L’evidència rau en les xifres: el 95% de llocs de treball creats aquest últim any a Espanya, i això afecta el primer trimestre del 2022 i el primer del 2023, han estat ocupats per persones que no han nascut al país. Aquestes són les dades que proporciona l’estudi La immigració al mercat laboral a Espanya, de l’Observatori Demogràfic de la Universitat San Pablo CEU, realitzat a partir de l’explotació de les microdades de l’Enquesta de Població Activa (EPA).
Si ho considerem en funció de si tenen la nacionalitat estrangera o la doble nacionalitat, la xifra se situa al 77%. Això vol dir 348.600 llocs de treball en el primer cas i 284.400 en el segon sobre el total de 368.100 ocupats nous en aquell període de temps.
Economistes de referència, com ara Joan Oliver i Miquel Puig, que han tractat amb detall el tema de la immigració i la renda, i el coordinador de l’Observatori, Alejandro Macarrón, assenyalen que l’economia espanyola s’especialitza en generar llocs de treball de baix valor afegit. Puig ha arribat a escriure que els espanyols només poden aspirar a llocs de treball que alliberin altres empleats quan es jubilen i no als nous llocs, que bàsicament corresponen al sector turístic i, en menor mesura, a la construcció i a l’agricultura. Macarrón subratlla aquest aspecte: els espanyols hem deixat de ser competitius a Espanya.
Aquesta afluència i ocupació massiva de llocs de treball tenen conseqüències greus que es poden resumir en aquests termes:
- Un creixent impacte social i cultural que pot portar a reaccions polítiques com les que s’han produït a les eleccions locals a Ripoll.
- Saturació dels serveis públics gratuïts, com l’educació i la sanitat. De fet, el doctor en economia i catedràtic de la UPF especialitzat en el sector públic, López Casasnovas, considera que l’actual col·lapse de la sanitat pública és degut a la gran quantitat d’estrangers amb malalties greus que han de ser atesos. Arriba a postular un sistema de carència temporal per evitar aquesta saturació.
- També incideix sobre l’habitatge l’arribada massiva d’immigrants. Augmenta la demanda d’immobles, que ja està tensionada. Per a l’economista Joan Oliver, els creixents increments de preu a les grans ciutats receptores d’immigració no s’expliquen sense l’augment que ha enregistrat. En aquesta mateixa línia, l’investigador de la Reserva Federal de Sant Francesc, Joan Monrás, escriu, a Papers d’Economia Espanyola del mes de juny dedicat a la immigració, que “els immigrants estan limitant la capacitat dels treballadors nadius per traslladar-se a les grans ciutats” per la pressió que exerceixen sobre el preu de l’habitatge.
- Puig, per la seva banda, fa referència que l’obsessió per crear llocs de treball a Espanya sense atendre les seves característiques està portant a aquestes conseqüències no desitjades que tindran resultats molt greus i creixents amb el pas del temps. El mateix Institut Nacional d’Estadística (INE) preveu que al llarg de les dècades futures es mantindrà un balanç net d’immigrants de l’ordre de mig milió a l’any. És clar, que aquesta xifra pot variar perquè l’afluència bruta es calcula propera al milió i la diferència rau en la quantitat de persones que preveuen que emigrin o tornin als seus països d’origen.
Mentre tot això passa la situació de la natalitat espanyola és terrible. De manera que la revista The Lancet ha publicat un treball de l’Institut de Mètriques i Avaluació de la Salut (IHME) de la Universitat de Washington que assenyala 23 països del món que es troben en greu crisi demogràfica en aquest segle. Tres destaquen per les seves pèssimes previsions. Són el Japó, Itàlia i el tercer és Espanya. La seva població sense immigració, considerant la seva dinàmica vegetativa, es reduiria gairebé a la meitat d’aquí a 2100.
La taxa de fecunditat espanyola està entre les pitjors del món, 1,19 fills per dona, i encara és una mica inferior entre les dones autòctones. Tot i això, no existeix una política digna d’aquest nom en suport de la família, perquè Espanya dedica recursos molt inferiors a la mitjana europea. No hi ha ajuts significatius a la natalitat, a la formació de noves famílies, ni parlem de la situació dels joves.
Es manté un registre de salaris baixos, en gran part degut, com ja hem vist, a que la majoria dels nous llocs de treball són de productivitat reduïda. A això cal afegir que la cultura dominant, incentivada a més des de la política i els poders públics, així com per la majoria de grans empreses, menysprea o margina la maternitat.
Per tant, hi ha un problema cultural a més d’un altre de característiques econòmiques i socials. La natalitat és percebuda com una càrrega per a la dona que li impedeix la realització en lloc de representar el seu millor abast. En aquesta interpretació negativa coincideixen des de la dreta, plantejaments liberals que el que valoren és l’emancipació econòmica de la dona i la seva maximització dels ingressos. I des de l’esquerra, de gènere, perquè veuen a la maternitat un factor que subjuga la dona al home.
Sent prioritari, no és per tant suficient un canvi massiu de polítiques econòmiques i socials, sinó que a més s’imposa la formació d’una alternativa cultural que situï al centre la nova vida humana, la dona com a mare i la família com a marc privilegiat on viure la vida en plenitud, almenys en la plenitud que pot assolir l’ésser humà.
Loading ...
