Ja se sabia, ja se sabia… I, al cap de més d’una setmana, va aparèixer el comandant Sánchez. Va arribar solemne, va fer parar i va anunciar la gran solució: un Pacte d’Estat! Mentrestant, el foc va continuar fent la feina: devorar.
L’escena recorda una metàfora domèstica. Imagini’s que, en ple agost, pateix un atac d’asma brutal. No és la primera vegada, però ara el deixa sense alè. El metge de sempre està de vacances i, per telèfon, no atén ni la seva ombra. Les infermeres, també absents. Vostè aguanta com pot, amb remeis insuficients, fins que, després de dies de penúria, el doctor reapareix.
Li explica la seva agonia, encara que no caldria. Ell, molt seriós, arruga les celles, posa cara de transcendència i sentència: “vostè pateix de l’emergència climàtica; és urgent un pacte climàtic per a la seva ciutat”. Frase solemne, mirada a l’horitzó, problema resolt… a la seva ment. Vostè ho observa, bocabadat, i pensa amb raó que aquest metge confon el tomàquet per untar amb el cinabri. “I mentrestant, què faig amb els meus pulmons?”, li crida el sentit comú.
El nostre metge es diu Sánchez. I la recepta per als incendis forestals és la mateixa: remetre’s al Pacte d’Estat del 2022. El que pensaríem d’aquell metge és el que convé pensar del president: irresponsable, impotent, cínic… o tot alhora. Envoltat, a més, de col·legues amb idèntica vocació per la inanitat.
Perquè, i això és a la base, ja ho sabíem. No era cap sorpresa. Estàvem advertits. Després d’anys d’abandonament forestal, la sequera perllongada, la primavera humida i les onades de calor tot demanava mesures especials, un comandament clar, un interlocutor únic. Ja el 2022 es van cremar 306.555 hectàrees; va ser un avís brutal. Ni cas. Aquest estiu anem per 348.196 i encara no s’ha acabat. L’any 2023 en van ser menys, però prop de 100.000. Què ha fet el Govern davant aquests antecedents? Res. Anar de vacances. Increïble.
I el més pintoresc: ningú sap, ni el mateix Sánchez, qui coordina al Govern la lluita contra els incendis.
Hi ha Margarita Robles, l’UME, d’una banda, i de l’altra el retard habitual a desplegar unitats d’enginyers (tenen capacitat operativa?); Marlaska, amb Protecció Civil, que fan rodes de premsa; i el mastodòntic Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic —bonic nom, resultats catastròfics—, on flota com a ànima en pena la vicepresidenta Sara Aagesen. Una ministra que col·lecciona desgràcies: les obres incompletes del barranc del Poyo a la DANA de València, la famosa “Gran Apagada” (amb dues explicacions oficials contradictòries) i ara els incendis. Més catàstrofes en menys temps, impossible.
En teoria, el seu ministeri té competències forestals, disposa de les BRIF, dels avions Canadair, dels helicòpters Kamov, dels equips de prevenció, anàlisi i coordinació nacional. En teoria. A la pràctica, ningú no sap on s’amaguen. Des de la gran explosió del 2022, què s’ha previngut, què s’ha estudiat, què s’ha aplicat? La resposta és un ressò buit.
El Govern funciona com un regne de taifes sense prefectura. I el seu president, mestre en la inhibició, s’aparta de tota direcció, no fos cas que l’adversitat l’esquitxi.
Espanya crema, Sánchez arriba tard i proposa un pacte que no apaga ni un llumí. #IncendisForestals #PedroSánchez Share on X
