Cal atendre la saviesa popular: “no hi ha pitjor cec que el que no vol veure” i, posats en pla més acadèmic, podem recórrer a l’Antígona de Sòfocles (versos 620-623): “El dolent sembla bo a aquell la ment del qual un déu condueix a l’infortuni”, que a nosaltres ens ha llegat com a refrany antic: “Els déus ceguen els qui volen perdre”.
I això és el que passa amb la immigració massiva en les condicions de l’espanyola. No es tracta, per tant, d’una crítica “ad hominem” a la immigració, que entre altres coses és un dret, com la que en concret registra Espanya.
Per exemple, una filòsofa tan sol·licitada com Victòria Camps, a qui se li suposen coneixements doctes i consideració atenta dels grans temes, es despatxa amb un políticament correcte: “és més simple parlar dels immigrants dient que són delinqüents, que plantejar-se com són de necessaris”.
Això és exactament el que pensa el lobby turístic per disposar d’abundant mà d’obra barata, o bé el Govern per exhibir creixement del PIB, a costa de deprimir la renda per càpita i depauperar el futur, perquè aquest és un dels grans problemes no abordats.
Segons Jesús Fernández-Villaverde @JesusFerna7026, un sòlid economista conegut per l’anàlisi de dades, que mostra a X, recorda que el nostre Estat del benestar es basa en la redistribució:
“El 70% dels individus a la part baixa de la distribució rep transferències netes de les AAPP, el grup entre el 71% i el 90% queda més o menys en zero (segons factors individuals com la longevitat o la salut) i només el 10% superior són contribuents nets. El 99% dels immigrants que arriben a Espanya de fora de la Unió Europea se situen al 90% inferior de renda: pràcticament tots, excepte alguns professionals de Xile o Argentina i els futbolistes.
Al seu dia, quan vaig treballar a l’Oficina Econòmica del president, vaig fer els números detalladament i cada immigrant no qualificat suposava una pèrdua d’uns 200.000 euros al llarg de la seva vida. Com que era l’època de Zapatero, allò no es va publicar. Avui, m’imagino, la xifra serà bàsicament la mateixa. Els danesos ho han calculat amb enorme detall emprant microdades i han trobat el gràfic que incloc. La immigració no qualificada i l’Estat del benestar són incompatibles.”
I aquest és el gràfic de Dinamarca, governat per socialdemòcrates de la mateixa internacional de què Sánchez és president.
Des de Converses anem dient el mateix utilitzant una altra perspectiva: la del balanç generacional, els comptes de cada persona en relació amb allò que aporta a l’Estat i allò que rep al llarg del seu cicle vital. En euros de valor actual, tota persona que rebi uns ingressos equivalents per sota de 20.000-22.000 euros anuals rep més que no pas el que aporta. Per tant, no es tracta d’una lectura xenòfoba sobre “l’immigrant”, sinó de la seva qualificació, ocupació i remuneració. Perquè el mateix passa amb els autòctons en les seves mateixes condicions salarials; el que passa és que aquests darrers, en proporció sobre el total del seu grup, són una minoria, en lloc de ser majoria com passa amb els immigrants.
Sigui dit de passada, és un exemple més de com el sector turístic, gran part d’aquest, tal com està plantejat, genera unes externalitats negatives que paguem tots. N’hi ha d’altres d’impacte més immediat, com les pressions sobre els béns i els serveis del país, tan grans que els distorsionen greument. I aquesta distorsió també la paguem tots. I una altra, els sectors/empreses que paguen per sota de l’equilibri del balanç intergeneracional, contribueixen a augmentar el pes de la llosa que anem dipositant sobre els nostres descendents, fills i nets. Ells són cada cop més els pàries de la història.
El turisme i la immigració massiva generen beneficis immediats... però costos socials i econòmics a llarg termini. #Immigració #Espanya Share on X
Loading ...
