entitat de la UE desconeguda del gran públic i dotada d’un minúscul pressupost de 43,5 milions d’euros per al 2023 que deixa entreveure les dificultats de dur a terme la tasca que li fou confiada, està ja preparant el següent pas: un pla a llarg termini per incrementar la producció militar.
El problema és que aquestes ambicions topen amb interessos contraris dins d’Europa mateix. D’una banda, nombrosos països de la UE, començant pels més grans, no volen deixar en mans d’una organització supranacional la seva política de desenvolupament d’armament i de compra de material.
D’altra banda, la mateixa indústria de defensa de cada país té els seus interessos que busquen maximitzar les inversions i augmentar el màxim possible les seves comandes. A més, aquestes empreses es troben fortament vinculades al sector públic, i de retruc polititzades.
A ningú se li escapa que programes de defensa europeus són necessàriament sinònim d’una major concentració industrial per tal de generar economies d’escala i guanyar en eficiència i alhora en capacitat d’innovació i de producció. De fet, això és exactament el que l’AED cerca i alhora el que molts governs i directius temen.
Els programes de defensa en els quals els socis europeus participen actualment estan marcats per aquestes contradiccions, causants de tot tipus de sobrecostos, malentesos i retards.
El cas del Sistema de Combat Aeri del Futur o FCAS (de l’anglès Future Combat Air System)., que Converses ja tractà l’any passat i que sembla que no està encara del tot aturat és un exemple revelador, però n’hi ha molts altres.
Leonardo, el campió italià de la defensa, s’ha unit amb Regne Unit i el Japó per desenvolupar un altre avió de combat que rivalitzaria amb el FCAS. L’helicòpter de combat lleuger Tigre és un altre programa extremadament car i que ha donat uns resultats tan minsos que Alemanya i França es plantegen abandonar-lo i no fer l’actualització tecnològica que li pertocaria, deixant sola a Espanya, l’altre soci de rellevància.
Nombrosos països de la UE, començant pels més grans, no volen deixar en mans d'una organització supranacional la seva política de desenvolupament d'armament Share on X
