És evident que la principal força de l’independentisme està al carrer, però una de les lleis de la comtessa política assenyala que tot moviment social que no troba el camí polític s’acaba esgotant. Ara com ara, el punt feble de l’independentisme radica en la seva dificultat per formular uns objectius i practicar una actuació política clara i congruent. Aquesta deficiència és encara més forta si es considera qui governa Catalunya, i que aquesta dinàmica institucional hauria d’haver-lo portat a precisar més i millor la seva política, purament per la lògica de la posició que ocupa.
Un últim fet, particularment greu, és que la majoria governamental al Parlament ha fet aprovar una causa general contra la pròpia policia catalana, considerant que la seva acció ha estat innecessàriament violenta. És un fet insòlit que un govern actuï públicament i globalment contra la pròpia institució policial. En tot cas, el que és habitual, és que si troba defectes, cerqui resoldre’ls de manera eficaç i discreta, perquè actuar com vol fer el Parlament és destruir el principi d’autoritat encarnat en la policia.
La gravetat del fet es multiplica si es considera que, a l’ensems, la Generalitat ha refusat presentar-se com a acusació particular contra tots els detinguts per agressions, robatoris i danys als béns públics. També aquí ens trobem davant un altre fet de naturalesa sorprenent. Els governs democràtics, amb independència de les seves afinitats, actuen d’ofici contra tot allò que siguin presumptes delictes contra les persones i els béns públics. És la seva obligació.
En actuar d’aquesta manera, el govern independentista de Catalunya fa encara més evident una acusació que, en el passat, s’ha formulat no sempre justificadament: que no actua com a govern, sinó com a banda política que justifica tot el que ve del seu propi bàndol per impresentable que sigui.
Aquesta actuació lligada a la sobtada desaparició dels grups violents, condueix a la deducció de considerar que aquesta setmana d’aldarulls, focs, destrosses i agressions a la policia no té com a nucli un grup internacional d’antisistemes, sinó un determinat nivell de direcció del propi moviment independentista, perquè és evident que els anarcos, els ocupes i els membres del Black bloc que corren per Europa, no haurien aturat la seva acció simplement perquè l’independentisme hagués arribat a la conclusió que la violència desfermada els dies passats no els afavoria electoralment.
Tot això és molt preocupant i ens indica que hi ha diverses pells superposades en el teixit independentista, i que algunes d’elles, a més de no ser gens clares, semblen, almenys semblen, perilloses. I aquesta és una greu contradicció per a un moviment que es va presentar com “la revolució dels somriures”.
En aquest mateix sentit, i malgrat els esforços de TV3 per blanquejar-ho, i del propi moviment independentista per presentar-ho com a gestos pacifistes, és també violència passiva de la massa tallar sistemàticament les vies de comunicació i impedir el lliure desplaçament de persones i mercaderies. Això és comprensible en una acció reivindicativa, en un dia determinat, però utilitzat com es ve fent com a sistema, és una forma de sabotatge pel pes de la massa. De la mateixa manera que en una vaga els piquets informatius són legals, però aquells que impedeixen el lliure exercici del treball no ho són, perquè vulneren els drets de les persones, tampoc ho és voler paralitzar reiteradament els transports i desplaçaments. Tot això es produeix quan des dels propis empresonats es fan crides a la convivència i al realisme.
Carme Forcadell ha declarat que “no vam tenir empatia amb els catalans no independentistes”. És una evidència, la llàstima és que una gran part del moviment continua sense entendre-la.
Jordi Sánchez reclama que “hem d’erradicar la violència i tornar amb urgència a la política”. Una resposta assenyada, però en les mateixes declaracions proclama la necessitat d’una mobilització ciutadana massiva i continuada que, a la pràctica i pel que ja hem apuntat més amunt, és incompatible amb la no violència i amb la cerca d’empatia amb el conjunt dels catalans. Sigui dit de pas, en Jordi reconeix que un sector jove de l’independentisme està vinculat a la violència: “però és també indiscutible que una part dels que tiren llambordes al costat dels professionals dels aldarulls són els nostres joves i adolescents. No són només estrangers o persones alienes a l’independentisme”.
Totes aquestes contradiccions comporten el perill d’un moviment massiu però sense lideratges i això sempre és perillós.
Precisament ara les eleccions al Canadà han mostrat l’èxit del Bloc Québécois en un sentit contrari, en més que duplicar el seu nombre de diputats en unes eleccions generals: no ha renunciat al que és la seva essència, però sí que ha postergat sine die la repetició d’un referèndum, per donar prioritat a l’abordatge dels problemes socials i econòmics, a comportar-se com una força de govern per a l’ara mateix.
