Fa uns pocs anys era un dels orgulls del Vell Continent, al costat d’Airbus o de Nokia. Avui, en canvi, la indústria espacial europea viu una crisi sense precedents, que amenaça la seva existència a llarg termini.
L’espai era un dels pocs sectors en què es podia considerar que Europa avantatjava encara els Estats Units. L’aprovació del sistema de geoposicionament per satèl·lit Galileo i l’èxit del coet Ariane 5 marcaren una època daurada que durà fins a mitjans de la dècada passada.
En el seu moment culminant, els Estats Units miraven amb enveja Europa quan la mateixa NASA arribà a dependre d’actors estrangers.
La vergonya que sentiren no durà massa temps: de seguida arribaren els èxits de SpaceX d’Elon Musk. Amb el suport d’abundant finançament públic, aquesta empresa (que, d’altra banda, és totalment privada) desenvolupà en un temps rècord el que s’ha convertit en el coet més exitós de la història, el Falcon 9.
Mentrestant, Arianespace, el fabricant europeu, ha acumulat nombrosos endarreriments i sobrecostos en el llançador Ariane 6, arribant a la situació inversa: ara mateix és Europa qui depèn dels Estats Units per poder posar en òrbita els seus satèl·lits.
Esperant l’arribada del nou coet, quin vol inaugural ha d’arribar aquest estiu, quatre anys més tard del previst, els dos grans fabricants de satèl·lits europeus (de fet, francesos), Airbus i Thales, es troben també en plena crisi.
Les dificultats dels industrials s’expliquen per l’auge de l’òrbita terrestre baixa (LEO per les seves sigles en anglès), que Elon Musk ha sabut explotar amb gran èxit a través de la constel·lació de satèl·lits de comunicacions Starlink, aturant en sec els encàrrecs pels costosos productes de les multinacionals franceses. Ara, Kuiper, un projecte semblant d’Amazon, ambiciona fer ombra a Musk.
L’última gran esperança de la indústria del Vell Continent estava posada en el projecte IRIS² de la Comissió Europea, impulsat pel comissari del mercat interior Thierry Breton.
No obstant això, al maig aquest projecte d’un sistema de comunicacions en òrbita baixa rebé un dur cop (està encara per veure si mortal) per part d’Alemanya, qui l’acusà d’afavorir desproporcionadament els interessos industrials de França.
Bona part dels problemes del sector espacial europeu provenen de l’excessiva complexitat del finançament públic del qual es nodreixen.
A la sobreregulació i excessiva condicionalitat dels fons (problemes de la UE en el seu conjunt), se li afegeixen el principi conegut com del “retorn geogràfic“. Segons aquest, cada país que inverteix en els programes espacials europeus ha de veure una part del seu esforç compensat per contractes que s’atribueixen a empreses nacionals.
Darrerament, el director de l’agència espacial francesa (el CNES), Philippe Baptiste, ha clavat un cop de puny a la taula responsabilitzant aquest mecanisme de la ineficiència europea, amb la mirada clarament posada en Alemanya.
El director de l’Agència Espacial Europea (ESA), l’austríac Josef Aschbacher, rebutjà immediatament les declaracions de Baptiste i les contraposà a l’èxit de Galileo i dels nombrosos programes científics europeus.
Per a major complicació, l’ESA és una agència externa a la UE que inclou països que no formen part del club dels 27 (com el Regne Unit). Les tensions entre la Comissió Europea i l’ESA són conegudes, i l’ambició de la Comissió és esclafar l’agència per a fer-se amb el monopoli europeu de l’espai. Però llavors, potser ja serà massa tard.
Loading ...
