Surten somrients i cofois a les fotografies, sense ser conscients de com és de ridícula la processó de dignataris polítics i alts càrrecs per inaugurar només 72 pisos socials. A més del president del govern, la ministra, el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona, hi havia consellers, directors generals, secretaris generals, caps de gabinet, membres de protocol… De fet, quasi hi havia un alt càrrec per a cada habitatge que s’inaugurava. Això dona una idea de com de malament està la situació de l’habitatge, fet que provoca que es precipitin com un eixam a la inauguració d’un esdeveniment que, com a molt, hauria justificat la presència de l’alcalde i el regidor del districte.
La política d’habitatge és un escàndol, un desastre, malgrat les promeses reiterades de Sánchez, especialment en període electoral, sobre les desenes de milers de pisos que posaria a disposició de la gent. Tot això ha estat inexistent i, en realitat, la política d’habitatge que s’ha seguit ha acabat reduint encara més l’oferta.
La realitat crua i pelada es concreta en dos punts: el més important és que no es fa ni de lluny l’habitatge social necessari; l’altre és que la col·laboració pública-privada és molt feble i mal articulada. Encara que sigui políticament incorrecte, cal dir que Franco ho va fer millor. Un estudi recent de la Càtedra d’Empresa, Habitatge i Futur de la UPF, titulat “La promoción de vivienda en los planes estatales y los fondos Next Generation. La insuficiencia de instrumentos y presupuestos”, assenyala que el gran impuls a l’habitatge oficial protegit a Espanya i a Catalunya es va produir als anys 50 i 60 del segle passat. Hi va haver anys en què, de fet, tot l’habitatge construït era de protecció oficial. Des de 1960, es van fer 6,2 milions d’habitatges protegits, dels quals 800.000 estan a Catalunya, i en bona part van ser construïts durant aquest període.
Ara que tornen a sorgir les barraques, amb un altre nom, el d’assentaments, paga la pena recordar com la Barcelona de Porcioles va acabar eradicant el barraquisme que afectava milers i milers de famílies. És cert que molts d’aquests habitatges eren deficients i perifèrics, però millor això que el no-res, perquè la promoció massiva d’habitatge social tindria la virtut d’incidir sobre bona part del mercat, abaixant els actuals preus.
En contrast, entre el 2014 i el 2022, els habitatges de protecció finalitzats a Espanya van ser 59.928 per part de promotors privats i només 14.737 per part de promotors públics. Aquestes xifres són molt allunyades de les necessitats reals i, a més, mostren la insignificança de la promoció pública. Construir 14.737 habitatges en 8 anys és una misèria, més encara si tenim en compte que 4 d’aquests anys corresponen al període del gran compromís de Sánchez amb l’habitatge social.
L’eliminació de determinades polítiques de fiscalitat relacionades amb l’adquisició o arrendament d’habitatges ha suposat un important estalvi per als pressupostos públics. El problema és que aquests diners no s’han destinat a polítiques potents d’habitatge, ni s’han desenvolupat mesures alternatives per estimular, per exemple, la promoció de lloguers. L’únic que ha aconseguit és que el govern fes caixa i destinés l’ingrés a altres finalitats.
El pla 2022-2025 hauria de significar un canvi de paradigma, si més no perquè hi estan en joc els fons Next Generation, que suposen una injecció important. Tanmateix, tal com estan plantejats, no sembla que per aquesta via arribi la resposta necessària. Aquest pla té dos programes amb ajuts directes a la promoció, però són molt limitats: habitatges per a persones grans o amb discapacitat, o desenvolupar models com el cohousing. Les subvencions són importants —poden arribar als 700 €/m²—, però poden tenir un efecte menor i no estan ben concertades amb línies de préstec subvencionat.
De fet, la projecció que fa l’INE del pla territorial de l’habitatge preveu la construcció de només 15.000 habitatges l’any durant els pròxims 15 anys. Per situar-ho en context, només cal recordar que el director general de l’Habitatge i Sòl del Ministeri de l’Habitatge i Agenda Urbana, Javier Martín, va explicar que Espanya necessitava 1 milió d’immobles i que les necessitats creixen en 100.000 habitatges cada any. Per la seva banda, el Banc d’Espanya, en el seu informe anual del 2023, va dedicar una important atenció a aquesta qüestió, assenyalant que hi havia un dèficit de 600.000 unitats fins al 2025, concentrat sobretot en cinc províncies: Madrid, Barcelona, València, Màlaga i Alacant.
Un altre factor que contribueix a augmentar el problema és el creixement del lloguer per vacances, que ja representa prop del 10% d’aquest mercat, uns 340.000 habitatges. Si a això afegim la immigració massiva dels últims anys i el fet que cada vegada hi ha més persones que viuen soles, és evident que la demanda continuarà creixent si no s’adopten solucions a gran escala.
En contrast, Espanya té 4 milions d’habitatges buits o desocupats, fruit sobretot del boom de la construcció. Uns 400.000 estan en ciutats de més de 250.000 habitants. Mobilitzar aquest habitatge podria contribuir a augmentar l’oferta, però una part important està en mal estat o té mala accessibilitat o baixa eficiència energètica. Per tant, caldria un pla, inexistent fins ara, per posar en marxa l’aprofitament, si no de tot l’estoc, almenys d’una bona part d’aquest habitatge ara inútil.
Tot plegat descriu clarament que el problema de l’habitatge és un problema d’irresponsabilitat política i de manca d’eficiència i eficàcia per part dels responsables. No es resoldrà si no es construeix massivament habitatge social, i això significa planificar, coordinar i concertar bé amb el sector privat.
Seria racional separar la lògica del mercat de les necessitats d’habitatge social, que són massives. En aquest sentit, donada la dispersió de competències entre comunitats i administració central, res seria millor que establir un Institut d’Habitatge Social, amb participació de tots els sectors implicats —govern, comunitats autònomes i constructors—, per aportar una solució integral al problema utilitzant els recursos existents, una millor coordinació i una més gran eficàcia executiva.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
